0 items
El meu compte

Amor no vol dir dependència

 

“No podria viure sense ell...”. “Sense ella no sóc res...”. Frases com aquestes es repeteixen amb certa assiduïtat. Quan pensaments així són dins del nostre cap és important observar en quin entorn i en quin punt emocional ens trobem, perquè, si realment és el que pensem, potser hem començat a barrejar/confondre conceptes. L’amor no és sinònim de dependència emocional, ni tampoc a la inversa.

 

Sovint, davant la pregunta “L’estimes?”, la resposta és: “Bé, crec que en tota relació n’hi ha un que estima i un altre que es deixa estimar. Jo em deixo estimar”. Quan això passa, la meva conclusió és que un dels dos components de la relació ha pres el rol de dominant i l’altre el de sumís. Si no en som conscients, l’un anirà prenent terreny i l’altre deixarà de ser qui és per complaure’l i, a la vegada, serà capaç d’anar renunciant a ell/a mateix/a per cedir a les demandes de l’altre tot evitant el conflicte.

 

Les conseqüències nefastes del no-ser (o del no-deixar ser)
 

En quin punt es troba una persona quan, potser sense adonar-se’n, s’ha anat anul·lant a sí mateixa? Molt probablement, haurà perdut de vista les seves pròpies necessitats. Possiblement un sentiment de frustració i rancúnia la mantindrà bloquejada i, de ben segur, la seva autoestima estarà a punt de desaparèixer (si no és que ja ho ha fet).

 

El que sí és amor
 

Una relació amb amor és una relació sana que proporciona calma, estabilitat, alegria; una relació en la qual el respecte, la llibertat (per poder ser un mateix), la confiança, el suport, la sensibilitat i l’empatia són presents en el dia a dia. És quelcom que fins i tot es pot respirar.
 

Una relació sana, amorosa, és viscuda des de la igualtat, des d’una posició on les opinions, els criteris i les decisions són compartides, avaluades, sospesades i portades a terme dins d’un consens vàlid per a tots dos. En aquest escenari, cadascú assumeix la seva pròpia responsabilitat davant de qualsevol acció i posterior resultat. Conjuntament se cerquen solucions davant els conflictes i, sobretot, no existeixen culpables quan apareix una situació no desitjada. La comprensió, el diàleg, el suport, les paraules d’ànim i el respecte són la base primordial d’una relació en la qual l’estimació se situa per sobre de qualsevol circumstància.

 

No abaixem la guàrdia!
 

Encara a hores d’ara, entrat ja el segle XXI, certs esquemes nocius continuen vius. Hi ha rols que els duem tan integrats internament que, si no hi parem atenció, és molt fàcil que ens arrosseguin. Es tracta de quelcom subtil però ferm, de quelcom que ens pot portar a perdre’ns en una dinàmica complicada i confusa de la qual és difícil sortir-ne un cop ha arrelat. I és que, si acabem creant una dependència cap a l’altre, esdevé més que complicat prendre una decisió pròpia. Ens sentim culpables quan l’altre s’enfada amb nosaltres per haver fet quelcom que no ha sigut del seu grat, per actuar sense comptar amb la seva aprovació. Passem a abandonar el nostre propi criteri per validar el de l’altre i permetem que l’altre decideixi per nosaltres i, fins i tot, que sàpiga millor que nosaltres el que necessitem en cada moment. En definitiva, quedem invalidats, lligats, ofegats...
 

Si dins la nostra relació no ens sentim amb la llibertat de mostrar-nos tal com som i d’expressar-nos amb el nostre propi llenguatge, si hem perdut el coratge per fer front a una falta de respecte, si sentim que mai fem res “ben fet”, si ens acompanya la por a l’hora d’actuar o de parlar des del cor sense qüestionar-nos res..., potser és un bon moment per fer una profunda revisió del punt en el qual ens trobem. De ben segur haurà arribat l’hora de plantejar-nos fer un pas endavant per millorar la nostra situació i la nostra qualitat de vida, ja que, possiblement, haurem dirigit (potser de forma inconscient) aquesta relació cap a un grau de dependència que anirà en detriment nostre, tant personalment com relacional.
 

En aquest sentit, ser capaços de demanar ajut extern per reconduir la relació si creiem que ens pot resultar massa feixuc fer-ho pel nostre compte és un acte de força i valentia que, sens cap mena de dubte, agrairem en un futur molt proper.

 

Article publicat al número 26 de D'estil. 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top