0 items
El meu compte

Ariadna Oltra: la sirena de la comunicació

Aparca el .CAT, programa que presenta i codirigeix a TV3, només per uns minuts per compartir amb nosaltres el seu vessant més personal. Sé, per exemple, que va néixer a Barcelona el 15 de març de 1979 (és peixos, per cert!), però també vull conèixer què sent l’Ariadna Oltra quan l’entrevisten; quin és l'invent que més li agrada; què fa per carregar les piles; què en pensa, de la política; què és el que més valora d'una persona, o com li agrada vestir-se... Plató i aigua són la seva recepta secreta per superar reptes a l'abast de pocs i per aconseguir sostenir-se en el difícil món de l'excel·lència. D’això, i de moltes coses més, en parlem als exteriors de TV3, que, ara mateix, és com casa seva.

“Ariadna, si et digués que a partir d’aquest instant tens una setmana de festa, què faries?”, li demano encuriosit. La resposta li surt de dins: “Aniria a fer submarinisme. Tota la setmana! Els set dies, si pogués!”, m’explica rient. Fa temps (i gràcies a un amic seu, en Jaume) va descobrir que sota l'aigua és l'únic lloc on desconnecta del tot. Allà no sent res. No veu ningú. Es relaxa dels directes i del frenètic ritme televisiu que li toca viure en aquests moments. No és estrany veure-la entre peixos a Llafranc, a l'Estartit (a les illes Medes) o al Cap de Creus, on va començar a aficionar-s'hi. M’explica que, en cada immersió, veu un munt d’espècies marines, però també bastanta brutícia: cadires i objectes diversos que més d’un llança al mar sense importar-li el més mínim les repercussions que això té per al medi ambient. A tall d’exemple, em diu: “Imaginem-nos que sobrevoléssim Collserola amb un parell d’avions amb dos rasclets enormes per caçar conills. Ens ho carregaríem tot! Això, al mar, té un nom: és la desafortunada pesca d'arrossegament”.

 

“Fa temps va descobrir que sota l'aigua és l'únic lloc on desconnecta del tot. Allà no sent res. No veu ningú. Es relaxa dels directes i del frenètic ritme televisiu que li toca viure en aquests moments”

 

I de parlar de la quietud que se sent sota el mar, passem a tocar el tema dels nervis. Tots, en un moment o altre, n’hem patit, de nervis. Però l’Ariadna ha aconseguit, amb el pas del temps, saber-los controlar. Té una teoria pròpia que jo no havia sentit mai però que m’agrada: diu que existeixen nervis bons i nervis dolents. Tenir una bona capacitat de concentració i planificar-se correctament (amb un pla A, un pla B i els que calguin) fa que aquests s'allunyin i que la confiança els planti cara. “Els nervis, quan els controles, es transformen en tensió i atenció màxima, i aquests no són nervis dolents”, m’explica. I ho reconeix: aquests són, de fet, els que li agraden. Són com una addició amb la qual juga. Juga a superar-los i a guanyar-los. Li encanta! Mentre m’ho reconeix, riu amb la veu fluixa.

Li demano què sent quan l'entrevisten, a ella, que és periodista. I em confessa que se sent molt estranya. No li agrada respondre preguntes. Li agrada fer-les. Per això és periodista, és clar! M’explica que cada dia és més difícil –també al .CAT– trobar persones que vulguin contestar-ho tot, i, alhora, és conscient que qui respon sempre té més força. Ara bé, sap que, si hom no vol respondre, per molt que insisteixis, no ho farà. Em fa pensar que potser hem de valorar més les persones que tenen respostes per a tot. Segurament, anar amb la veritat per davant els deu permetre fer-ho amb naturalitat.

 

“Tenir una bona capacitat de concentració i planificar-se correctament fa que els nervis s'allunyin i que la confiança els planti cara”

 

L’Ariadna transmet llum i necessita llum. La inspira. Li dóna vida. Força. I aquesta llum la busca en un capvespre de muntanya, a la platja, en un racó de la ciutat o a la cara d'una persona. És la seva càrrega de piles. “Em flipa!”, diu textualment. De ben segur que, per això, és una dona “de matins”. Sempre analitza els colors i les textures matinals. És el seu moment del dia.

També s'escolta molt, sobretot, el cos. Quan dins seu nota que alguna cosa no va bé, la canvia, tot i que reconeix que li pot costar temps fer-ho. No li fan por els canvis. En qualsevol cas, el que li fa por és no trobar-se feliç interiorment per viure la vida que vol. Fidel als seus objectius i a la seva manera d'entendre la vida, també –com a tots– li ha passat pel cap, en alguna ocasió, fer un canvi radical. Però això és impossible. L’Ariadna Oltra ha nascut per informar. És la seva passió. Li agrada tant el que fa que no sap dir-me cap altra professió a la qual es podria dedicar més enllà del periodisme. Ho intenta, però no pot. No troba res més que li serveixi. És el seu element. Em diu que, amb aquesta professió que exerceix, cada dia aprèn, i no té problemes en reconèixer que, com tothom, ella també s'equivoca. Practica l'assaig-error, “un joc que sempre et fa millor”. Això sí: recorda que, de petita, volia ser arquitecta. Quan m’ho comenta, penso que, en realitat, ja ho és, d’arquitecta; és arquitecta del que vol. Si s'hagués dedicat a la construcció, m’imagino que hauria construït un primer edifici molt alt, ben consolidat, amb molts pisos però també amb una petita porta al darrera amb accés al mar, perquè, en aquest edifici, hi hauria d'haver un lloc –segur– per al submarinisme.

 

“Cada dia és més difícil trobar persones que vulguin contestar-ho tot, però qui respon sempre té més força”

 

L'Ariadna és una dona molt pràctica. El pal de selfie, per exemple, no se l'ha comprat. “Per què em cal –diu–, si puc allargar el braç i fer-me la foto jo mateixa?”. Doncs també és veritat! Així de pràctica és també a l’hora de vestir-se. Si ha de caminar més del compte, es posa vambes. Si ha d'agafar la moto, també. I si li cal anar a una gala, ja es veurà... Es vesteix segons el dia, segons com se senti, però, sobretot, tenint en compte el que ha de fer durant la jornada. La moda només va amb ella si li serveix per sumar. Respecte al vestuari del .CAT, diu: “Parlant la gent s'entén. De vegades, cedeixo; d’altres, no”, i, mentre ho afirma, se li escapa de nou el riure tímid.

 

“L’Ariadna és una dona “de matins”. Sempre analitza els colors i les textures matinals. És el seu moment del dia”

 

Estava força “enganxada” al mòbil, però ha aconseguit desempallegar-se'n una mica. La clau? Allunyar-se'n físicament. Mantenir una distància física respecte a l’aparell fa que no hi pensi i que es pugui centrar en les accions de l'ara i l’aquí. “Si el tinc a prop, sé que el consultaré”, assegura. Fins i tot als àpats, fa al revés que la gran majoria: abans, sense adonar-se'n, parlava i escrivia missatges alhora, però ara participa al 100% en les converses. Després de dinar o sopar ja mirarà els WhatsApp, perquè en rep molts, sobretot de grups, però, malgrat la feinada que això comporta, no els vol abandonar. “Cada cosa al seu temps”. Penso que és un bon consell. Miraré de posar-lo en pràctica.

 

“No li fan por els canvis. En qualsevol cas, el que li fa por és no trobar-se feliç interiorment per viure la vida que vol”

 

El que no sabem és si parla amb polítics per WhatsApp, però som conscients que la seva generació (la de menys de 40 anys) demana construir el seu propi futur. La crisi ens ha fet recordar que no podem dimitir com a ciutadans. En preguntar-li si els nous partits són “el canvi”, em respon que hauran de demostrar si tenen o no capacitat per fer-ho; que ja es veurà... En qualsevol cas, diu que, sota el seu punt de vista, els polítics haurien de ser sincers, però que, com a persones que són, uns hi aposten i d’altres no tant.

El que està clar és que ella, d'aquí a cinc anys (i d’aquí a quinze, vint i vint-i-cinc també), seguirà essent periodista, us ho asseguro. El que li agradaria per al futur és, entre d’altres coses, veure més dones en càrrecs amb poder de decisió, que la tecnologia resolgués encara molt més els problemes de les persones i que tots fóssim més sensibles amb el medi ambient. I acaba amb una reflexió: “Hi ha llocs més bonics que d’altres, és clar, però el que realment els fa especials i únics són les experiències que hi sentim”. És per això que, sempre que pot, aquesta sirena de la comunicació es capbussa i se'n torna a l'aigua.

 

“El que li agradaria per al futur és veure més dones en càrrecs amb poder de decisió, que la tecnologia resolgués encara molt més els problemes de les persones i que tots fóssim més sensibles amb el medi ambient”

 

No vull acabar la conversa, però, sense fer-li un petit test de Proust a la meva manera. Em té encuriosit, el que em dirà. Penso que pot ser divertit, i començo...

Un vi: Sóc de vi negre, però ara estic descobrint el món dels blancs.

Un producte del país: El pa amb tomàquet. Fregat ben fort, deixant la carn del tomàquet sobre el pa. M'encanta!

Una ciutat catalana: Barcelona.

Una ciutat internacional: Roma.

Un invent: Un de tan simple com antic: la roda. Em fascina!

Una App: La d’El Gran Dictat. Hi he estat “enganxada” durant una època.

Un grup de música: The Temper Trap.

Un llibre: La Carretera, de Cormac McCarthy. Quan el vaig llegir, vaig plorar.

Un filòsof: Sèneca.

Una sèrie de televisió (que no sigui de TV3): Borgen, emesa per Canal +.


Text: Marc Vives.

Article publicat al número 34 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top