0 items
El meu compte

Dídac Lee: l’home que ha esborrat del diccionari la paraula “impossible”

Alguns ja l’hem vist sobre un quad en més d’una ocasió gràcies a les xarxes socials, on és molt actiu. Així és com arriba, a les 10 del matí, al Castell de Sant Ferran de Figueres. És dilluns. Es treu el casc i busquem un bon lloc per fer l’entrevista. Decidim començar a conversar al damunt del seu vehicle, que aparca just a l’entrada de la fortificació. Però després de fer unes quantes fotos, ens adonem que la intensa calor que fa ens ho complicarà tot, així que decidim entrar-hi per seguir al bar. La sorpresa ens l’enduem quan ens comuniquen que és tancat des de fa temps. Ens quedem sense recer i sense beguda. Mala sort!

Vaig conèixer en Dídac Lee ja fa uns vint-i-cinc anys, quan ell formava part dels skaters de Figueres. Tot i que jo, aleshores, estava amb els de Roses, solíem quedar els dos grups per anar a patinar junts els caps de setmana. Després d’aquella temporada, ens vam perdre la pista durant molt temps fins que, per aquelles coses de la vida, ens vam retrobar molts anys després.

Teclejar el seu nom a Google comporta una font inesgotable d’informació. Sobre ell i sobre la seva carrera professional. Premis i mencions internacionals, bones notícies sobre els assoliments de les seves empreses, projectes que ha aconseguit arrencar del no-res... (durant 19 anys ha creat una quinzena de companyies. Quan va donar vida a la primera, només en tenia 21, i ara en té 40). El nom que s’ha anat forjant com a emprenedor tecnològic fa que gaudeixi d’una de les millors reputacions en el seu àmbit de treball: la tecnologia i l’emprenedoria. Qui el coneix, però, sap que aquestes no són les seves millors virtuts. No.

 

“Teclejar el seu nom a Google comporta una font inesgotable d’informació. Sobre ell i sobre la seva carrera professional”

 

Tot i dedicar-se al món dels negocis, en Dídac Lee no es considera un empresari (aquesta és una de les primeres coses que m’aclareix, mentre ens intentem posar al dia després de vint anys sense veure’ns). Ell és emprenedor, condició que comporta un seguit de valors i pràctiques que, segons el seu parer, són molt importants. D’entrada, tot el que guanya ho utilitza per tornar a crear i per invertir en noves idees i projectes, tant propis com d’altres. Això, per a ell, és divertit, és sinònim de passar-s’ho bé, de gaudir. A més, sap que així fa una aportació a la societat. Si no existís aquest component social, no s’hi dedicaria. El seu dia a dia, la seva feina, allò que emprèn...; tot ha de servir, d’alguna o altra manera, per fer un món millor. Ell crea pensant com pot solucionar problemes, com pot ajudar la gent a viure més bé. Aquesta sí que és una de les seves millors virtuts. Sí.

 

“Durant 19 anys ha creat una quinzena de companyies. Quan va donar vida a la primera, només en tenia 21”

 

Deu minuts més tard, arribem a una granja que hi ha a prop de casa seva. En el curt trajecte entre el seu portal i la granja en qüestió (uns quatre minuts) saluda uns quants veïns. Tothom el coneix, i ell sempre té alguna paraula per a cadascun.

 

“Tot el que guanya ho utilitza per tornar a crear i per invertir en noves idees i projectes, tant propis com d’altres”

 

Ara sí, demanem l’esmorzar. Ell, el seu clàssic suc de taronja. Jo, el meu clàssic te vermell del matí. Entra en una mena de lapsus on hi cau de tant en tant, quan té el mòbil entre les mans. Es posa a contestar correus. Ho fa sovint.

En Dídac Lee viatja molt. Sembla que estigui a tot arreu. És ben fàcil veure un post seu a Instagram fent una conferència a Suècia, per exemple, i, poques hores després, trobar-te’l acompanyant els jugadors del F. C. Barcelona a Glasgow, recollint un premi a Londres, reunit a Buenos Aires o a Tokio, o bé fent submarinisme per algun país bàltic. Aprofito l’ocasió per preguntar-li com veu el món. “No crec que n’existeixi una única visió, sinó que hi ha un món per a cada habitant del planeta. Tothom el veu segons la seva realitat i els seus ulls”. Per a ell, és com el yin i el yang. “El món té moltes coses dolentes, com el conflicte israelià i palestí, les enormes dificultats per les quals passen molts països africans..., però no cal anar tan lluny. Aquí mateix, a Catalunya, hi ha un alt índex de pobresa infantil. Ara bé, el món també té coses fantàstiques. Per exemple, rere una mala notícia, com pot ser la mort del religiós espanyol a causa de l’Ebola, s’hi amaga una molt bona història d’ajuda als demés. Afortunadament, al món es poden trobar molts exemples de persones que ajuden els qui ho necessiten, i això és fantàstic”.

 

“És ben fàcil veure un post seu a Instagram fent una conferència a Suècia, i, poques hores després, trobar-te’l acompanyant els jugadors del F. C. Barcelona a Glasgow”

 

Continuem parlant de la globalitat i els emprenedors, de les diferències d’aquests respecte a les cultures i els països, però arribem a la conclusió que tots tenen –i es mouen– pels mateixos valors. Malgrat les diferències culturals, tots els emprenedors ho tenen igual de difícil, tant si són de l’Àfrica com de Silicon Valley o de Vilabertran. “Emprendre sempre és difícil. No importa el lloc des d’on ho facis”. El que no suporta és la paraula “impossible”; al seu blog –personal & transferible– diu que la gent la sol confondre amb la paraula “difícil”.

 

“Afortunadament, al món es poden trobar molts exemples de persones que ajuden els qui ho necessiten, i això és fantàstic”

 

Fa un temps que, des de la seva empresa, porten a terme un projecte amb el Banc de Sabadell per ajudar emprenedors a desenvolupar les seves idees de negoci. El banc ha cedit una línia orientada a emprenedors anomenada BStartup que actua a tres bandes. La primera homologa un seguit de sucursals (entre 60 i 70) que estan orientades, precisament, a assessorar emprenedors. La segona dóna cabuda a un programa a través del qual contracten serveis i productes a startups. I la tercera té a veure amb un altre programa anomenat Bstartup10, mitjançant el qual se seleccionen deu companyies i s’inverteixen 10.000 euros en cada projecte per ajudar que sigui una realitat. “Quan un emprenedor comença, és normal que cometi molts errors. Des de la nostra empresa, els ajudem i els acompanyem. Els aportem la nostra experiència i el nostre coneixement”.

 

“Emprendre sempre és difícil. No importa el lloc des d’on ho facis”

 

M’interesso per la seva rutina. Com és un dia de la vida d’en Dídac Lee? Em diu que es lleva cap a dos quarts de vuit, i el primer que fa és revisar el correu electrònic. Com que la seva empresa té una faceta tan global, rep correus a diferents moments del dia. I de la nit. Necessita saber què els ha passat als seus clients mentre dormia. Després ja s’assabentarà del que ha succeït a la resta del món llegint la premsa. Quan acaba aquesta mena de ritual, cap a les nou del matí, ja es posa a treballar. Ho fa ininterrompudament fins a les nou del vespre. A la seva agenda, tot són reunions; fins i tot els dinars i els sopars esdevenen reunions. Les seves setmanes laborals les desplega entre Barcelona i l’Empordà. Passa tres o quatre dies a la ciutat comtal i, la resta, en terres empordaneses, des d’on continua treballant remotament. Ell és figuerenc, de pares xinesos de Taiwan.

Penso que deu ser prou estressant, tot plegat, però ell no ho considera així. Diu que la seva vida no ho és, d’estressant, excepte en alguns moments puntuals, com tothom. Em comenta que l’estrès es genera quan no controles la situació. Ell sempre ho vol tenir tot controlat. Així no pateix. És la seva fórmula. “Abans m’amoïnava per tot” –em confessa– “però ara penso que, segurament, qualsevol cosa no tindrà importància d’aquí a un any. Ni me’n recordaré. Per tant, no deu ser tan important”. Malgrat tot, no sé com s’ho fa per digerir aquestes jornades tan llargues de reunions, tots els viatges i les agendes fumejants. El seu truc és la meditació. Realitza un treball molt psicològic. Procura relativitzar tot el que passa. “Si m’hagués d’estressar per tot, l’Obama s’hauria d’immolar!”, em diu, i esclato a riure.

 

“No hi ha dreceres per a l’èxit. Cal voluntat, perseverança, esforç i autocrítica”

 

Aquesta conversa ens porta a parlar del temps de lleure. Ja sé –com qui diu, ho acabo de veure– que a en Dídac Lee li encanta anar en quad per espais salvatges i feréstecs. També practica el submarinisme i se’n va a passejar per la muntanya. Fa tot el que pot, segons l’època de l’any. La música, però, és un dels seus punts forts. N’escolta sempre que en té l’ocasió, no només durant les estones de lleure: des de hip hop fins a Estopa. Quan li demano pel seu grup preferit, em fa que no amb el cap. Segons ell, la música és com el menjar; hi ha molt bons plats a totes les cultures. “Pots tenir preferències, però triar únicament un grup és molt complicat, gairebé impossible, diria. Entre d’altres coses, perquè també depèn del moment en què et trobis”. Tot i això, n’hi ha cinc que l’han marcat molt: Public Enemy, gràcies als quals diu que va aprendre a parlar anglès (quin perill, amb el vocabulari que tenen!); Estopa, a qui considera més extraordinaris encara com a persones (“Tenen unes cançons espectaculars, d’una gran bellesa”); Prodigy. (“Els seus temes són capaços de provocar-te un munt de sensacions”), i Morcheeba. Es deixava The Bealtes. Me’ls anomena més tard. Realment, són el grup que més l’ha impactat. “Totes les cançons que feien es convertien en hits; treien un disc (o més) cada any,... Per als altres grups devia ser molt frustrant”. Ho compara amb un equip de futbol que guanya la Champions vint vegades seguides. I en seguim parlant. De The Beatles i del seu èxit. M’explica l’anècdota d’una entrevista que van fer als The Beach Boys. En una ocasió, estaven buscant un so perfecte i definitiu i el van trobar, però ja l’havien aconseguit els de Liverpool. Eren imparables. “El que molta gent no sap és que van estar uns quants anys actuant a locals de mala mort. Tocaven entre sis i nou hores diàries per quatre rals. Tampoc se sap que estaven tan pelats que havien d’agafar les cordes dels pianos per posar-se-les a les seves guitarres mig rebentades. Això fa que et vagis avesant a l’ofici, que poleixis la tècnica i que coneguis el món on t’estàs ficant. És a dir, que no hi ha dreceres per a l’èxit. Cal voluntat, perseverança, esforç i autocrítica. Si no sabem corregir res, tampoc sabrem mai el que no funciona o què pots aprendre del que no has sabut fer bé”. En Dídac Lee és el rei de les comparacions, unes comparacions que ajuden a millorar, personalment i professional. És un clar exemple de la importància que ell mateix li atorga al fet de ser cada dia una mica millor, tècnicament i humana.

 

“La música és un dels seus punts forts. N’escolta sempre que en té l’ocasió, no només durant les estones de lleure: des de hip hop fins a Estopa”

 

Després, entre els Morcheeba i The Beatles, em diu que últimament ha anat a veure els Iron Maiden. No és que l’apassionin, però considera que s’han de veure en directe en alguna ocasió. M’explica que té un amic que va anar a un concert de Julio Iglesias. Diu que ell no en seria capaç [riem], però l’amic en qüestió li va comentar que l’atreia el fet que fos una mena d’icona; volia saber com eren els seus concerts com a espectacle. Al Paul Anka sí que l’ha vist fa relativament poc. Hi va anar per acompanyar els seus pares i va gaudir molt.

L’acompanyo fins a casa seva. Aquests dies podrà estar-se per l’Empordà més del que és habitual en ell, i podrà també fer una escapada cap al Cap de Creus, el lloc que més l’apassiona. Arribem i ens acomiadem amb un efusiu “Fins aviat!”, malgrat que tots dos sabem que, en aquest cas, el terme és relatiu.


Text: Edgar Tarrés.

Article publicat al número 31 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top