0 items
El meu compte

Anna Guitart: Desig i impossibles, tot en una

La primera vegada que vaig veure l’Anna Guitart (Barcelona, 1976) en persona va ser farà cosa de dos anys, en una taula rodona sobre la presència de la cultura en els mitjans de comunicació. Ara l’espero al bar Canigó de la ciutat comtal, on arriba amb la mirada tenyida de cansament però amb el somriure feliç d’aquella que sent que torna a casa. No fa gaire que va dir adeu al barri de Gràcia. Cercant una taula entre la flaire d’entrepà calent acabat de fer, em recorda que “m’agrada més fer entrevistes que no pas que me les facin!”. Deu ser aquella incomoditat de l’entrevistador entrevistat, però procuraré mantenir la promesa que li vaig fer: una conversa tranquil·la.

Quina és la millor pregunta per començar una entrevista? “Una pregunta que, sense ser la més important de l’entrevista, permeti iniciar una conversa que faci sentir còmoda la persona que tens davant”. Fem-ho fàcil, doncs: per què aquest bar? “Triar el Canigó és com triar Gràcia, on he viscut nou anys, fins fa poc. Per mi, que venia de Sant Gervasi, aquest barri va ser tot un descobriment... La sensació de tenir veïns que fa tota la vida que hi viuen, de proximitat, poder sortir de casa i tenir una llibreria com és la Taifa, o els cines Verdi, anar berenar a La Nena, anar a comprar al mercat... Tot això no ho coneixia, i em va agradar molt. I aquí hi he vingut moltes vegades”. Es nota, perquè han estat més d’una, les cares conegudes que s’han apropat per saludar-la. Hi ha persones que es fan enyorar quan no hi són. L’Anna deu ser una d’elles.

Reivindicada per alguns com “la nostra Pivot en potència”, tenint-la davant no puc evitar demanar-li com van ser els seus inicis en el món del periodisme cultural. Intueixo que aquesta tornarà a ser una resposta còmoda, potser nostàlgica, també: després de fer pràctiques a “Fet a Barcelona”, de la Ser, Guitart començà a treballar al programa “La República” (COM Ràdio), de Joan Barril, que “em va ensenyar a ser una bona periodista”. Agraïda d’haver-lo pogut conèixer, el recorda com la persona que li va obrir el món. «I amb l’equip de “La República” vaig aprendre els valors del bon periodisme». Quins són, aquests valors? “Estimar l’ofici, creure-hi, la responsabilitat de fer les coses ben fetes, el rigor, el compromís. I l’orgull de sentir que formes part d’alguna cosa”. I ella n’està molt, d’orgullosa, d’haver estat republicana; tant, que encara ara es troben un cop l’any per l’aniversari de la mort del Joan, “per recordar-lo a ell i una mica per brindar per la República, que és una cosa que sempre em ve de gust fer!”. En acabar aquesta experiència, va rebre una d’aquelles trucades que et canvien la vida d’avui per demà, literalment: “T’he sentit parlar de presons a COM Ràdio, me’n vaig a Madrid a fer un documental sobre això i vull que vinguis. 48 hores i em contestes”. La veu era la de Carles Bosch i el projecte en què es va acabar concretant tot, el documental Setembres. Després vingué el salt a la televisió: “De què va” (Canal 33), “El Bocamoll” (TV3), “(S)avis” (Canal 33), “Via Llibre” (Canal 33), “Tria 33” (Canal 33)...

 

“No ens hem de plantejar si un programa fa audiència o no fa audiència”

 

I ara? Parlem del present. «Ara estic a la secció “Llibres, copa i puro”, d’El Suplement, a Catalunya Ràdio, amb Mercè Font i Llucia Ramis, i col·laboro a “Islàndia”, d’Albert Om, a Rac1, i tinc “Tot el temps del món”, al Canal 33». És plenitud el que puc llegir a la seva cara mentre m’explica aquest avui que viu tan intensament, la plenitud d’aquella que ha tastat el gust de la satisfacció professional. Però l’Anna també és algú que, malauradament, ha descobert que l’estrès és una malaltia real. “He passat èpoques de moltíssima feina en què el dia que treballava menys, de manera molt excepcional, treballava deu hores”. Ella millor que ningú sap que treballar amb llibres implica molt de temps. “Les coses necessiten el seu temps i els llibres necessiten ser llegits. Si no llegeixes bé un llibre, mai podràs fer una bona entrevista”, va dir-li el mateix Bernard Pivot en una ocasió, i això va donar-li forces per seguir creient que valia la pena fer les coses ben fetes, no abandonar. “Sí, si he pogut preparar bé la meva feina, en ocasions ha estat a costa de la vida personal”. Segur que a molts us sona. “Ara això s‘ha generalitzat, i em preocupa bastant. La gent dona per fet que faràs aquest sacrifici personal. Jo hi estic molt en contra. M’encanta la meva feina i segurament li he dedicat més hores de les que tocava, però no hauria de ser així”. Combinar la vida professional i la vida personal i sortir-ne il·lès, vet aquí un dels grans reptes de la societat actual.

Vols dir que tenim tot el temps del món...? Amb el seu riure interpreto que no és la primera vegada que li fan aquesta pregunta en les darreres setmanes. En un moment de fragmentació constant com el que estem vivint, el títol pretén ser “una reivindicació”, assenyala. «Més enllà d’“el meu últim llibre és aquest i va d’això”, volíem crear la sensació de tenir realment tot el temps, de parar un moment i donar espai a converses que no facin que la gent estigui pendent del rellotge. Amb trenta minuts sembla que la vida ja hi pesa més». Diria que ho han aconseguit, perquè «el comentari que més ens han fet és “se’ns fa molt curt”, i penses: que bé! Això vol dir que la gent realment valora el temps per a la conversa».

 

“Entre moltes altres coses, com la seva llengua, un país és la seva cultura, el que ens ha fet ser el que som”

 

L’Anna creu fermament que s’ha d’apostar per la cultura, i més des de la televisió pública. “No ens hem de plantejar si un programa fa audiència o no fa audiència. A més, penso que la gent ho espera”. Si hi ha un concepte que odia, és el d’“intentar no avorrir l’espectador”, responsable, en gran part, d’aquest consum vertiginós i aquesta hiperestmulació actuals. “Si tu li vas fent perdre la paciència, és evident que la perdrà!, tot i que també és cert que ara la cultura competeix amb moltíssims estímuls que abans no teníem”. I afegeix: “Hem de tenir en compte que la realitat és la que és, i que els mitjans que té la televisió en aquests moments, malauradament o indignadament, també són els que són. I, des de fa uns mesos, encara més. Crec que també hem de ser generosos i entendre el context en què es troba la tele ara”.

Parlar del valor de la cultura no és mai sobrer, però en una setmana com la que ens ha tocat viure, de triple censura cultural, “perquè és el que és, i no podem acceptar-ho”, encara menys. El cantant de rap Valtonyc, condemnat a la presó; el segrest del llibre Fariña, de Nacho Carretero, i la retirada de l’obra Presos Políticos en la España Contemporánea, de Santiago Sierra, d’Arco. “No tinc paraules, i el problema és que és veritat. Crec que hem arribat a un punt que només pot correspondre a la ficció. Jo no vull viure en aquest món si no és en un novel·la. Em sembla propi d’una distòpia. La cultura, l’art, els llibres formen part del dia a dia, no són quelcom a part, i haurien de ser a tot arreu. Quan parlem d’un país... què és un país? Entre moltes altres coses, com la seva llengua, un país és la seva cultura, el que ens ha fet ser el que som. Hem de cuidar la nostra cultura, és el que ens dona identitat. Ens ho dona tot: et qüestiona, t’incomoda, t’amplia, t’ensenya, et diverteix, t’entreté, et pot avorrir, t’escandalitza... Per mi, ho té tot. I, a més, crec que hi ha cultura per a tothom, és rica, variada. Em sembla fabulós que hi hagi el Verdi i que hi hagi el Sarrià Multicines. El que és important és que veiem què ens interpel·la, què ens crida, què ens fa feliços”. I remata: “La cultura hauria de ser una prioritat bàsica, no podem deixar-la de banda”.

 

Hem parlat de la presència de la cultura en els mitjans, però... i la presència de les dones, en els mitjans, en concret, i en les esferes públiques i de poder, en general? I aquí, com a bona prescriptora de llibres que és, respon: «Et diria que la gent es compri La veu i el poder de les dones, de Mary Beard. Jo només puc aplaudir tot el que diu des de l’admiració i el reconeixement. Com assenyala ella, crec que la presència segueix sent absolutament insuficient, i hem de veure la manera com ha de ser aquesta presència. Crec que estem millorant. Tinc una mica la sensació d’estar en un moment de revolució, tot i que, quan et sembla que has arribat a algun lloc, xoques amb coses que et fan dir “com és possible que algú digui això?”. Les preguntes que en una entrevista es fan als homes i a les dones no tenen res a veure, o els comentaris que en alguns articles es dediquen a les dones: sobre maternitat, sobre relacions amoroses, sobre roba... Coses que no es diuen dels homes. I amb els escriptors passa igual. La Siri Hustvedt és la dona del Paul Auster, però el Paul Auster no és el marit de la Siri Hustvedt. I em sembla molt bé que el Paul no sigui el marit de la Siri, però jo tampoc vull que la Siri sigui la dona del Paul».

Anna, tu també vas pronunciar un me too? “Jo no l’he fet públicament, però l’hauria pogut fer, malauradament, i bastant gros. És important dir-ho, explicar-ho, i agraeixo molt que les dones ho facin, que comparteixin les seves experiències donant visibilitat al que passa, perquè les coses que no veiem no existeixen; si les coses no es posen damunt la taula, no se’n parla, i, si no se’n parla, no canvien. També ha fet que molts homes es replantegin certs comportaments. Crec que la paraula feminista va adquirir connotacions negatives que, fins fa temps, jo i tot assumia, però, afortunadament, estem tornat a donar-li el valor de reivindicació que ha de tenir. Crec importantíssim que parlem de feminisme, i que en parlem tots; no pot ser que sigui un tema de què parlin només les dones, és absurd, ridícul. Els homes han de participar d’aquest feminisme, i entre tots hem de veure què és el que no funciona i posar-hi solució”. I segueix amb les recomanacions literàries: Chimamanda Ngozi Adichie, Virginie Despentes, Natza Farré... Sort que tenim tot el temps del món!

 

“Crec importantíssim que parlem de feminisme, i que en parlem tots, no pot ser que sigui un tema de què parlin només les dones, és absurd, ridícul”

 

Veient-la, escoltant-la, no puc evitar pensar que estic davant algú que ha arribat a un cim, tant professional com personal, però m’ho treu aviat del cap, perquè “soc autònoma, i els autònoms no tenim mai cap cim!”. Però està contenta, perquè estima la feina que fa. “Jo sempre dic que tinc la millor feina del món, perquè faig entrevistes i llegeixo. És com si m’haguessin fet un vestit a mida. Però també soc molt conscient que un dia estàs fent això i, pel que sigui, demà no hi ets i t’has de buscar la vida. I tot passa molt ràpid, i la gent té poca memòria. I no passa res, està bé, tot té el seu moment. La meva aspiració és seguir fent una feina que m’agradi, i això passa per llegir i animar la gent a llegir. Que algú llegeixi un llibre perquè n’has parlat és el millor del món. Hi ha la idea que la lectura és una cosa molt individual, i jo crec que no, que té molt de compartit. La Iolanda Batallé, quan va crear el nou segell editorial Rata, em va dir: “Vull fer aquells llibres que quan jo els llegeixo em fan venir ganes de regalar-los a tothom”. Em va semblar una idea preciosa.

Abans d’acabar la conversa demanant-li una seva tria personal, i tranquil·la per haver complert la meva promesa, em permeto una pregunta més íntima: com enfoques la maternitat? Sí, l’Anna està d’enhorabona, perquè en breu serà mare primerenca. “Pobre nen, encara no ha nascut i ja tinc una llista de llibres que vull compartir amb ell. Tinc sort que m’ha encaixat bé per poder fer el programa, però he de dir que això de la maternitat en el món laboral és lamentable. Encara ara és molt difícil tenir una carrera i alhora ser mare. El fet de desaparèixer uns mesos i parar... De fet, és molt probable que faci una baixa molt curta per poder seguir treballant després. Per tant, crec que alguna cosa no estem fent bé. I, si a part de ser dona ets autònoma, és un escàndol, intolerable. Va arribar un moment que vaig pensar que potser en ser mare hauria de canviar de feina, perquè no podria fer el mateix, i trobo que és molt trist. Com també ho és que a les entrevistes de feina se’ns pregunti si tenim la intenció de ser mares. Això es pot denunciar i s’ha de denunciar”. Queda molta feina per fer encara. I la farem.

 

“Que algú llegeixi un llibre perquè n’has parlat és el millor del món”

 

Som-hi amb aquesta tria:

Una entrevista? “Michel Huellebec, la primera entrevista que feia fent pantalla”.

Un llibre? “No, un no pot ser”. I em va parlant, així com li van venint a la memòria, de L’estranger, de La sombra del ciprés es alargada, d’Alfred Hitchcock y los tres investigadores, de Las mellizas en Santa Clara, de Guillermo Brown, de Quan Hitler va robar el conill rosa...

Una divisa? “Voler l’impossible ens cal, / i no que mori el desig”, del poema de Marià Villangómez.

Un... desig? Que ens deixin viure.

Amén, que vol dir ‘així sia’.


 

Text: Júlia Català, filòloga.

Article publicat al número 45 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top