0 items
El meu compte

M. Àngels Anglada: sempre a prop

La primera vegada que vaig sentir el seu nom va ser a ca la M. Rosa Gratacós, pianista i cantautora, qui m’havia convidat a cantar les meves primeres cançons a la nostra “ciutat de les idees”(0*). M.R.G. parlava d’ella i els seus poemes amb tanta definició de perfils i amb tant d’èmfasi sobre la seva tendència clàssica, que, no havent-la vist mai, vaig imaginar-me-la com en realitat era el primer matí que la vaig conèixer a l’aula de grec clàssic de l’institut Ramon Muntaner, des d’on vaig aprendre a estimar Grècia a través de la seva poesia clàssica i la del XX, que ella coneixia tan bé.

La Figueres d’aleshores mantenia l’aura dels poetes empordanesos absents, com Carles Fages de Climent o Jaume Maurici, i ella, amb d’altres “vestals” com Montserrat Vayreda i Carme Guasch, atiava aquell foc amb el mateix afecte amb què parlava de Carles Riba, Kavafis, Ausiàs March, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu... Un dia, en sortir de la seva classe, va preguntar-me quin poeta m’agradava més. Vaig respondre-li que Joan Salvat Papasseit, que havia descobert entre les cançons de Rafael Subirachs i Guillermina Motta. Al cap de pocs dies, em donava, manuscrit, com en secret, un poema seu. De mica en mica, doncs, se’m feia cada cop més pròxima. Érem a l’any 1969. Tot traspuava franquisme, vexació constant contra els Països Catalans i els qui lluitàvem per un demà més lliure; vet aquí perquè, a l’institut, M.A.A. es relacionava més amb Isabel-Clara Simó, Dolors Condom i Neus Lloberes que no pas amb d’altres professores i professors. Totes tres, com ella mateixa, transmetien un indefectible rerefons de país en les seves ensenyances. Eren aquelles dones les qui veia ben a prop seu quan, sacsejada per la detenció d’un alumne de la seva aula, temia el pitjor. M.A.A. va comprometre’s activament, amb paraules i fets, en les llibertats per les quals es feia, també, col·laboradora incansable de l’Assembla de Catalunya, que va projectar-se a l’Empordà després de les trobades a la seva casa de Vilamacolum.

La seva qualitat de persona a l’abast va fer que es convertís en companya de tots els qui, com ella, defensàvem el territori, la llengua... I era amb ella que anàvem a veure el seu alumne empresonat a Castella, i, alhora, era ella qui ens duia a Itàlia davant l’estupefacció del director de l’institut on estudiàvem. Mentrestant, els seus poemes dormien sota el meu coixí, perquè, anys més tard, es fessin cançó (1*): “Et deixaré la veu” –de “Parada obligatòria” –, “Batecs d’ocells”, “Aiguamolls” –primera versió–, “El bosc cremat”, i d’altres que, com “Has tallat les poncelles” –també de “Parada obligatòria”– no han estat enregistrats. Ens va ser sempre pròxima, no ens va escatimar mai un text per fer més intensa la tasca amb què ens havíem compromès: cas dels aiguamolls de l’Alt Empordà, del cementiri marí de l’Escala (vegeu el poema “El cementiri blanc” a “Columna d’hores”), o de la salutació del primer “Fòrum de la Cançó d’Empúries” (2*), llegida abans que jo introduís, amb cinc cançons meves, les que cantaria, tot seguit, M. del Mar Bonet (a l’estimada M. Àngels, se li omplien els ulls de colors d’Empúries cada cop que li’n parlava).

M’hauria agradat oferir-li, en vida, “Et deixaré la veu”(3*), i, després de totes les converses que encara hauríem tingut, descobrir més de Grècia i Catalunya, de les Illes, de València..., i passejar-me una estona més pel seu jardí de Vilamacolum, com el dia que la hi vam acompanyar amb Marta Pessarrodona i Anna Lizaran(4*), i anar-la a esperar a la sortida de l’IEC, per dinar plegats, o entrar a casa meva, a la placeta del Pi, per continuar parlant de Kavafis, o Sotades...

Sempre li agrairé que, arreu dels Països Catalans, a Grècia, o en qualsevol altre lloc d’aquest món, pugui projectar el que ella pensava i sentia, perquè revisqui, també, a través de les cançons que els seus poemes m’han ajudat a compondre.

(0*): Nom amb què M.A .Anglada identifica Figueres en el llibre “Figueres, ciutat de les idees” (editat per l’Ajuntament de Figueres).

(1*): “Batecs d’ocells” i “Et deixaré la veu” van ser enregistrades, com a cançons, en el disc “Batecs d’ocells”/PICAP; “Aiguamolls”, en el disc “Raval”/PICAP, i “El bosc cremat”, en el CD “Et deixaré la veu”/PICAP, juntament amb versions noves de les tres primeres.

(2*): Cicle de recitals de cançó d’autor per al recinte arqueològic d’Empúries (entre 1991 i 2006). Salutació llegida per la seva ex-alumna Lurdes Boix, directora del Museu de la Sal (l’Escala).

(3*): Recital sobre fragments de prosa i poemes de M.A. Anglada, amb les veus de Pepa López i Carme Callol, i direcció musical a càrrec de Ferran Martínez (editat per PICAP: Josep Tero/”Et deixaré la veu”).

(4*): Per encàrrec de l’escriptora Marta Pessarrodona, TV2 va incloure M.À. Anglada entre els diferents entrevistats per a la sèrie “Crear i viure”. Vaig participar-hi –amb dues cançons– amb Anna Lizaran.


Text:
Josep Tero, cantautor, alumne i amic de M. Àngels Anglada.

Foto: Arxiu familiar de M. Àngels Anglada.

Article publicat al número 4 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top