0 items
El meu compte

La nena que mai ha deixat de ser Àngels Bassas

Quan era petita, vivia just a l’altra banda del Parc Bosc i havia de creuar-lo de cap a cap per anar a l’escola. Se’l sabia de memòria: els colors, les olors..., i també les diferents fases per les quals passaven els arbres segons les estacions de l’any. “Per a mi, el Parc Bosc representa el meu trajecte escolar fins que vaig acabar la Primària a les Escolàpies. Em porta bons records”. Uns quants anys després (tant se val si són molts o pocs, perquè ella dissimula molt bé el pas del temps), ens trobem al mateix parc amb la figuerenca Àngels Bassas. Volem parlar d’abans i d’ara, de com era i de com és aquesta actriu de primera línia que es va començar a forjar a la seva ciutat natal. “Vaig tenir la immensa sort que, a la meva escola, es treballava el teatre, la música, la pintura... Tot allò em va encantar, em va estimular. Si no ho arribo a viure, no hagués descobert que la meva vocació era el teatre. Per això estic tan encantada amb la meva escola. I encara hi ha algú altre que recordaré tota la vida: en Salvador Torres, que ara dirigeix el Teatre Municipal El Jardí. Ell va ser la primera persona que, quan jo tenia uns 10 anys, va fer notar: “Aquesta nena té molt bona veu”. Ens va fer una mena de prova a l’escola i va dir que m’havia de quedar al taller de teatre, i, quan en vaig fer 13, em va portar cap al grup de teatre amateur. Em fa molt feliç que, ja aleshores, algú sabés veure les meves aptituds”.

A casa, l’Àngels és la primera que s’ha dedicat al món artístic. Al seu avi i al seu besavi els agradava molt fer teatre, però no van tenir oportunitat de poder-s’hi dedicar, ni de lluny. Ens ho expliquen els seus pares, en Jaume i la Teresa, que l’han acompanyat a fer l’entrevista des de Bàscara, on viuen actualment. Ells esperen en una altra banda, prudents, i només intervenen si l’Àngels els reclama per demanar-los alguna dada que no recorda. Se la miren embadalits, amb els ulls espurnejants, orgullosos. Em fa l’efecte que, per a ells, l’Àngels encara és la seva nena petita, aquella que, en una ocasió, quan tenia al voltant de tres anys, va pujar damunt la cadira de la consulta del metge per recitar el poema de Nadal i, en acabar, va passar el barret que duia per guardar-se del fred i el va fer servir de plateret per recollir monedes. Es veu que, ja aleshores, tenia el sentiment que allò que acabava de fer havia de tenir un preu.

A diferència dels seus avantpassats, doncs, l’Àngels sí ha pogut lluir-se en la professió. El seu currículum és llarg. Llarguíssim. I no precisament perquè carregui un bon grapat d’anys (és del 3 d’agost de 1971), sinó perquè va començar a treballar de molt jove, abans i tot d’acabar art dramàtic a l’Institut del Teatre, amb 19 anys. El seu debut va ser l’any 1988 amb La Mandràgora, sota la direcció de Xicu Massó, mentre es treia la selectivitat. Paral·lelament, s’havia matriculat també a filosofia, perquè les proves de l’Institut eren bastant multitudinàries i només hi havia unes 20 places, però ella hi va entrar i hi va sortir amb feina. Des d’aleshores ençà, ha pujat a escenaris d’arreu, ha fet cinema i televisió i ha tocat tots els registres; no en sabria triar un, perquè ella s’obliga a trencar esquemes, a ser versàtil sempre que pot. En teatre, ha treballat amb directors com Calixto Bieito, Ariel García Valdés, Ferran Madico, Manuel Dueso, Pep Anton Gómez, Magda Puyo o Hasko Weber; en cinema, amb Ramon Térmens, Manuel Gómez Pereira, Romà Guardiet o Whit Stillman, i, en televisió, l’hem pogut veure a sèries com Temps de silenci, Nissaga de poder, Sitges, El cor de la ciutat, El comisario, El internado o Lex. Ha estat Premi de la Crítica en dues ocasions pel seu treball a Amfitrión, de Molière, i La senyoreta Júlia, de Strindberg, i també va guanyar un premi Max com a millor actriu de repartiment per la seva brillant interpretació a El rei Lear. M’explica que, el Max, el va viure amb una alegria brutal, perquè és el premi més important de teatre que hi ha a l’Estat. “Sabia que la meva feina havia agradat moltíssim, però no m’esperava tant. Per a mi va ser molt emocionant rebre un reconeixement com aquest per un espectacle tan dur de fer, que em va suposar un esforç titànic”.

M’ho imagino, perquè, quan veus l’Àngels a escena, veus també que s’hi deixa la pell. El dia abans de l’entrevista ho vaig poder comprovar novament veient-la interpretar el seu paper còmic a No et vesteixis per sopar. No caldria que m’ho digués però m’ho diu: “Jo crec molt en la cultura de l’esforç, sóc una pencaire extremadament perfeccionista i exigent amb mi mateixa. Però és que crec que, si no, no pots avançar en aquesta feina”. No ho puc evitar i li demano si creu en la sort. Resposta clara i contundent: “No. Crec que hi ha coses que no podem controlar, que depenen de l’atzar, però tu pots propiciar aquest atzar. Vull dir que no et pots quedar a casa esperant que soni el telèfon, per exemple. En aquesta feina, has d’anar a estrenes, has de veure gent, has de seguir llegint, has de seguir fent cursos de reciclatge... Has de treballar molt, has de donar molt, i, quan més dónes, més reps. Tot es retroalimenta, però hi has de posar esforç al darrera”.

Em parla amb energia però amb dolçor, amb un equilibri que és difícil d’aconseguir. Conversar amb ella és fàcil i engrescador i, alhora, harmoniós. Anem d’un lloc a l’altre i parlem de moltes coses. Gairebé sembla que ens coneguem de tota la vida. Almenys, a mi m’ho sembla. Penso que, si hagués de definir l’Àngels amb una sola paraula, diria que és una apassionada. Si: apassionada. Posa passió en la seva feina com a actiu, posa passió en la seva feina com a escriptora i posa passió en els seus relats, quan s’explica. És d’aquelles persones que encomanen energia positiva només de tenir-les al costat. En canvi, m’explica que, portes endins, és tot el contrari: “El vol que prenc quan escric o quan estic dalt d’un escenari, que sóc forta i atrevida, no el prenc a casa. A la realitat quotidiana, sóc molt casolana, molt de la meva gent, molt acotada, gens aventurera. Necessito molta calma i aferrar-me als meus per tocar de peus a terra”.

Vull que em parli de l’Àngels escriptora, de l’Àngels que ha creat les històries d’en Patatu, que just després de l’entrevista presentarà davant d’un públic menut, menut. Més tard m’explicarà que el públic infantil és el més sincer i exigent que hi ha: “Si s’avorreixen, desconnecten i t’ho diuen. Si et repeteixes, també. Exigeixen un nivell molt alt i tenen un gran sentit de l’humor. Els adults ho hem oblidat, com hem oblidat també que són aprehenedors en potència. Aprenen molt ràpid, són com esponges. Els babaus som nosaltres, que ens pensem que els hem de rebaixar el nivell, però ells no tenen problemes per adquirir un lèxic ric, al contrari. Entenen per context o a partir de sinònims, i, quan coneixen una paraula nova, a la tarda ja l’utilitzen”. Per això, les històries d’en Patatu són històries per a nens però amb substància, ambientades en un món ple de fantasia, perquè “els nens s’agafen d’una manera natural a la fantasia. Per això els agrada tant Miró o Dalí. Amb ells es fa possible aixecar un mar amb les mans o agafar les estrelles... Patatu és ple de tot aquest món surrealista”.

 

 

L’Àngels fa temps que escriu, però ho tenia totalment amagat. “L’ofici d’escriure el respecto moltíssim, i em sembla que és molt difícil, perquè, a més, et despulles anímicament, t’ensenyes a tu mateix. Per a mi, escriure és realment un acte de generositat i d’obertura”. Potser per aquest pudor, no s’atrevia a ensenyar el que produïa, fins que va començar a perdre la por quan va quedar finalista en uns premis literaris. Va escriure un text teatral sota pseudònim i en Jordi Coca li va dir que el que escrivia era molt bo, que ho havia de seguir fent i mostrar-ho. Llavors va ensenyar els contes d’en Patatu i l’editorial La Galera se’n va enamorar de seguida. N’han fet una col·lecció que està tenint un èxit rotund. En poc temps han engegat la segona edició, i cada dia l’Àngels rep missatges preciosos a través de les xarxes socials que li donen les gràcies per haver-se inventat aquest personatge. “Això és el que més m’agrada, que persones que no conec de res es prenguin la molèstia d’enviar-me fotos dels seus fills amb els Patatus. No té preu!”.

Les històries d’en Patatu són les històries que l’Àngels explicava al seu fill Martí des que tenia dos o tres anys (ara en té set). Les explicava sobretot en el trajecte de casa a l’escola, que feien a peu. “Vers la perseverança i insistència del meu fill, feia quatre anys que contava, a diari, les històries d’en Patatu. Va arribar un moment en què cada dia tenia set o vuit nens al darrera anant al cole amb mi”. Això la va engrescar a escriure aquestes històries orals i a fer-ne, a més, un llibre participatiu. “Jo sóc una mica com una nena, i més que crear un conte, volia un llibre participatiu on els nens poguessin esdevenir els veritables protagonistes, jugar-hi". Per això els llibres duen activitats i cromos al darrera, i un nas de pallasso, com el del Patatu. “L’única manera que tenim de fer que els nens s’aficionin a la cultura és creant productes atractius i divertits que els facin pensar, que els facin lliures”.

L’Àngels sap de què parla. Des que s’ha introduït en el món dels contes infantils, s’ha preocupat de buscar estudis de psicòlegs i especialistes que remarquen el benefici dels contes. Sense voler-ho, ha trobat pautes que ella ha aplicat d’una manera intuïtiva, gairebé per casualitat: incloure exemples positius a les seves històries, personatges que s’equivoquen però s’aixequen, el valor de l’amistat, el sentit de l’humor... Té molt clar que els nens van omplint la seva motxilla d’emocions, i els contes hi contribueixen enormement.

A ella, però, li havien explicat pocs contes, de petita. Els seus pares no tenien massa temps per fer-ho, perquè treballaven moltíssim. “El que sí hi havia era el moment d’anar a dormir, que era molt tendre. Me’n recordo que em feia l’adormida perquè el meu pare em portés en braços al llit. I les carícies de ma mare. A casa hi havia una criança amb molt amor, i jo demanava molts llibres, i me’ls donaven. Me’n recordo que em passava moltes estones esperant que em vinguessin a buscar, i, en aquelles estones, tenia molt temps per imaginar. Jugava molt sola, i això em va ajudar a desenvolupar una gran capacitat per imaginar”. Aquesta imaginació, precisament, és el nexe més potent que tenen en comú les dues professions que ha escollit: actuar i escriure. “Explico històries pels adults des de dalt d’un escenari, per divertir-los i fer-los pensar, amb l’esperança de transformar-los emocionalment, i també ho faig pels petits a través dels llibres. Al cap i a la fi, no deixo d’estar jugant en tot moment amb el món de la imaginació, la fantasia i la creativitat”.

Vull saber quin és el seu màxim plaer, a banda del teatre i l’escriptura. Ho té claríssim: estar amb el seu fill. “En general, m’agrada molt estar amb nens. No m’ho hagués pensat mai. Ho vaig descobrir quan vaig ser mare. Des d’aleshores, m’ha canviat molt la perspectiva. Crec que és un atac molt bo a l’ego, perquè tu deixes de tenir importància per adonar-te que les coses importants són unes altres. Valores molt més la vida i la gent que t’estimes, relativitzes molt”. Això –penso–, li deu haver aportat pau, la mateixa que diu que té quan surt de Barcelona, on viu, i ve al Parc Bosc, a Figueres, o quan s’escapa a un racó que té al Montnegre.

Mentre fem les fotografies, m’explica que és una supervivent, com jo. Ella –com jo– arrossega una història dura en néixer que pot explicar de miracle. Me la miro i penso: “Quina tia! És la germana petita de la casa, una noia menuda i dolça que, segons com te la miris, sembla de porcellana i tot. Però, als ulls, hi té una força! És una apassionada, sí, un tros de dona que no ha deixat mai de ser nena”.


Text:
Mar Casas.

Article publicat al número 26 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top