0 items
El meu compte

El desconegut Castell de Llers

El Castell de Llers va ser un dels emplaçaments defensius empordanesos clau a l’Edat Mitjana i encara avui constitueix un paradigma de la tipologia arquitectònica del castell medieval.

Un castell amb importància històrica

El monument que ens ocupa, bastant desconegut pel fet de trobar-se en un poble de poc més de 1.200 habitants i haver estat fortament castigat per les vicissituds dels segles, és un dels exemples d’arquitectura defensiva medieval que tant caracteritzen l’Empordà per la seva situació fronterera. Però precisament a causa del seu emplaçament geogràficament estratègic, especialment per la seva proximitat amb el comtat d’Empúries, els senyors de Llers van gaudir des de temps històrics d’una certa importància entre la noblesa catalana.

Les primeres notícies d’aquesta fortalesa i els seus habitants es remunten als segles X i XI. Cap al 1090, i durant els inicis de la centúria següent, els barons llersencs ja apareixien com a testimonis en documents dels comtes de Besalú i dels de Barcelona, de qui eren vassalls. A més, al XII, per unió matrimonial amb la casa dels senyors de Cervià, engrossiren el volum de les seves terres, les quals arribarien a englobar propietats gens menyspreables, com Sant Llorenç de la Muga, el Castell de Bassegoda i les seves mines, Pont de Molins i Púbol.

 

“El Castell de Llers és un dels exemples d’arquitectura defensiva medieval que tant caracteritzen l’Empordà per la seva situació fronterera”

 

En algun moment de la segona meitat del segle XIII, el Castell de Llers fou venut a la família Rocabertí, els vescomtes de Peralada, que hi construïren importants fortificacions. El 1285, tal com explica Bernat Desclot a la seva Crònica, durant la invasió francesa comandada pel rei Felip l’Ardit, i després de tretze assalts, l’exèrcit gal prengué el Castell. Com a gest simbòlic de victòria, s’hi coronà rei de Catalunya i Aragó el príncep Carles de Valois, fill del monarca francès, que repartí de paraula els territoris de la corona catalanoaragonesa entre els seus vassalls. Un cop rebutjats els invasors a la ciutat de Girona, uns mesos més tard, i després de la seva retirada, el rei Pere II d’Aragó, dit el Gran, es tornà a coronar en la fortalesa llersenca per contrarestar la coronació del príncep francès.

Des de llavors, el Castell de Llers continuà essent una important fita defensiva del territori, passant a formar part de la Corona el 1409. A mitjan segle XVI, esdevingué propietat de Joan Pujol Reu i Soler, ciutadà de Barcelona a Vic, fins que el 1625 tornà a mans dels Rocabertí, que ostentaren el títol de barons de Llers fins a l’extinció de la dinastia el 1899.
 

Els vestigis d’un castell notable

El conjunt defensiu va ser molt malmès, especialment durant la Guerra de Successió i la Revolució Francesa, fins al punt que diferents parts han arribat fins avui bastant destruïdes. No es conserva, per exemple, la coberta completa original de cap de les dependències i presenta importants esquerdes en diversos murs, a més d’algun esvoranc on hi havia hagut les seves obertures. Malgrat tot, el 2011 es va engegar un projecte de consolidació i restauració del Castell, inaugurat exitosament dos anys més tard. Aquest retornà la dignitat al monument, el féu il·lustratiu dins el ventall de l’arquitectura defensiva catalana medieval i, alhora, permeté que la vila li hagi pogut donar un ús cultural utilitzant-lo com a espai polivalent.

Així doncs, a despit dels infortunis històrics, encara avui es pot observar perfectament un exemple diàfan de castell defensiu medieval en aquesta fortalesa. La planta, habitual en aquest tipus de construccions, constava d’una torre circular rodejada per una muralla quadrada, amb dependències adossades al seu interior.

 

“A causa del seu emplaçament geogràficament estratègic, especialment per la seva proximitat amb el comtat d’Empúries, els senyors de Llers van gaudir des de temps històrics d’una certa importància entre la noblesa catalana”

 

La torre, que actualment mesura uns 12 metres d’alt (no se sap si en origen era més elevada), té un diàmetre també d’uns 12 metres i uns murs de 2 metres de gruix. Aquesta se situa més a prop del mur oriental de la muralla per defensar la porta del recinte, que es troba en aquella banda i que encara correspon a l’únic accés. El seu interior es divideix en dues sales superposades (actualment transitables amb una escala de cargol que travessa tot l’interior de la torre), però de les quals només la superior té entrada des de l’exterior a través d’una porta situada a 6 metres d’alçada que dóna a llevant, per raons defensives.

Pel que fa a la resta de dependències, la sala millor conservada se situa al sud del recinte i ocupa tota la longitud d’aquell costat, uns 28 metres de llarg. Ens n’han arribat els murs fins a l’arrencada de la volta, que devia ser imponent. Actualment és una sala habilitada com a espai eminentment cultural part de l’Ajuntament de Llers, on s’han realitzat diversos espectacles teatrals i musicals des de la restauració del Castell. També s’hi ha instal·lat un accés permanent a la torre per la seva porta original mitjançant una passarel·la elevada.

Al costat oest del conjunt es conserven parcialment els murs de dues sales més, d’una de les quals també s’endevina la coberta voltada. Per contra, la sala que existia a la banda nord del recinte ha estat molt desfigurada al llarg del temps perquè sembla que va ser transformada en habitatge en època moderna.

“El 1285, tal com explica Bernat Desclot a la seva Crònica, durant la invasió francesa comandada pel rei Felip l’Ardit, i després de tretze assalts, l’exèrcit gal prengué el Castell”

 

Les construccions descrites fins al moment semblen datar del segle XIII i, per tant, correspondrien a les reformes (pràcticament la reedificació) per part dels Rocabertí després d’adquirir el Castell. Existeix però, un fragment de paret, a tocar de la porta d’entrada, clarament diferenciat dels carreus regulars i uniformes que constitueixen la majoria de murs de la fortalesa, que està compost per pedres inclinades creant el que recordaria la forma d’una espiga (opus spicatum) i que es creu que correspondria a una construcció anterior realitzada cap al segle X, potser l’edificació original de la fortalesa. Aquestes restes es podrien relacionar amb la notícia documental que parla de l’existència de la capella de Sant Julià i Sant Esteve de Llers dins del Castell el 982, que al segle XVIII ja no existia, tot i que la seva advocació havia passat a l’església parroquial, que fou destruïda, al seu torn, durant la Guerra Civil espanyola.

En definitiva, doncs, aquest és un castell notable, bastant ben conservat en l’actualitat, que seguiria els paràmetres arquitectònics de les construccions defensives d’època romànica, especialment adequat a la seva ubicació fronterera.

 

“El 2011 es va engegar un projecte de consolidació i restauració del Castell, inaugurat exitosament dos anys més tard, el qual retornà la dignitat al monument, el féu il·lustratiu dins el ventall de l’arquitectura defensiva catalana medieval i, alhora, permeté que la vila li hagi pogut donar un ús cultural utilitzant-lo com a espai polivalent”

 

El Castell de Llers és visitable, preferentment amb cita prèvia, demanant la clau a l’Ajuntament de la vila.

 

Article publicat al número 35 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/point-racons.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top