0 items
El meu compte

És fàcil recordar Carles Sabater

Parlar de Carles Sabater és parlar d’una part de la historia del nostre país i també de les històries personals i particulars de moltes persones que vam tenir la sort de viure en directe els concerts que el grup Sau va portar a terme a casa nostra. Històries que es van crear i formar amb cadascun dels discos del grup i que ara moltes persones reconeixen com a part de la seva vida.

Aquest és el principal patrimoni que, juntament amb la seva carrera d’actor, ens va deixar aquest artista, convincent i carismàtic com pocs dalt l’escenari, i envejat i imitat per molts.

Vaig conèixer en Carles Sabater –com no podia ser d’altra manera– dalt d’un escenari. Ell havia pujat a cantar dues cançons que amb prou feines havien pogut assajar aquella tarda amb el grup que en Pep Sala havia format amb alumnes de l’escola de música que ell dirigia. Quan van acabar el concert, vam anar a prendre alguna cosa. El recordo com una persona dolça amb tothom, amb un alt grau d’amabilitat, amb simpatia, però sobretot el recordo com un tio divertit. Tenia un sentit de l’humor molt especial que el feia bastant únic i amb el qual havíem viscut vetllades on el riure embolcallava qualsevol context on ens poguéssim trobar. Recordo haver rigut descontroladament en un sopar, però també esperant-nos en el vestíbul d’una ràdio o conduint el cotxe. És una de les coses que trobo a faltar més quan penso en ell i que me’l van fer més inesborrable.

El recordo amb nostàlgia en aquella etapa inicial del grup –que jo vaig tenir la sort de viure– en què convivíem junts durant tots els caps de setmana a la casa de Sau (d’aquí ve el nom: érem "els de Sau") i en la qual vam assistir a la creació de gairebé tres discos sencers. Recordo molt aquella etapa perquè va ser una de les millors de la meva vida. Les trobades davant la llar de foc, escrivint lletres i escoltant música, les escapades a Vic les nits de divendres i dissabte als locals de moda del moment... Recordo els dinars i sopars, a vegades només acompanyats d’altres membres del grup, però d’altres acompanyats d’una vintena d’amics.

Recordo també el primer concert de Sau davant del públic, amb els cinc membres inicials del grup, en una festa de Nit de Castanyada a Les Tallades, una casa de colònies al costat de la petita casa on convivíem els caps de setmana i on assajàvem. La biblioteca, habilitada amb un petit equip de so, va ser l’escenari on dues-centes persones van descobrir la qualitat del grup i el carisma com a cantant de Carles Sabater. Aquella nit tots vam descobrir el seu potencial, ja que, fins aleshores, només el coneixíem com a company i tan sols en Pep Sala, amb la seva clara intuïció, ens n’havia avisat.

Gran època, aquella, que –admeto– m’agrada més recordar que altres etapes en les quals el grup estava més professionalitzat. En Carles sempre va ser el mateix, fins i tot quan les responsabilitats del conjunt van fer que hi hagués menys diversió i més compromís amb les demandes ajustades i esclaves d’un món professional que podia arribar a controlar la teva vida i que, quan hi eres, no podies abandonar. En Carles va ser, fins la nit del 13 de febrer, aquell tio divertit que portava la seva ironia al seu rol d’actor i que seduïa salvatgement les persones en els concerts. Noble i cavaller, receptiu i enraonador, comprensiu amb les causes alienes i defensor acèrrim de les pròpies postures, se’l solia veure excessivament preocupat pel resultat final del que feia, sempre a la recerca de la perfecció, fins al fet de provocar-li angoixa. Vivia amb i pels seus seguidors –fans– i es preocupava pel que sentien i el que pensaven.

Per sort, és fàcil recordar Carles Sabater. Pot reaparèixer en les nostres vides qualsevol nit temperada d’estiu, mentre conduïm el cotxe i sentim una cançó seva a través d’una emissora de ràdio; o obrint la finestra de la nostra habitació i sentint com entra a través del so llunyà una cançó de Sau tocada per una orquestra de barri; o en un passeig vora el mar, passant per davant d’algun bar; o en un local, prenent una copa i escoltant la seva veu a través dels altaveus; o se’ns pot escolar en un sopar a través d’una representació teatral que veiem de reüll a la televisió que hem deixat engegada; o passejant pel centre i descobrint que la persona del nostre davant acaba de comprar algun dels seus discos... Se’ns podrien acudir més maneres de recordar-lo, però segur que les coneixeu.


Text: Joan Capdevilla, amic i excomponent de Sau.

Foto: Martí Escuder.

Article publicat al número 3 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top