0 items
El meu compte

Dibuixar el món per viure’l més intensament

 

Des de molt abans que s’inventés la càmera fotogràfica, els quaderns de dibuix acompanyaven els viatgers arreu del món i servien per il·lustrar llibres i enciclopèdies. Els dibuixants urbans d’avui es diuen urban sketchers, i comparteixen els seus quaderns a la xarxa per al gaudi de qui els vulgui admirar.

 

Einstein deia que si no podia dibuixar una cosa volia dir que no l’entenia, i Pérez Galdós sempre dibuixava els personatges abans de dotar-los de vida literària. Avui en dia, estem més que avesats a fer fotografies d’arreu per on passem amb el nostre dispositiu mòbil; estem més que avesats a mirar el món a través d’un objectiu o una pantalla i immortalitzar-lo en un segon, gairebé sense assaborir-lo, gairebé sense entendre’l. Només per mostrar-lo als demés.
 

Això és, precisament, el que intenten evitar els urban sketchers, que converteixen el fet d’observar un lloc durant una estona en tota una experiència. Ells també immortalitzen els racons per on passen, però, per fer-ho, s’hi estan molt més que uns segons. Bloc i llapis en mà, a l’aire lliure o sota cobert, representen el món dibuix a dibuix per viure’l més intensament, no sols de passada. I no només això, sinó que després comparteixen les seves creacions a la xarxa i, fins i tot, arriben a ajudar-se mútuament i a dibuixar en grup.

 

“Bloc i llapis en mà, a l’aire lliure o sota cobert, els urban sketchers representen el món dibuix a dibuix per viure’l més intensament” 

 

Són dibuixants urbans i estan escampats arreu del món, en més de 80 països dels cinc continents. Són l’ADN d’un moviment nou que està causant furor, tant per als que el practiquen com per als que n’observen els resultats. Usant diferents eines i suports i seguint estils diversos, aquests cronistes visuals van traçant escenes de les ciutats on viuen i dels llocs on viatgen per explicar la història de l’entorn que trepitgen des d’una perspectiva íntima i subjectiva. Per això els seus dibuixos van configurant una espècie de diari visual completament personal (però transferible).
 

La condició sine qua non? Que dibuixin in situ, al moment, ja sigui asseguts al banc d’una plaça, a la terrassa d’un bar o des de les golfes d’una casa, però en contacte directe amb el carrer. Racons, persones o experiències quotidianes és el que retraten fent un dibuix “ràpid” (això és el que significa sketch: dibuix ràpid).

 

De Flikr al món
 

El primer traç el va fer l’any 2007 un espanyol establert a Seattle: el periodista i il·lustrador Gabi Campanario, que va obrir un grup de dibuixos a Flickr. L’èxit va arribar tan ràpidament que no van trigar a tenir web: www.urbansketchers.org. El requisit per entrar a formar-ne part és senzill: cal respectar el manifest de la comunitat, o sigui: dibuixar in situ explicant la història de l’entorn del dibuixant per documentar un lloc i un moment determinat, ser fidel a les escenes que es presencien, utilitzar qualsevol eina i suport i aplicar l’estil que es vulgui, ajudar-se mútuament i dibuixar en grup, compartir els dibuixos a internet i, en definitiva, mostrar el món dibuix a dibuix.

 

“Usant diferents eines i suports i seguint estils diversos, aquests cronistes visuals van traçant escenes de les ciutats on viuen i dels llocs on viatgen per explicar la història de l’entorn que trepitgen des d’una perspectiva íntima i subjectiva” 

 

Així és com s’uneixen dibuixants (tant professionals com aficionats), moments i ciutats d’arreu a través del dibuix. Així experimenten i intercanvien abandonant la por de ser jutjats. Així assaboreixen cada moment i s’admiren els uns als altres. Així, dibuix a dibuix, els urban sketchers s’han convertit en una xarxa mundial ferma feta per i per al dibuix. Les seves obres ja no són un art menor, sinó que es poden equiparar perfectament a quadres o escultures. És un art reconegut que no ha fet més que començar a aixecar el vol i que pretén donar-se a conèixer encara més organitzant activitats i simposis sense ànim de lucre a diverses ciutats del món.

 

Dibuixos i fotos: David Pradas

Article publicat al número 32 de D'estil.

 

 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top