0 items
El meu compte

El narguil, un viatge d’aromes i sabors

 

Entre l’elitisme aparent de la pipa i l’edat avançada a què s’acostuma a associar el puro, el narguil s’ha convertit en el un dels plaers-passatemps preferits de la societat actual, especialment dels més joves. 

 

Després d’erigir-se com una de les tradicions més antigues i populars de l’Orient Mitjà, les pipes d’aigua, amb el sabor fresc i suau del fum que emeten i amb el so relaxant de les seves bombolles d’aigua, s’han consolidat arreu del món com una pràctica habitual pròpia tant de l’àmbit privat com del públic.

 

“Per trobar els orígens del narguil ens hem de remuntar a l’Índia de fa uns 600 anys; concretament, a les regions de Rajasthan i Gujarat, on es va començar a fumar utilitzant la closca dels cocos i tubs de bambú”

 

D’Orient a Occident, un plaer sense fronteres
 

“No-t’e-nut-gis!”. Aquesta era l’actitud que, fumant parsimoniosament un narguil dalt un bolet, l’eruga blava del país de les meravelles li aconsellava a Alícia a l’hora d’enfrontar-se al món. Sembla ser que ja Lewis Carroll coneixia bé la calma que requereix el procés de fumar amb aquest artefacte, però la seva història es remunta molt abans encara. La voleu llegir?
 

Per trobar els orígens del narguil ens hem de remuntar a l’Índia de fa uns 600 anys; concretament, a les regions de Rajasthan i Gujarat, on es va començar a fumar utilitzant la closca dels cocos i tubs de bambú. De fet, el terme prové de l’expressió persa narguile, que significa “coco”, tot i que també se n’utilitzen d’altres com shisha, “vidre” en persa, el turc sise, “ampolla”, i hookah, utilitzat sobretot a Gran Bretanya i als Estats Units, entre d’altres.
 

Doncs bé, des de l’Índia es va anar estenent fins arribar a l’Iran, país en què es va assentar i des del qual es va expandir per la resta del món àrab. Això no obstant, va ser a Turquia on el seu disseny es va anar perfeccionant fins a assolir la forma amb què el coneixem avui dia (base d’aigua, tub de succió, vàlvula d’aire, cos, cendrer i cassoleta) i on la seva tradició, barrejant-se amb l’afició dels seus habitants pel cafè i el te, va arrelar com a bé cultural, convertint-se en un autèntic esdeveniment social: sovint, familiars i amics es reunien en cerimònies de regles rígides, l’incompliment de les quals podia significar l’exclusió de la comunitat, i sovint els narguils eren una preuada relíquia familiar que es transmetia de generació en generació. A Occident, el seu ús arribà amb la colonització britànica de l’Índia.
 

Si en un principi havia arribat a ser un símbol de l’amistat i la sociabilitat, a inicis del segle XX, el narguil començà a ser percebut com l’instrument per fumar propi de la gent gran o com un mer objecte decoratiu o de record de les últimes vacances a Turquia. Durant la darrera dècada, però, ha experimentat un renaixement gràcies a la seva descoberta per part de les joves generacions de la societat àrab, consolidant-se, així, com un estil de vida modern i elegant; d’aquí que, en pocs anys, a les grans ciutats com Dubai s’hagin obert centenars de cafès amb narguils on adults i adolescents es reuneixen a les nits. Tota una tendència que també s’ha imposat a Europa i els EUA.

 

“El narguil és una mescla de tabac i melassa, amb mel o sucre, i aigua destil·lada que s’ofereix en un ventall tan ampli com deliciós d’aromes i sabors (poma, xocolata, rosa, coca-cola...)”

 

Un exercici social
 

El narguil és una mescla de tabac i melassa, amb mel o sucre, i aigua destil·lada que s’ofereix en un ventall tan ampli com deliciós d’aromes i sabors (poma, xocolata, rosa, coca-cola...). La seva accessibilitat, la possibilitat de ser compartit amb amics en un entorn distès, les agradables sensacions flairoses i gustatives que crea i l’atmosfera de quietud interior a què transporta són, segurament, els seus factors de major pes tot i tractar-se, òbviament, d’una altra forma de fumar.
 

Els qui la practiquen tenen clara la llista dels seus atractius: fumar amb narguil acompanya, serveix d’entreteniment, relaxa, perfuma l’ambient i fins escalfa les mans a l’hivern. El procés de preparació és tan llarg i laboriós, i cadascun dels seus passos requereix una atenció tal que, per força, es converteix en un acció voluntària gaudida de manera conscient en sessions que duren entre 45 i 60 minuts, una pràctica que convida a la quietud, una cerimònia que imprimeix caràcter, una condició que crea afinitats, un exercici social. Un acte, finalment i per damunt de tot, de llibertat.
 

Sigui com sigui, una cosa sí que sembla clara, i és que l’eruga tenia raó: la millor actitud per gaudir de la vida és “No-t’e-nut-gis!”.

 

 

Article publicat al número 36 de D'estil.

​​​​​​​

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top