0 items
El meu compte

El Far del Nord

Un gran far, muntanya, mar... Quan fa bonança a la primavera, o directament a l’estiu, ens podem perdre en aquest cim empordanès per admirar la naturalesa en tota la seva esplendor. És el Far de Sant Sebastià.

Un cop dalt de la muntanya, som arribats a migjorn. Després d’haver començat el dia amb una mica de boirina matinera i núvols d’un gris força amenaçador, ara tot s’ha encalmat. És com si, tot d’una, el temps hagués decidit descansar del seu passar oscil·lant, inexorable. El cel s’ha emblavit fins al punt que és difícil distingir-lo del mar que es veu del cim de la muntanya estant. L’horitzó s’ha convertit en una taca borrosa que els difumina, que els fon tots dos en pràcticament un de sol. Si no fos pels vaixells dispersos enllà del gran recipient mediterrani, gairebé semblaria un únic gegant blavós que reposa en un migdia assolellat. Un parell de velers semblen joguinejar amb les aigües, deixant rastres vagues i espumosos a la seva superfície. A la llunyania, una enorme embarcació viatja a velocitat de creuer, sense fer cas aparent del moment contemplatiu en què es troba immers l’Empordà. La remor de les onades és desvagada, gairebé amorosida, com si la mar mandregés i volgués que la resta del món l’acompanyés.

 

El Far de Sant Sebastià és un indret perfecte per comprendre perquè tanta gent s’enamora de l’Empordà

 

De fet, sí que encara romanen alguns núvols al cel. Aquests, emperò, són núvols alts, distants, pràcticament immòbils, que prenen una forma esfilagarsada i circular al voltant del Sol, com si el lluent astre els espantés. Aquest els ignora amb gràcia i sornegueria, projectant impàvid i implacable els seus raigs de llum estiuenca sobre la comarca. La temperatura ha pujat espectacularment des de bon matí i ara s’ha estancat al voltant de la calidesa perfecta per relaxar-se. Els fumadors no trobaran un millor moment que aquest per embrutir un xic el cel i poder contemplar com les restes del seu vici es fonen amb l’atmosfera enmig de moviments sinuosos i embadalidors.

Darrere de nosaltres, la muntanya és plena de vida i vegetació. Molts arbres típicament mediterranis s’apleguen durant el camí de pujada, emmarcant els viaranys amb un sostre envitricollat i amb una il·luminació lleument anàrquica. Prop del cim, però, l’alta vegetació sembla desdir-se d’aquest sòl sec i els arbustos n’envaeixen tota la testa, com una calba incipient. El brunzir dels insectes, però, és a tot arreu. En una banda del cim, hom ha construït un hotel-restaurant i una barana que, tot vorejant bona part del penya-segat, dóna de ple al mar. Qui s’aboqui a aquest voraviu es veurà abocant-se a la profunditat, a l’infinit i, sobretot, a la corprenedora insignificança humana. Una menudesa que no és res comparat amb la immensitat del mar, amb la infinitat del cel, amb la impertorbabilitat de les roques. Enfrontar-s’hi de manera directa deixa pràcticament sense respiració.

Terra enllà, cap a la dreta, es veuen un grapat de pobles empordanesos, desordenats des d’aquesta alçada. Es pot entrellucar el formigueig dels vehicles, de les persones al litoral, de la vida humana. Tot això mentre el Sol projecta una lluent falç platejada a la mar arran de platja i emblanqueix encara més les cases escampades arreu, amb la mateixa parsimònia amorosa que una mare abraçant el seu nadó acabat de néixer.

Mentrestant, el far que queda a la nostra esquerra s’alça imponent, poderós. La seva figura blanca s’erigeix desafiant en contrast amb el blau que l’envolta per totes bandes. Una torre que dia i nit brega contra el cel, a voltes encesa com un estel nocturn, a voltes retallant la seva figura contra el paisatge diürn. Una simple invenció humana que sembla combinar-se perfectament amb l’espai on perviu, immòbil i silenciós.

Precisament, el silenci és el protagonista del moment, d’aquesta naturalesa empordanesa. La vida contemplativa, la immensa quietud que significa aquest migdia de repòs i calma. Els insectes brunzint hi encaixen amb una perfecció absoluta, aclaparadora. El soroll és humà, mentre que la pau sempre és de la natura. La inspiració, la relaxació i el descans són humans i, encara més, naturals. Un món ple de soroll no ens convé, no en aquest paratge. Hom pot entendre perquè tants escriptors s’enamoren d’aquesta contrada catalana.

Un menut grup de gavines trenca el silenci i emprèn el vol des d’una de les roques de la mar i passen per sobre dels nostres caps. Ja han menjat amb calma i aviat emprendran un viatge d’allò més llarg, potser sense retorn. Ens deuen mirar, com pensant: “pobres humans, que no saben volar!”. Des d’aquest punt privilegiat, desvetllats de sobte d’aquest moment de somieig, les podem mirar sorneguerament i respondre’ls que també en sabem, d’envolar-nos.

 

Article publicat al número 25 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/point-racons.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top