0 items
El meu compte

Anna Manso: la Campaneta de la literatura infantil

Va néixer l’any 1969 al barri de Gràcia de Barcelona. És la sisena de set germans. “Formava part d’una tribu i sempre estava acompanyada” –diu ella–, tot i que també se sentia bastant invisible, perquè, aleshores, quan era petita, podia rebre ben poca atenció individual. Defineix la seva família com a “gran, sorollosa i mediterrània”. Ho té claríssim. Ara fa de mare d’una filla i dos fills i escriu guions, llibres de literatura infantil i juvenil (en porta més de 30!), articles per a blogs i per a la premsa, i també teatre infantil. I encara guarda temps per anar a la tele i a la ràdio de tant en tant, participar en projectes d’animació a la lectura i l’escriptura, impartir conferències, presentar algun acte i anar omplint la nevera de casa. “Fa poc també em vaig atrevir a fer una mena de monòleg”.

M’explica que el passat mes d’octubre va confeccionar una llista amb totes les tasques que porta a terme actualment i la té penjada al costat de la taula. “Ara, quan em pregunten què faig, s’esdevé el silenci, perquè no sé ni per on començar. Jo dic que sóc malabarista, que faig piscining: em llanço a la piscina”.

A propòsit de llançar-se a la piscina, parlem de la por, de la por a fer coses noves i de com matar-la. Ella n’és experta i, a més, està treballant aquesta temàtica per a un proper llibre. “La por se supera llançant-te a la piscina, precisament; és a dir, fent allò que et fa por fer, mirant-la directament als ulls, perquè, aleshores, desapareix”. I recorda que la primera vegada que va parlar per la ràdio, a Catalunya Ràdio, li tremolaven les cames: “Ho vaig passar fatal i vaig pensar que es penedirien d’haver-me contractat, però, a partir d’aleshores, vaig començar a gaudir-ne”. Està convençuda que “les senyores ens hem de posar les piles, donar la cara, sortir i parlar, sense vergonya. Jo he d’anar fent moltes empentes a les meves amigues, en aquest sentit. Es pensen que m’atreveixo amb tot, però no saben els nervis que passo, al principi. Tremolo i tot!”.

 

“Ara fa de mare d’una filla i dos fills i escriu guions, llibres de literatura infantil i juvenil, articles per a blogs i per a la premsa, i també teatre infantil”

 

Aquesta noia de rostre pigat i somrient, natural com ella mateixa, sense artificis que valguin, tal com raja, és l’Anna Manso, la guionista de programes com Cuina x solters; sèries com El joc de viure, Mar de fons, El cor de la ciutat, Ventdelplà o 39+1, i programes infantils com Barri Sèsam, Club Super3, Mic o Una mà de contes. Ella és la responsable de la columna setmanal al diari Ara, La pitjor mare del món (que també és un llibre), i de l’obra de teatre infantil Perduts a la Viquipèdia, que darrerament s’ha pogut veure al CosmoCaixa.

Aquí on la veieu, l’Anna era una nena summament tímida. Sempre explica que, de petita, “era una patata en gimnàstica, un rave en matemàtiques i una col bullida pel que fa a la imatge personal”. El que sabia fer molt bé era llegir. A casa seva, de fet, tothom llegia, i tenien llibres per tot arreu. “Llegir era la meva única gràcia. No en tenia cap més. Quan començava l’escola, ja m’havia cruspit tots els llibres del curs”. Llegia de tot i a tothora: la Mary Poppins, els contes de la Lola Anglada i d’en Folch i Torres..., i pensava: “Això és molt bo! Algun dia m’agradaria escriure així”. Potser per això ara escriu literatura infantil i juvenil i no pas adulta. Tot i que ella volia ser poetessa, “perquè, a la meva escola, la poesia, la literatura i els jocs florals tenien molta importància. Escrivia poesies i la gent es pixava de riure. En canvi, ara trobo que és el més difícil del món”.

M’explica que es va passar tot el COU pensant el que volia fer: o alguna cosa relacionada amb els llibres (of course!), o amb el cinema i la televisió. Finalment, com que no va treure prou nota per estudiar biblioteconomia, va fer cinema, “però després t’adones que la vida, per sort, no és en línia recta, i ho pots acabar fent tot”. Ho diu perquè fa poc, per exemple, va presentar un concurs de booktrailers de les biblioteques de la Generalitat, per a qui també coordina un club de lectura virtual que es diu Llibre de família, sense oblidar que, des de fa anys, col·labora amb la biblioteca de Salt en un projecte anomenat El cove de les paraules.

Parlem de tot plegat embarcades en una de les antigues “golondrines” que hi ha al port de Barcelona: a la Lolita. L’Anna ha triat aquest lloc “perquè és de les poques coses –gairebé de les úniques– que queden de la Barcelona que vaig conèixer quan era petita. Tinc 46 anys i la ciutat ha canviat com un mitjó, però, si tanco els ulls, encara puc visualitzar les “golondrines”. Era l’única manera que teníem de veure el mar: pujar-nos aquí, anar-nos-en fins a l’espigó i menjar-nos unes patates”.

 

“Les senyores ens hem de posar les piles, donar la cara, sortir i parlar, sense vergonya”

 

Després, seguim la conversa en una petita fleca de la plaça Reial, al cor del barri Gòtic. Ens hi porta ella. Diu que ens agradarà, que és un “lloc D’estil”, i l’encerta. Seiem i prenem uns batuts de fruita acabats de fer. I compartim una magdalena (d’aquestes que ara en diuen muffins). Grossa, esponjosa i tota ella de xocolata. Riem dient que, de tant en tant, també està bé “pecar”. I acabem parlant del no-perfeccionisme, de La pitjor mare del món, que va tenir tant ressò (i que dóna nom a la columna setmanal que escriu al diari Ara) i de la impossibilitat de ser invencibles i invulnerables, per molt que, de vegades, ens ho pensem.

“He de confessar que el llibre La pitjor mare del món el vaig escriure per egoisme, per mi, per treure’m un pes de sobre i quedar-me descansada, i resulta que vaig descobrir que el que hi explico és una necessitat col·lectiva, perquè no som perfectes, i no passa res! Perdem totalment la perspectiva; ens creiem molt llestos i no ens perdonem, i això és fatal”. “Necessitem posar-hi una mica d’humor, en l’educació”, apunto. I l’Anna va més enllà: “Jo crec que en falta. La infantesa és humor, és riure, és jugar, és desdramatitzar. Els professors que l’utilitzen fan que els seus alumnes es relaxin i aprenguin millor. A mi, la gent que no té sentit de l’humor em fa molta por, perquè significa que no tenen un sentiment d’empatia cap a l’alegria de viure. L’humor, de fet, és una declaració de principis cap a la imperfecció”. M’encanta aquesta frase que acaba de dir! Me l’apunto!

Certament, l’Anna utilitza l’humor per viure (i per sobreviure). I també l’utilitza per escriure, és clar. De fet, té un segell propi que és inconfusible. Ho comento en veu alta i em diu que sí: “M’he adonat que he tingut aquesta gran sort: vaig trobar el meu estil i la meva veu de seguida. Jo no puc escriure una novel·la realista, per exemple. Quan em plantejo històries, el cap me’n genera d’infantils i juvenils, i penso que anar contracorrent no té sentit”.

Feia una estona l’Anna em comentava que li agrada fer “cuina de nevera”, tal com escriu; és a dir, “tenir a punt els ingredients i improvisar”. Li demano quins són els imprescindibles per fer literatura infantil i juvenil. “Inevitablement, has de pensar a quina edat anirà adreçat el que vols escriure, però no pots abaratir res només perquè estigui destinat a infants, perquè és literatura igualment. Has de ser sempre exigent, i has de tenir una connexió directa amb l’infant que portes dins per poder-ho mirar tot amb ulls de nen”.

En fi, ella, d’això, en sap molt. No li passava exactament el mateix quan, amb 17 anys, treballava a La Caixa de Barcelona, que s’avorria com una ostra i el temps la consumia. És molt més feliç escrivint guions, columnes i llibres, malgrat la duresa del panorama actual quant a cultura. “Molta gent em diu que em veu a tot arreu, i es pensen que guanyo molts diners, però no coneixen la dura realitat. Publicar un llibre avui en dia és com obrir una botiga: inverteixes mesos (o anys!) en fer una feina que el més probable és que no recuperis. No és una sort; simplement, és. Sembla que fas molt i, en realitat, no pares de picar pedra. Passa el mateix amb les xarxes socials, que són com un esclavatge, perquè creen una idea falsa de la persona. De fet, la meva vida, encara que no ho sembli, és molt poc exòtica; tant, que continuo vivint al barri de sempre, a Gràcia”.

I acabem parlant de la tristor i del dret a estar amb la moral per terra. “Aquest és un altre tabú. Quan dius que estàs trist, tothom, de bona fe, et vol animar, i hem de tenir temps per estar tristos! Això del happy happy em posa molt nerviosa”.

 

“El llibre La pitjor mare del món el vaig escriure per egoisme, per mi, per treure’m un pes de sobre i quedar-me descansada, i resulta que vaig descobrir que el que hi explico és una necessitat col·lectiva, perquè no som perfectes, i no passa res!”

 

Nerviosa o no, trista o no, l’Anna Manso seguirà vivint (i mostrant-se) tal com és, tal com raja, com apuntava al principi. Seguirà envoltant-se de gent que escriu per inspirar-se (com la Maite Carranza, de qui diu que és la seva mentora), seguirà llegint, seguirà escrivint i seguirà estimant-se tots els seus fills literaris, “fins i tot els que m’han sortit esguerrats, perquè m’han ensenyat moltes coses: el primer, perquè em va costar Déu i ajuda; el segon, perquè em va permetre començar a publicar...”. És més: potser algun, com Amics monstruosos, li donarà una sorpresa, perquè és finalista al Premi de Literatura Infantil Atrapallibres d’aquest any.

Em confessa que no sap què farà al gener, però té un projecte literari en capella, està col·laborant en el projecte BoxPrima, que duu la creativitat a les escoles a partir de l’escriptura i el dibuix per combatre el fracàs escolar, i està rumiant com fer alguna cosa al voltant de la figura de la Lola Anglada, “perquè, per mi, cada llibre seu va ser una finestra al món”. Ja ho veieu: inevitablement, tornem als llibres, tornem a la infantesa. I que sigui per molts anys!
(No sé si és per això, però a mi em recorda la Campaneta, de Peter Pan, que escampa la seva pols de fada perquè els nens i les nenes –i els que no ho som tant– puguin volar).

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 36 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top