0 items
El meu compte

El Pla conegut

Pels palafrugellencs que hem tingut l’oportunitat de tractar-lo i mantenir amb ell una relació personal, parlar de Pla té un perill que, per altra banda, és difícilment evitable: caure excessivament en l’anècdota. La personalitat de Pla era complexa i, de fet, és motiu de comentaris de tota mena. Ell mateix proposava el parany de la doble personalitat, allò del Pla literari i el Pla real. Ho defineix bé Martinell quan diu que, a Pla el que li agradava més era fer de Pla.

De Pla, n’han parlat molts, però jo us en parlaré com a vilatà de Palafrugell i com a conegut. Recordo, per exemple, la primera vegada que el vaig conèixer directament. Era un dia de difunts (pels volts dels anys 45 o 46). Jo anava amb el meus pares a fer la visita al cementiri i, de tornada, ens vàrem creuar amb ell.

Anava amb un grup d’amics de Palafrugell, coneguts també, pel que vaig veure, de la meva família. El meu pare, que havia estat company de Pla a l’escola dels maristes, si bé no mantenia un contacte habitual amb ell, formava part del seu grup de coneguts i, degut segurament a la relació que havien tingut de menuts, es tractaven de tu, cosa que a Pla li costava molt. Varen estar un moment parlant (no recordo el tema) i varen marxar. Quan varen ser fora, el meu pare em va aclarir que la persona que havíem trobat era l’escriptor Josep Pla.

Després d’acabar els estudis i de fer algunes estades a fora, vaig instal·lar-me definitivament a Palafrugell. Aleshores Pla tenia ja un prestigi gran com a escriptor i, localment, també era considerat tota una figura. Solia freqüentar cal Tinyoi o la taverna del carrer de la Taronjeta. Anava sovint amb en Salvi Embustero, i fou en aquella època quan escrigué l’edició de bibliòfil de Peix Fregit. Jo, però, pràcticament no hi mantenia cap contacte; més aviat tenia referències d’ell a través d’en Jaume Isern, d’en Josep Martinell i d’en Jordi Pujol Cofan. Alguns vespres solia anar a veure en Jaume Isern a la fleca del carrer Torres Jonama i, de vegades, també venia Pla i portava textos perquè Isern els passés a màquina.

Poc a poc, mitjançant amics comuns com el mateix Isern, Quinta, Martinell, Alsius i d’altres, vaig entrar més en relació amb l’escriptor. En un moment concret hi va influir el fet que vaig posar en marxa un laboratori d’anàlisis clíniques, el qual va excitar la curiositat de Pla, tot i que era bastant escèptic pel que fa als progressos científics. En un moment concret –com deia– es va interessar molt per la meva feina degut al fet que tenia una minyona, alta, seca i diabètica, l’estat de la qual li preocupava molt. De fet, estic segur que, aleshores, estava molt més pendent de la salut de la minyona que de la seva pròpia.

Sigui com sigui, el fet és que vaig acabar entrant més o menys en el cercle dels coneguts de Palafrugell i, des d’aleshores, la relació amb ell va continuar amb una certa regularitat. Ens vèiem sovint, quasi sempre al voltant d’una taula, i moltes vegades Pla portava un convidat al qual procurava treure informació; en això era un mestre, la seva curiositat era insaciable. En aquests casos, el més prudent era no desviar la conversa dels temes que a ell li interessaven. Això sí: el contingut de les esmentades converses era molt variat, es parlava de tot, malgrat que moltes vegades depenia dels acompanyants. Quan només érem gent de Palafrugell, les trapelleries i la política local eren el seu tema preferit, però tot li interessava.

A vegades s’ha dit que Pla no tenia amics a Palafrugell i que no es preocupava pel poble, però això és fals del tot. Molta gent, de tot tipus, anava al mas a exposar-li els seus problemes i a demanar-li ajut, i ell no tenia un “no” per a ningú.

S’ha parlat també d’un Pla mal educat i intemperant. És veritat que li havia vist algunes sortides fora de to, però, qui és que no en té, tenint en compte que era un personatge popular que difícilment suportava l’assetjament de la popularitat? Pla era amable amb la gent del poble i esquerp alhora, és cert, però era la seva manera de defensar la seva intimitat.

El que sí és ben evident és que Pla era un treballador intens. Fruïa de la solitud del mas i es passava tota la tarda i, de vegades, bona part de la nit escrivint, amb aquella ploma estilogràfica que li portava en Verges i que no sabia emplenar, per això l’anava sucant al tinter. Necessitava estar sol per escriure i els seus manuscrits no tenen pràcticament errades ni correccions, perquè pensava molt abans d'escriure. Pla es llevava tard i, si el temps era bo, se n’anava cap a Palafrugell, parava a Transports Reunits i portava, si tocava, l’escrit per a Destino a l’ordinari, com deia ell, anomenat Facundo. Desprès solia anar-se’n a l’estanc del carrer estret a comprar tabac i, a mitja tarda, si el temps ho permetia, s’acostava a Palafrugell, feia els encàrrecs habituals, veia les amistats o es passava per casa del seu germà Pere, i sempre trobava companyia per anar-se’n a sopar. Menjava poc i, al final, amb prou feines tastava res. Per a ell, el sopar era el pretext de la conversa.

Molts d’aquests sopars els fèiem amb Josep Quinta, pare del periodista Alfons Quinta, la persona que lligava les reunions i el contacte amb Pla. L’escriptor aprofitava quan Quinta viatjava per seguir-lo i, en alguns viatges, jo els havia acompanyat. Em ve a la memòria una vegada que vàrem sopar amb el president Tarradellas, amb el metge Dalmau de Palamós i amb el notari Llach. La conversa era la situació interna de Catalunya, que Tarradellas coneixia bé. Recordo una frase de Pla (es parlava ja del retorn a Catalunya): “Cuidado quan hi arribeu, que no us fotin la cartera!"

Un Homenot de lletra poc avesat a impartir conferències
Un cas concret, poc habitual en Pla, el vaig viure a l’institut de Palafrugell. Pla era poc amic de fer conferencies. Una vegada érem al mas havent dinat, una hora molt dolenta per a ell. De cop se li va presentar un metge d’una vila del Maresme demanant-li que anés a fer una conferencia a la Casa de Cultura del poble.

L’única vegada que he sentit a Pla com a conferenciant va ésser al que aleshores s’anomenava Instituto Nacional de Enseñanza Media de Palafrugell. Els precs de tots plegats i el fet que feia poc que l’institut s’havia posat en marxa va fer que Pla accedís a impartir la conferència. Va ésser curta, i recordo que va explicar-los als alumnes la manera d’escriure de forma clara i correcta. Va passar a la pissarra i va explicar com s’havia de construir una frase. Va escriure: “La casa es blanca”, insistint en l’ordre de la construcció i en la importància de trobar l’adjectiu adequat.

Un Homenot allunyat de la medicina
En principi, Pla no tenia massa bon concepte de la medecina. Dubtava de les possibilitats reals de curació en molts casos. Deia que el metge era el bruixot de la tribu i que curava amb la suggestió. Alguna vegada, parlant d’aquestes qüestions i amb ganes d’acabar la conversa, comentava: “Tingueu en compte que, en l’època victoriana, a Anglaterra els metges entraven a les cases per la porta de servei”. Del metge, l’atreia la persona i el misteri dels aspectes humans i de les relacions metge-malalt.

D’Alsina i Bofill, que el va tractar molt temps, com a metge i com a amic, deia que, mes o menys, era el seu metge. Amb això volia manifestar com, per a ell, la relació metge-malalt era aleatòria; és a dir, que valorava més l’amic que no pas la seva possible competència professional.

Jo, com a analista, alguna vegada l’atenia, però sovint em donava la impressió que es deixava fer les anàlisis per quedar bé i per complir amb les indicacions del metge. Una vegada fets ja havia complert i el resultat quedava pendent durant dies, sobretot si es trobava bé, com era habitual.

De fet, és conegut que Pla va fer un infart lleu. Va estar una dies ingressat i, quan va tornar, li vaig fer les anàlisis que li havien ordenat. Recordo que després de l’extracció vàrem parlar una estona. Li vaig demanar què li havien recomanat i va contestar-me que li varen dir que no fumés, que begués poc alcohol i que s’oblidés del cafè. Naturalment, va donar-me a entendre clarament que pensava continuar fent la mateixa vida d’abans. D’una manera entenedora, em va dir que ho necessitava per escriure i que, si no podia escriure ni llegir, la vida no tenia interès per a ell.

Sempre he cregut que Pla va morir sense un diagnòstic clar. Tenia una anèmia important deguda al fet que no menjava. Deien que va morir de vell i, segurament, va ser veritat, però jo hi afegiria que, en certa manera, es va deixar morir. Afectat de cataractes, tenia dificultat per llegir i escriure, i a això se li afegia l’edat. Pla es va anar apagant lentament... Aquesta mateixa opinió me la va dir, poc abans que ell morís, el president Tarradellas: “Dóna la impressió que s’ha cansat de viure”. Crec que Tarradellas tenia raó.

Sempre recordaré la darrera vegada que vaig veure Pla en vida. Acabava de sortir de la Clínica Santa Creu de Figueres i era al Motel Empordà. El seu aspecte no preveia res de bo. Va deixar el motel i va voler anar-se’n a morir al mas. El recordo també, de cos present, quan el vaig anar a veure al mas. Era un dia de Sant Jordi que plovia a bots i barrals, el dia que vam dir adéu a un home que estimava el seu país i que va crear –agradi o no– el català modern.

Text: Frederic Suñer, expresident de la Fundació Josep Pla i amic de l'escriptor.

Foto: Fundació Josep Pla.

Article publicat al número 13 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-recordant.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top