0 items
El meu compte

Donar forma a la música

 

Quan s’escolta el so d’un violí (o el d’una guitarra) es pensa, sobretot, en el virtuosisme de l’intèrpret. Poques vegades es reconeix la tasca d’aquells que, amb les seves mans, fan possible que, d’allà, en surtin notes musicals. Són els lutiers, que van viure la seva edat d’or durant els segles XVII i XVIII i ara aprenen l’ofici sense escoles que els ensenyin.

 

La paraula francesa luthier, provinent de luth, que, alhora, procedeix de l’àrab laüt i genèricament significa “fusta”, fa referència a l’art de construir instruments de fusta, especialment de cordes pinçades o fregades. En català: lutier o violer. Tot i que aquest gremi construeix violins, violoncels, violes i també guitarres, entre d’altres, el seu instrument per excel·lència –potser el que més els representa– és el primer: el violí, que, essent d’origen àrab, s’introduí a Espanya de la mà de la classe aristòcrata. Els seus integrants foren els encarregats de convertir el violí en un instrument directament relacionat amb la música considerada “culta”.
 

En els seus inicis, en l’època dels joglars, la tècnica de fabricació dels violins no era massa acurada, perquè es donava la circumstància que solien ser els propis músics els que construïen els seus instruments, donat que el protagonisme de les actuacions se l’enduia el cant. La música era només un acompanyament. És en l’època del Renaixement, quan la música es concep separada del cant vocal, que es requereixen instruments més perfeccionats, fet que demanda l’aparició de lutiers cada cop més especialitzats en la matèria. I és que, al principi, la feina dels lutiers estava directament relacionada amb la de l’ebenisteria, però a mesura que es van anar afinant les oïdes, es va anar delimitant també la professió, i calia passar per un procés d’aprenentatge de cinc anys o més abans de ser considerat lutier.  

 

"Els segles XVII i XVIII comprengueren els anys d’or de l’ofici."

 

Els segles XVII i XVIII comprengueren els anys d’or de l’ofici. Els lutiers aconseguiren un gran prestigi. D’aquesta època són les grans escoles europees dels artesans dels instruments, tot i que els tallers italians foren els que assoliren un major renom.
 

Actualment, la producció en sèrie dels instruments musicals ha contribuït a abaratir-ne enormement els costos, tot i que, de forma inevitable, la qualitat sonora dels instruments se n’ha ressentit i, és clar, l’ofici de lutier. Ara han quedat reservats pels músics professionals que demanden instruments de màxima qualitat i precisió, perquè la tècnica de fabricació artesanal és l’única que permet la creació d’instruments únics (valgui la redundància), no només pel que fa a l’estètica, que es cuida al mil·límetre i permet, fins i tot, fer realitat els capritxos del client, sinó també pel so que s’obté en treballar la fusta part per part. Ni tan sols existeix, a Espanya, cap escola reglada que ensenyi l’ofici. L’única opció perquè sobrevisqui és que els mestres lutiers ensenyin els seus deixebles.

 

"Els millors Stradivarius foren construïts entre 1683 i 1715, i es reconeixen perquè duen una inscripció llatina amb l’any de creació de la peça que diu: “Antonius Stradivarius anno...”."

 

En nom dels millors violins: Stradivarius
 

Diuen que la perfecció dels Stradivarius radica en el vernís usat pel seu creador, Aonius Stradivarius, que aconseguia protegir i reforçar les qualitats sonores dels instruments en qüestió. Aquest vernís “prodigiós”, però, no s’ha fet mai més, perquè malgrat que Stradivarius va deixar instruccions sobre la seva composició, ningú ha aconseguit elaborar-lo de forma similar. Altres diuen que el clima on foren creats els violins pot haver estat clau en la seva sonoritat final. Sigui com sigui, Aonius Stradivarius és considerat el màxim exponent de l’ofici de lutier. Es calcula que durant la seva vida va construir més de 1.000 instruments, entre violoncels, violes, guitarres, arpes i violins, tot i que és conegut per aquests darrers.
 

 Nascut el 1644 a Cremona (Itàlia) –on hi havia una de les escoles més destacades de formació de lutiers–, va ser deixeble d’un altre gran lutier de l’època: Niccolò Amati. Durant la primera època de producció d’Stradivarius, els seus violins eren molt similars als del seu mestre, però a partir de 1690 començà a construir-ne uns amb segell propi que tenien una caixa de ressonància més allargada i aplanada, l’arc millorat i els espessors calculats més exactament. Conseqüentment, aconseguien uns greus més profunds i un so més encertat. Avui, les seves peces són d’un valor altíssim que pot rondar els tres milions de dòlars, i encara són utilitzades per uns quants músics privilegiats.

 

 Article publicat al número 18 de D'estil.

 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top