0 items
El meu compte

El perfumista: un ofici de secrets lligat a la història

 

El prestigiós perfumista francès del segle XIX Eugéne Rimmel li donava al seu ofici la consideració d’art. Abans d’ell, des dels inicis de la humanitat, el món dels perfums ha arrencat passions i, al costat del temps, ha patit alts i baixos que han definit la seva història.

 

El perfumista sempre ha desenvolupat el seu ofici voltat d’una aura de secretisme, perquè no desvetlla mai les fórmules del seu art. Anomenat també “nas” dins del gremi, ha de tenir el sentit de l’olfacte molt desenvolupat –igual que el tastador de vins, de tes o de cafès–, perquè necessita reconèixer fins a 5.000 aromes diferents. És, de fet, un especialista de l’olfacte, un nas privilegiat capaç de distingir els components d’un buquet de forma pràcticament intuïtiva, un artista capaç de barrejar la màgia de les aromes amb l’enginy dels alquimistes. El seu treball consisteix a seleccionar determinades matèries primeres, mesclar-les i fer-ne composicions que responguin a les expectatives de marques i clients, per a la qual cosa, a més de tenir una sensibilitat entrenada –que no és una facultat única i paranormal–, ha de gaudir d’una bona memòria olfactiva, d’una gran imaginació i de coneixements de química. La conjunció del talent, coneixements i pràctica és el que distingeix un bon d’un mal perfumista. 
 

Avui en dia, un nas treballa amb prop de 600 extractes naturals i més de 4.000 sintètics, a més de bases d’acords ja mesclats que són l’estructura de molts dels perfums moderns. Un cop s’ha decidit aquesta base o jus –que en l’actualitat sol respondre a les indicacions del departament de màrqueting de l’empresa que l’encarrega–, el perfumista treballa en petites variacions sobre els seus ingredients i va afinant el producte fins a aconseguir el resultat esperat. És un treball precís i laboriós que mou una quantitat desorbitada de diners i esdevé un dels oficis més ben pagats.
 

Antigament, l’ofici de perfumista s’aprenia treballant al costat d’algun mestre, i, si aquest detectava la vàlua de l’aprenent, l’enviava a estudiar a París o Ginebra, ciutats perfumistes per excel·lència. Fins als anys 60 del segle XX, existien un gran nombre de perfumistes independents que treballaven per encàrrec, però, a partir d’aquí, les grans multinacionals del sector van crear escoles especialitzades que treballen amb els seus propis perfumistes. Ells, com els perfumistes de la prehistòria, treballen en conjunció amb el temps que els toca viure, com si fossin sociòlegs de l’ambient.

 

“Avui en dia, un nas treballa amb prop de 600 extractes naturals i més de 4.000 sintètics, a més de bases d’acords ja mesclats que són l’estructura de molts dels perfums moderns

 

Buscant bones aromes des del principi dels principis
 

L’intent de la humanitat de poblar el món d’olors agradables data de les primeres civilitzacions. Gairebé a totes elles hi ha hagut experts encarregats de l’elaboració de perfums, entesos o no tal com ho fem nosaltres ara. Tot i que els orígens de la perfumeria són foscos, es creu que estigueren lligats als mites religiosos i a usos domèstics. Inicialment, els primers homínids van aprendre a cremar fustes i resines per millorar el gust de la carn i, més endavant, van començar a relacionar les aromes amb els déus; el perfum, per a ells, esdevenia una espècie de canal que unia aquests éssers superiors amb el món dels mortals.
 

L’antiga Mesopotàmia, Egipte i els pobles asiàtics van ser el bressol dels primers perfumistes, i els àrabs, els encarregats de difondre aquesta pràctica arreu d’Europa. En aquests entorns, les substàncies capaces d’imprimir olors agradables eren tan apreciades com els metalls preciosos.

 

De les gases perfumades dels egipcis a les alquímies dels àrabs
 

El primer registre escrit que es coneix d’un perfumista data del segle XX a. C., i es troba en una taula d’idioma coniforme de la civilització mesopotàmica. El perfumista en qüestió rebia el nom de Taputti. Ara bé, pel que sabem, els olis i les gases perfumades que utilitzaven els egipcis eren els avantpassats més pròxims dels perfums que coneixem avui en dia, i resultaren ser tan populars que s’utilitzaven per fer ofrenes als déus i per col·locar damunt les tombes perquè els difunts se’ls enduguessin a l’altra vida. És més: quan encara no s’havia delimitat la figura del perfumista com a tal, hi havia dones egípcies que s’encarregaven de l’elaboració dels seus propis cosmètics i perfums per a la higiene diària. De fet, foren elles les primeres en usar el perfum amb aquesta intencionalitat.
 

Els romans feren del bany una costum pública i impulsaren increïblement la utilització d’olis aromàtics, d’essències i de perfums, que esdevingueren elements de luxe comparables a l’or i la plata. Aquella fou una de les èpoques més brillants d’aquest producte. Inclús se li va atribuir virtuts medicinals, fins a tal punt que els especialistes en la producció de perfums eren els antics farmacèutics, que coneixien bé les propietats i els efectes de les flors i les plantes.
 

Els àrabs, gràcies als seus coneixements sobre alquímia, no només expandiren els perfums per Europa, sinó que perfeccionaren l’art de la destil·lació i convertiren el comerç d’espècies i perfums en una de les seves activitats principals.

 

“Fins als anys 60 del segle XX, existien un gran nombre de perfumistes independents que treballaven per encàrrec, però, a partir d’aquí, les grans multinacionals del sector van crear escoles especialitzades que treballen amb els seus propis perfumistes

 

La garrotada del cristianisme dóna pas a la llum del Renaixement
 

Amb el cristianisme de l’Edat Mitjana arriba la decadència del perfum, perquè l’església el considerava un pecat per seductor i eròtic. En tot cas, només s’utilitzava amb finalitats terapèutiques. No és fins al Renaixement que la perfumeria reviu al món occidental. Venècia i Florència esdevenen les capitals dels perfums. L’any 1555, la reina Catalina de Medici, considerada l’ambaixadora dels perfums, es casa amb Enric II de França i s’emporta a aquest país, juntament amb el seu seguici, en perfumista Renato de Florència, que obre una botiga de perfums amb gran èxit. Aquest és el primer pas de l’imperi dels perfums actual.

 

A França, l’olor de la pólvora camufla “la cort perfumada”
 

França és, encara avui, la meca dels perfumistes. A partir del Renaixement, i durant els segles XVII i XVIII, molts van anar instal·lant el seu laboratori a París, i principalment creaven perfums destinats a la cort reial i als nobles. Lluis XIV i XV n’eren uns grans apassionats i, de fet, la cort d’aquest darrer fou batejada amb el nom de “la cort perfumada”. Curiosament, durant la Revolució Francesa es va paralitzar la comercialització de perfums, perquè l’olor de la pólvora i els canons prengueren tot el protagonisme. Napoleó, que era un gran aficionat a les aromes, va engegar de nou la maquinària perfumista. A partir d’aquí, els petits perfumistes convertiren els seus tallers en minúscules indústries que foren els primers passos de les indústries d’avui.

 

La perfumeria moderna es desplega amb alts i baixos
 

A finals del XIX comença a sorgir tota l’estructura industrial i comercial dels perfums pensant en les dones de la burgesia, i, a partir de la segona meitat del mateix, es desenvolupa el bon gust olfactiu i la química de síntesi. La perfumeria es defineix com un vertader art. És el naixement de la perfumeria moderna.
 

Durant la Belle Époque, als anys 20 del 1900, el perfum es converteix de nou en un producte de luxe, amb noms i envasos especials. La gent s’entusiasma per l’Art Nouveau, i es comença a relacionar el perfum amb l’alta costura i la decoració d’interiors. Una dècada més tard, l’estil propi i l’emancipació de la dona van de la mà dels perfums, però l’eufòria s’apaga amb el crac del 29 i la Segona Guerra Mundial. Ara bé, com que els petits plaers són tossuts, després de les penúries, l’alta costura i els perfums s’uneixen de nou per constituir una dona model, més que seductora, inspirada en les estrelles de Hollywood.
 

Als anys 50, el perfum es democratitza. Neixen les eau de toilette masculines i el perfum americà. És temps de xiclets, texans i rock-and-roll. Les fragàncies són més lleus i simples, al contrari del que passa una dècada més tard, als 60, en què el creixement econòmic i el moviment hippy porten a redescobrir el cos i la sexualitat, la llibertat. El pàtxuli envaeix el carrer, però les grans firmes l’ignoren. Neixen les aigües fresques en un intent de rebuig al perfum més intens.
 

Més tard, la dona dels 70 reivindica la seva diferència, i els homes accedeixen al món del perfum més enllà del moment de l’afaitada. És temps de feminisme, del moviment gai, del punk... En un mateix espai conviuen estils de vida contrastats, i el més important és aconseguir un segell propi, també amb el perfum, és clar. A França i als Estats Units apareixen els perfums conceptuals, que sedueixen tant la dona sofisticada i provocadora com la romàntica i natural.
 

L’individualisme i la confrontació dels 80 provoquen el sorgiment de perfums forts, com les sensacions fortes que busquen els surfistes i els yuppies. Amb la caiguda del mur de Berlín cauen també les ideologies i arriba la pressa i la velocitat, la carrera per ser el/la millor. El perfum masculí exalta el cos de l’home per diferenciar-lo de la natura, i les dones marquen territori volent vestir amb aires masculins i portant fragàncies fortes, gairebé angoixants.
 

Ara, després del trencament dels esquemes socials més materialistes i consumistes, després de l’era de la por (dels atemptats, de la crisi...), homes i dones s’uneixen somniant en un món més pur i respectuós amb el medi i s’intercanvien fragàncies a la recerca d’una frescor desconeguda. Alguns perfums intenten tranquil·litzar amb fragàncies de retorn a la infantesa i s’associa la dolçor del gust amb la de l’olor. Vainilles, caramels o xocolates es contraposen amb perfums marins, aquàtics o vegetals per tornar cap a allò essencial: la terra, el foc, l’aigua i el vent.

 

“Als anys 50, el perfum es democratitza. Neixen les eau de toilette masculines i el perfum americà

 

Les gammes del perfum
 

El perfum. És la més cara de les fragàncies, perquè conté al voltant d’un 40% d’olis essencials i, per tant, la seva essència és també una de les més duradores, tot i que, un cop oberta l’ampolla, tan sols té una vida de sis a nou mesos amb totes les seves propietats. Per això els perfums estan disponibles en quantitats molt reduïdes: 7,5 ml o 15 ml, i s’apliquen gota a gota.
 

Eau de perfum. Està considerada com la millor forma de fragància, perquè és la que més dura, però no resulta tan forta com el perfum. Conté entre un 15 i un 25% d’olis essencials diluïts en alcohol etílic de 90o. Amb una vida de més d’un any, es pot utilitzar en major quantitat que el perfum, però sense exagerar.
 

Eau de toilette. Avui en dia és el tipus de fragància més popular, amb una concentració d’entre un 15 i un 5% d’olis essencials diluïts en alcohol de 85o. Quan obres l’ampolla dura prop de dos anys. És bastant econòmica i es pot aplicar a raig.
 

Aigua de colònia. En aquest cas, el percentatge d’essències que conté varia del 3 al 5% i té un grau alcohòlic entre un 70 i un 80%. La seva durada de vida és de més de dos anys i quan s’utilitza s’ha d’anar reposant perquè en conservi l’essència.
 

Colònies lleugeres i atomitzadors de cos. Amb menys d’un 5% d’olis essencials a la seva composició, deixen una lleugera essència a la pell. En aquest cas, els preus són baixos i les quantitats són altes i duren de dos a quatre anys.

 

 Article publicat al número 20 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top