0 items
El meu compte

La primera biblioteca pública de Barcelona encara existeix, i és una meravella!

Donada el 1895 al poble de Barcelona per part de Rossend Arús, la Biblioteca Pública Arús va ser la primera biblioteca pública de la ciutat comtal. Actualment s’ha convertit en un centre de recerca especialitzat en moviments socials contemporanis i producció bibliogràfica del segle XIX i inicis del XX, però també en una gran desconeguda.

La història d’una biblioteca única

El matí del diumenge 24 de març del 1895, una gran manifestació cívica, composta per més de 150 entitats amb els seus respectius estendards i per les bandes municipal i de la Casa de la Caritat, encetava un recorregut des de la Plaça Catalunya cap a la Rambla, el carrer Ferran, la plaça Sant Jaume i el carrer Princesa. Hi havia associacions obreres, artístiques, científiques, polítiques i recreatives. La destinació d’aquella multitud era l’aleshores número 152 del passeig Sant Joan (avui, 26), on havia de tenir lloc la cerimònia oficial de cessió d’una nova biblioteca a la ciutat: la Biblioteca Pública Arús (BPA).

“Del desitj d’ésser dedicada al poble, y com a conseqüència lògica se cedeix al poble en propietat perpètua, ab medis per al sosteniment y ab administració pròpia, independent de tutelas y influències perniciosas”. Aquestes eren les paraules que proclamava la circular adreçada als ciutadans i a les entitats per demanar la seva adhesió al projecte arran de la inauguració de la qual s’anava a erigir com la primera biblioteca pública de Barcelona.

La BPA va ser creada per iniciativa del filantrop, activista, home de teatre i maçó Rossend Arús (Barcelona, 1844-1891), que, en el seu testament, nomenà com a marmessors i hereus de confiança Valentí Almirall i Antoni Farnés. Tenien l’encàrrec de disposar dels seus béns per a la creació d’una biblioteca per a la instrucció del poble treballador en el pis on ell havia viscut. L’edifici va ser encarregat a Bonaventura Bassegoda i Amigó, amb Pere Bassegoda i Mateu com a mestre d’obres, i la decoració, elegant, digna i inspirada en motius francmaçònics, va anar a càrrec de Josep Lluís Pellicer, amb la col·laboració d’altres artistes i artesans.

Ja des dels seus inicis, la Biblioteca va comptar amb uns 24.000 volums, els quals comprenien totes les àrees del coneixement d’aquell moment, i, al llarg de la seva història, deixant a un costat les cessions dels seus responsables més directes, ha rebut col·leccions tan nodrides com la de Diego Abad de Santillan, o donatius menors com els d’Apel·les Mestres i Víctor Balaguer, entre d’altres.

Ara bé, val a dir que l’impacte que la seva obertura va tenir a la Barcelona de finals del segle passat contrasta amb la seva trajectòria posterior, marcada per unes circumstàncies econòmiques sempre adverses i pels efectes d’una amnèsia cívica generalitzada que ignora fins i tot la seva existència.

Després de patir dues closes (1939-67, per la seva situació de precarietat, i 1989-91, per una restauració i ampliació de les instal·lacions), el 1995 la Biblioteca celebrava el seu centenari decidida a fer els primers passos per consolidar-se com a centre d’investigació, procés que exigí una informatització del fons i la seva connexió amb les xarxes bibliotecàries modernes.

Amb els anys i les vicissituds històriques (especialment després de la Guerra Civil), la BPA s’ha convertit en un centre de recerca especialitzat en història social i cultural del segle XIX i inicis del XX, i posseeix un dels fons documentals més rics d’Europa sobre el moviment obrer i l’anarquisme del segle dinovè, així com una valuosa col·lecció de llibres de francmaçoneria (la més important d’Espanya després de la de l’Arxiu Històric Nacional de Salamanca) i també sobre Sherlock Holmes. Però, per damunt de tot, avui la BPA és una biblioteca única a Catalunya –i també a tot l’Estat–, una biblioteca única que, malauradament, roman desconeguda per a la major part dels barcelonins, els quals, paradoxalment, en són els propietaris.

 

“Amb els anys i les vicissituds històriques (especialment després de la Guerra Civil), la BPA s’ha convertit en un centre de recerca especialitzat en història social i cultural del segle XIX i inicis del XX”

 

Rossend Arús, esquerrà, dramaturg i maçó

Rossend Arús i Arderiu va néixer a Barcelona el 1845, fill de Pere Arús i Cuixart, distingit comerciant d’ultramarins i colonials provinent d’una família benestant de l’Hospitalet de Llobregat, i de Teresa Arderiu i Pons, natural de Das (Cerdanya). Pel seu caràcter, podria ser definit com un home amic de la broma i del bon humor, un demòcrata d’ideologia republicana federal, un catalanista lliurepensador i maçó i un filantrop preocupat profundament pel progrés de la gent que l’envoltava.

De la seva etapa de joventut, cal destacar el seu ingrés a la Societat del Born, en què féu aparèixer les idees de progrés i llibertat. Va impulsar el teatre català i va participar en la fundació de la Societat Flora i La Tertúlia Catalana i, més tard, de Lo Niu Guerrer, on va estrenar algunes de les seves peces teatrals. La seva producció (47 obres en català i 10 en castellà) es caracteritza pel to festiu, seguint la línia del xaronisme i les gatades d’en Frederic Soler, Pitarra, i per la difusió de la llengua catalana.

 

“Amb l’adveniment de la Primera República, Arús s’involucrà en la política i en la maçoneria”

 

Amb l’adveniment de la Primera República, Arús s’involucrà en la política i en la maçoneria. No militava en cap partit polític, però s’identificava amb la ideologia federal segons la formulació de Pi i Margall. Així mateix, col·laborà amb Valentí Almirall en les primeres formes de catalanisme polític organitzat, fou soci fundador del Centre Català i participà en el I i II Congrés Catalanista.

El seu ingrés a la maçoneria es produí el 16 de maig del 1866 a la Lògia La Fraternitat, número 1, de Barcelona, i el 1884 ja tenia el grau 33 (el màxim segons el ritu escocès). També fou membre de moltes altres lògies, i el 1886, quan se celebrà l’Assemblea Constituent de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana, fou escollit gran mestre de la maçoneria catalana.

Per arribar a difondre els seus ideals, els valors democràtics, les llibertats i la tolerància enmig d’una societat moralment molt estricta, Arús va promoure i dirigir diverses revistes i publicacions periòdiques (La Llumanera de Nova York, La Luz...) i també col·laborà en publicacions satíriques de l’època, com ara L'Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia.

 

Article publicat al número 40 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/point-racons.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top