0 items
El meu compte

Alexandre Deulofeu: el pensador global

L’any 1934, Alexandre Deulofeu publicava la primera de les seves obres. El seu títol era prou evocador: Catalunya i l’Europa futura. Vivia, l’aleshores jove professor, dies d’eufòria i esperança. Llicenciat en Ciències Químiques i Farmàcia, dedicava la vida a les seves grans passions: la Història i la seva estimada Catalunya. En aquelles dates reculades, Deulofeu exercia de professor de matemàtiques a l’Institut Ramon Muntaner, de Figueres, i participava activament en la vida política municipal, essent escollit regidor a les eleccions de 1934. Militava a Esquerra Republicana de Catalunya. A més, era el cap de redacció de l’Empordà Federal, on, entre 1930 i 1937, va escriure més de 200 articles. 

La Guerra, com a tants d’altres, el va arrossegar, i, a cops de canonada, va haver de buscar aixopluc a França. S’iniciava un llarg exili que acabaria el 23 de gener de 1947, quan va decidir tornar a Catalunya en ser coneixedor de la imparable malaltia del pare.

A partir d’aquell moment, va deixar de banda l’activisme polític, decebut per les males praxis dels seus contemporanis, i es va dedicar en cos i ànima a enllestir la seva visió de la Història, la seva privilegiada i avançada mirada de l’esdevenir del pobles. Diuen que aquella manera d’entendre la Història va ser batejada, pel seu gran amic Francesc Pujols, amb el nom de “La Matemàtica de la Història”.

  

“Llicenciat en Ciències Químiques i Farmàcia, dedicava la vida a les seves grans passions: la Història i la seva estimada Catalunya”

 

Va ser quan Deulofeu estudiava les carreres de Farmàcia i Ciències Químiques que va adonar-se de la constància dels fets biològics. La biologia ens determina a tots, sobretot en allò més important. Naixem amb una primera i definitiva finalitat: la mort. Neixen i moren els ésser vius, i ho fan les col·lectivitats, els pobles, els imperis, les cultures, les civilitzacions. Així ho definia Deulofeu en el volum primer de La Matemàtica de la Història: Naixement, grandesa i mort de les civilitzacions. Però ell va anar molt més lluny. Va saber quantificar aquesta història comparada, aquesta història seriada; va saber conjugar la investigació qualitativa amb la quantitativa, la pròpia dels grans científics, i no va tenir por d’exposar-se públicament. Per això va arribar a conclusions que produeixen calfreds: cada civilització perviu durant 5100 anys, dividits en tres cicles de 1700 anys: un de preparació; un de plenitud, original i propi, i un darrer en què es torna a repetir el que s’ha aconseguit, ara ja sense ànima, i que ens marca la fi d’aquell gran procés cultural. Cada un d’aquests cicles presenta dues fases ben diferenciades: els primers 650 anys, lligats al fraccionament territorial, a l’explosió creativa, a la rauxa, un cant a la individualitat, a la democràcia... I tot seguit, sense solució de continuïtat, s’inicia la fase d’unificació territorial, apareixen els grans imperis, s’imposa un nou ordre, apareixen els ciutadans, es renuncia a la llibertat i les nacions són sotmeses per aquestes forces centrípetes, buides de contingut, buides d’ànima, molt ordenades però incapaces de crear.

La Història es repeteix, ho va fer en el passat i ho fa avui, i Deulofeu va saber aprehendre un dels arcans més ben guardats, va ser capaç d’historiar, no sols el passat –ni ser només un cronista del present–, sinó el futur; va ser capaç de dibuixar els vectors directors de la història futura, uns vectors amb un origen i un final determinats i, sobretot, amb una direcció i un únic sentit correcte.

“La seva manera d’entendre la Història va ser batejada, pel seu gran amic Francesc Pujols, amb el nom de La Matemàtica de la Història"

Totes les seves prediccions històriques, fetes entre els anys 30 i 70, quan encara ningú no les podia ni cavil·lar, s’han acomplert inexorablement, i és per això que avui podem afirmar que Alexandre Deulofeu li ha pres el pols al rellotge de la Història. Deulofeu va vaticinar la caiguda de la Unió Soviètica abans de l’any 2000, la reunificació d’Alemanya i el seu paper hegemònic a l’Europa del segle XXI, la desintegració de Iugoslàvia, l’esclat xinès o la pèrdua progressiva de les colònies espanyoles, franceses i angleses.

Avui els vectors de la Llei de la Història marquen la desfeta de l’imperi mal anomenat espanyol. L’any 2029 s’acompliran els 550 anys de vida imperial (550 anys és l’esperança de vida de tots els imperis, segons Deulofeu). Tot va començar el 1479, quan s’uniren les corones castellana i aragonesa. De fet, tant se valen els significants. Això és el que fa gran Deulofeu. Havia de passar. Els territoris peninsulars entraven en la fase unificadora... La van començar els Reis Catòlics i la continuà una casa estrangera, la dels Àustria, que va decidir acabar amb les llibertats castellanes a Villalar el 1521. Aquesta fase federal s’acabava amb l’arribada d’una altra dinastia forana, els Borbons. Durant els anys que seguiren, s’accentuà el centralisme, massa sovint gràcies a la connivència entre les oligarquies castellanes i les elits industrials catalanes, massa preocupades en mantenir els seus privilegis. L’Espanya invertebrada es vertebrava gràcies al liberalisme, es definia i es constituïa en la Constitució de 1812. De mica en mica, s’anava engendrant la mentida, aquesta agafava forma i s’arrelava en l’imaginari col·lectiu. Així havia de ser. Avui, les restes d’aquest procés unificador s’ensorren definitivament. Les nacionalitats vernacles, sotmeses, ressorgeixen després d’un llarg somni. La vida de l’imperi s’acaba. Ja res no ho pot aturar. La Història altra volta actuarà de forma unilateral, no s’escoltarà ningú i ben aviat veurem com la península Ibèrica es fragmenta irremeiablement.

 

 Historiador del passat, del seu present i del futur

No podem oblidar que els pobles mediterranis, així com els pobles de l’Europa occidental, es troben encara en plena fase unitarista. Assistirem, en els propers anys, a la desfeta definitiva de tots els vells estats nascuts amb la modernitat. Primer, Espanya, però al darrere vindrà l’Estat francès, que avui presenta símptomes evidents de decadència i misèria, i, a continuació, el Regne Unit. De mica en mica, les velles nacions vernacles buscaran el seu lloc en l’Europa que ha de venir, una Europa que, com podem veure, cada dia s’està convertint en una ombra d’allò que hagués pogut ser. Viurem una autèntica paradoxa. Forces centrifugues versus forces centrípetes. Esclataran els Estats i les nacionalitats renaixents conformaran una nova Europa sota l’ègida alemanya.

Avui, al mas Deulofeu, a Ordis, un poble petit de l’Empordà, fa un dia espectacular, bufa la tramuntana justa i els cels d’atzur competeixen amb el sinople juvenil dels camps emergents. Vivim una tardor dolça que ens fa veure la vida i el futur amb optimisme. Un futur que ens ha de permetre enllaçar amb la tasca endegada pels nostres avantpassats a l’albada del primer mil·lenni. Aleshores, els catalans vam decidir reinventar el món. Ho havien fet els sumeris, els egipcis, els grecs, però tots van acabar essent xuclats per l’abisme de la Història. Calia tornar-lo a mirar amb una nova mirada. Nous significants per a vells significats. I vam decidir “inventar” el romànic, l’expressió genuïna de la cultura occidental, de la cultura europea, de la cultura, en definitiva, catalana. Sí, Catalunya es convertia en la mare de la cultura europea. Catalunya il·luminava la matinada d’Europa amb un estol d’esglésies i monestirs. Al cap davant, Sant Pere de Rodes, el primer exemplar d’un art amb ànima pròpia, Sant Quirze de Colera, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll i tants d’altres. I tot va ser possible perquè aparegué una plèiade d’éssers excepcionals com l’abat Oliva; Gerbert d’Orllach, que esdevindria Papa, el compte Borrell... Però també van ser catalans els primers filòsofs europeus, Ramon de Penyafort, Ramón Martí, Llull i Sibiuda; els primers arquitectes del romànic, Abat Garí i el Monjo Selva; els primers científics, Arnau de Vilanova, o el mateix Llull.

Aquest doll creador va assentar les bases morals i espirituals d’Europa, una Europa que, com he dit, avui fa aigües per tot arreu. La llei de la Historia ens diu que seran els futurs emperadors alemanys els que aixecaran de bell nou aquesta Europa clivellada i malalta. I, quan estiguin al zenit del seu poder, voldran fer com han fet tots els grans poders, voldran saber qui són, voldran saber d’on vénen. Així ho van fer Alexandre el Gran, Cèsar i, fins i tot, Carlemany. Aquests sabien, perfectament, que eren grecs. Però els emperadors alemanys, quan girin l’esguard, ja no miraran cap a Grècia, sinó que ho faran cap als Pirineus, cap a una vella i bella contrada, Catalunya, i sabran, aleshores, quin és l’origen d’Europa. Des de les torres de Sant Pere de Rodes fins a les agulles de la Catedral de Colònia, escamparan arreu el pensament català, i aquest inundarà el món durant els propers 1700 anys, com ho va fer, fins als nostres dies, l’avui periclitat pensament clàssic.


Text: Juli Gutiérrez Deulofeu, nét d'Alexandre Deulofeu.

Foto: Arxiu familiar d'Alexandre Deulofeu.

Article publicat al número 40 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top