0 items
El meu compte

Adam Martín: Una vida flexi

Coneixes el Flax&Kale?”, em va preguntar quan el vaig trucar per concertar l’entrevista. I se’m va dibuixar un somriure als llavis de forma automàtica: és un dels meus restaurants barcelonins preferits! Començàvem bé. Molt bé. “Quedem allà a les nou?”. Perfecte!

Feia temps que no veia l’Adam Martín. Ell no ho sap, però, fa mil anys, havia assistit com a públic, primer, a un programa de televisió on hi participava i, després, a un programa de ràdio. Des d’aleshores ençà, han canviat moltes coses. A banda que tenim uns quants anys més, les nostres situacions laborals no són les mateixes. De fet, crec recordar que jo encara era estudiant (i prou).

“Vaig treballar molt bé, sense aturar-me, des dels 18 anys, en què compaginava la ràdio amb la facultat de periodisme, fins als 36, i es podria dir que ho vaig fer amb cert èxit, però, de cop i volta, allò es va aturar. Per a mi, va ser un cop molt dur, però em va obligar a prioritzar i a replantejar-me la meva feina com a professional. Tenia clar que m’agradava la comunicació i l’alimentació i els hàbits saludables, i, durant molt temps, vaig pensar que no hi havia manera d’unir aquests dos mons. Jo intentava tornar a ser el periodista que havia estat, però tot era molt complicat, i, aleshores sí, vaig mirar de combinar les dues disciplines. Crec que ho he aconseguit, i m’he adonat que no hi ha res millor a la vida que poder convertir la teva passió en la teva feina”.

Així que l’Adam Martín Skilton és periodista, sí, però també és escriptor especialitzat en nutrició i salut, assessora el DiR, RBA Integral i Veritas i imparteix conferències i xerrades sobre nutrició des d’un punt de vista proper que aposta fortament per no perdre mai el sentit comú. També ha fundat i dirigit el web www.etselquemenges.cat i actualment és el director de www.barcelonahealthy.com. Però això no és tot, perquè ha estat professor de Nutrició Natural del màster de Desenvolupament i Lideratge de la UB i és autor de sis llibres, tres dels quals, és clar, tracten sobre nutrició. El darrer? Cuina flexi. Menús flexitarians per a 21 dies (Cossetània Edicions, 2017), un llibre amb 21 receptes de cuina flexitariana, basada, sobretot, “en productes vegetals, en petites quantitats de peix de tant en tant i en la ingesta de carn de manera excepcional”. “Jo tinc molts llibres de receptes, a casa, però els acabes oblidant, i no volia que passés això, amb aquest llibre. He volgut que sigui una eina per cuinar bé aliments saludables durant 21 dies, que és el temps que cal, segons els experts, per fixar un hàbit”.

Per això ha decidit que ens trobem al Flax&Kale, suposo, i “perquè aquest lloc reuneix tot el que crec que hauria de ser l’alimentació saludable: és un lloc modern, amb estil, on se serveixen ingredients saludables i bons, sense extrems, immers en un ambient relaxat... Aquí no tens la sensació que formes part d’un grup reduït de persones a les quals ens agrada menjar bé. Aquí pot venir qualsevol i gaudir del menjar que hi serveixen, que és del que es tracta, al capdavall, perquè, si no t’ho passes bé menjant, acabaràs tornant als teus hàbits anteriors”.

Apunto que hi ha molta gent que diu que menjar de forma saludable és dolent (quant al gust) i avorrit, i, per contra, pensa que tot el que és bo engreixa. Riu (l’Adam sempre riu, o ho sembla) i em fa que sí amb el cap. “Aquest és un dels molts mites que existeixen sobre l’alimentació saludable, i no sé qui se’l va inventar, perquè el menjar és tan bo o tan dolent com el cuiner o la cuinera que el prepara. Si agafes unes bledes i les bulls 20 minuts, no te les podràs menjar, a banda que seran poc saludables, per molt que siguin bledes. El que passa és que aquesta afirmació és una de les moltes resistències que tenim, perquè, si l’acceptem com a mite, també acceptem que no ens alimentem bé”.

 

“Vaig treballar molt bé, sense aturar-me, des dels 18 anys, en què compaginava la ràdio amb la facultat de periodisme, fins als 36, i es podria dir que ho vaig fer amb cert èxit, però, de cop i volta, allò es va aturar. Per a mi, va ser un cop molt dur, però em va obligar a prioritzar i a replantejar-me la meva feina com a professional. Tenia clar que m’agradava la comunicació i l’alimentació i els hàbits saludables, i vaig mirar de combinar les dues disciplines”

 

Nascut a Tossa de Mar (oficialment, a Girona, però) l’any 1973, ha crescut a Blanes, on hi va viure fins als 18 anys, i encara ara hi va tot sovint. Allà, de fet, és on es va “enganxar” a un dels esports que practica amb més passió des de fa quatre anys: “Hi vaig fer una petita travessia de 900 metres i em va agradar tant que em vaig apuntar a Travessia Catalunya Nedant (TCN), un grup amb el qual recorrem tota la costa catalana, per etapes, nedant. Aquest any, que és el quart, ja acabem”. Però ell seguirà fent curses (ara ha començat a córrer, també, i tot just el dia abans de trobar-nos havia participat per primera vegada en una cursa de 10 quilòmetres) o anant al gimnàs, perquè té claríssim que “l’ésser humà està dissenyat per moure’s, i, quan ho fem, la nostra salut millora”. Ara bé, ho viu des de la tranquil·litat, com un hàbit que l’ajuda a sentir-se millor, no des de la competència salvatge. “Ja tinc 44 anys, no arribaré mai el primer, però tampoc m’importa. Jo sé el que trigo a fer les coses i, a partir d’aquí, intento trigar menys, perquè el cos es va adaptant al que fas i et demana més; s’adapta a tot, tant a l’activitat física com al sofà”.

Tot plegat, però, no és quelcom que li vingui de nou. Ho ha mamat a casa, des de ben petit. Recorda que, l’any 79, “quan hi havia quatre gimnasos a tot Catalunya, ja acompanyava la meva mare al gimnàs, i jo em quedava jugant per allà”. Ha passat el mateix amb la importància de cuinar bé els aliments. “Hem de menjar més aliments i menys productes comestibles, el que passa és que cal saber-los cuinar; és a dir, que, a la teoria, cal sumar-hi la pràctica”. La seva mare sap cuinar molt bé (“tot i ser anglesa”, em puntualitza, somrient de nou), i ho ha fet per a una gran família de quatre fills amb néts, predicant amb l’exemple, d’una manera natural, sense grans teories ni discursos. És el mateix que ha intentat l’Adam amb les seves tres filles. “Elles tenen les eines per alimentar-se bé, perquè és el que fem tots a casa des de fa 14 anys, quan vaig descobrir l’alimentació saludable, i, de tant en tant, com quan van a una festa d’aniversari, ens relaxem, perquè aquella festa no espatllarà la salut de les meves filles, que, el 90% del temps, mengen bé”.

 

“Si no t’ho passes bé menjant, acabaràs tornant als teus hàbits anteriors”

 

D’això va el flexitarianisme, també: d’abandonar les rigideses, les angoixes i les culpes; de no caure en els extrems; d’adoptar uns hàbits saludables i un estil de vida determinat; de mastegar bé i a poc a poc; de fer els àpats junts sempre que es pugui, i sense tele! “Els estudis ens diuen que hi ha una relació directa entre obesitat i menjar mirant la televisió o davant d’una pantalla. Quan, en un restaurant, veig nens d’un any amb una tauleta al davant per aconseguir que mengin, m’esgarrifo molt, perquè els estan ensenyant que menjar és quelcom secundari sense importància, quan és l’acte relacionat amb la salut més important que pot fer una persona. Resulta que els distraiem perquè facin allò que han de fer en lloc d’ajudar-los a concentrar-s’hi”.

Li demano que pensi quina relació tenia ell amb el menjar, quan era petit, i torna a somriure. “Jo era molt pesat, amb el menjar! Em passava més d’una hora assegut a taula per acabar-me dues carxofes, tant que m’agraden ara!”.

Tampoc sempre ha sigut flexible com ara, amb la seva alimentació. Com diu ell mateix, ha vist el costat fosc dels extrems. “Fa 14 anys, vaig fer un canvi molt radical. Vaig passar de dinar i sopar cada dia al restaurant i fotre’m carn, postres, whisky i cafès a diari, a fer una dieta pràcticament vegetariana. El canvi que vaig notar va ser tan positiu, que l’obligació –pràcticament moral– que sentia era la de dir-li a tothom que fes el que jo estava fent. Però, després, quan vaig començar a aprofundir en el tema i a fer divulgació, em vaig adonar que qualsevol canvi alimentari que fem en positiu, per petit que sigui, és important per a la salut, i, per tant, val la pena. Els canvis s’han d’anar construint a poc a poc, i la gent ha d’anar veient el que li va bé i el que no, perquè no hi ha vestits que serveixin per a tothom. El problema és que vivim en una societat on volem dreceres per a tot; volem píndoles que ens evitin haver de fer cap esforç, i les píndoles màgiques no existeixen. En general, a més, falta sentit comú, perquè ara hi ha una sobredosi informativa espectacular, que sovint resulta contradictòria, tot i que existeixen un seguit de realitats que tots els experts comparteixen, com la importància dels vegetals en la dieta. Malgrat això, i encara que la majoria de persones sabem distingir el que és menjar saludable del que no, sovint ens acabem menjant aquest darrer perquè està dissenyat perquè ens agradi, perquè satisfà els nostres sentits d’una manera immediata i perquè, finalment, no preveiem les conseqüències a llarg termini d’aquest acte”.

És magnífic, sentir-lo parlar amb tanta fermesa i convenciment de fets tan obvis, però que, en canvi, ens passen massa per alt! “Fa molts anys, menjàvem el que podíem, i, si el que hi havia al nostre voltant era saludable i existia en quantitats suficients, vivíem bé. Si no, res de res (hi ha molt romanticisme sobre l’alimentació del Paleolític). Molt més endavant, quan la indústria alimentària comença a fer-nos la vida més fàcil amb productes ultraprocessats, caiem en l’error de fer una norma d’allò que hauria de ser excepcional. Aquí és quan hem començat a tenir problemes, però tot just ara ens adonem de les conseqüències de tot plegat. Totes les autoritats sanitàries internacionals ens ho diuen, sobretot l’OMS: la majoria de malalties no transmissibles que existeixen avui en dia tenen una relació directa amb la nostra dieta, amb l’excés de sal, l’excés de greixos saturats i l’excés de sucres afegits, que sempre són en els productes industrials ultraprocessats. Ara bé, també tenen un avantatge clar: que ens proporcionen seguretat alimentària, però això no vol dir qualitat alimentària”.

 

“Hem de menjar més aliments i menys productes comestibles, el que passa és que cal saber-los cuinar”

 

M’interessa saber què en pensa, justament, de la indústria alimentària. A diferència d’altres, ell no la criminalitza: “Jo no crec que hi hagi cap complot de les multinacionals de l’alimentació per enganyar-nos a tots ni per fer-nos emmalaltir, en primer lloc, perquè la llei no ho permet, i, en segon lloc, perquè, en el fons, no fa altra cosa que donar al consumidor el que demana. Amb el que sí juga és desviant l’atenció sobre determinades coses, concentrant la informació positiva d’un producte i obviant-ne la negativa, remarcant ingredients que són minoritaris.... Però, alerta, perquè això també ho fa la indústria alimentaria saludable amb els superaliments, per exemple. Tothom intenta vendre el seu producte. Ara bé, posats a vendre productes, jo aposto per aquells que, a banda de fer guanyar diners a les persones que els elaboren, contribueixen a millorar la meva salut”.

Nosaltres, però, hi tenim un paper molt actiu, en tot plegat. “Ens hauríem de centrar en quelcom que ens sol passar per alt, i és que la gent no és conscient del poder que té com a consumidor, del poder que té per canviar les coses. Fa cinc anys, per exemple, una etiqueta que deia que un aliment no duia colorants ni conservants no significava res; la indústria no ho posava perquè allò no atreia ningú, en canvi, ara sí, i això ha estat gràcies a la gent, que ho ha demanat”.

Acabem parlant de la gent, del que ell n’ha après fent les xerrades que imparteix arreu on el criden, i ho té claríssim, tan clar com que el sucre afegit és el que eliminaria rotundament de qualsevol alimentació saludable, perquè, “a dia d’avui, no és necessari per a res i té una relació directa amb moltes malalties”. “He après que és molt important comunicar bé les coses sense fer sentir malament ningú però aconseguint que se sentin responsable del que fan, perquè les regnes de la salut les tenim nosaltres. També he après que, sense renunciar als teus principis bàsics, no pots ser extremista si vols arribar al màxim de persones possible, i que la gent sap molt més del que es pensa que sap, i que, moltes vegades, les qüestions alimentàries tenen molt a veure amb les emocions”.

M’acabo el deliciós entrepà de tempeh que m’han preparat (encara hi somnio!) i penso que no és gens estrany que fos un aliment com aquest –o com el tofu, o com la mongeta azuki...– el que li despertés l’interès per sumar-se a l’alimentació i els hàbits saludables.

 

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 42 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top