0 items
El meu compte

El poeta Picola

“Deia el vell pastor…”. Així encetava el meu pare el 90% de les seves poesies... Jo sóc la petita de quatre germans, amb la primera de les quals ens portem 17 anys. Tots van anar marxant de casa i jo m’hi vaig quedar, al costat dels meus pares: Josep Picola i Maria Alsina. Des que tinc ús de raó, el recordo voltat de papers, sobretot, de llibres. Eren la seva gran bogeria d’ençà que va aprendre a llegir. A casa era un anar i venir de cultura: des de nois joves a gent gran venien per assabentar-se de les últimes bones noves, i, en tenir una de les llibreries més antigues de Sant Joan, l’intercanvi de contes i revistes era constant. Fins i tot, el pare va construir un carro per anar a Ripoll a vendre llibres. La seva, fou la primera biblioteca ambulant de la contrada.

El pare era un bohemi exemplar, amic dels seus amics i també dels enemics; un home sense odis. Era un gran polifacètic, perquè, a més d’escriure, pintava quadres, feia teatre, cantava, era paleta, antiquari, numismàtic i un apassionat historiador. De fet, feia recerca de la història del seu poble, Sant Joan de les Abadesses, que era el que més estimava, i això li va valer diversos homenatges, el reconeixement de fill il·lustre de la vila (1985) i el bateig de la biblioteca del lloc amb el seu nom (2000). Tot el que sabia –que era molt– era de pròpia collita, i tot el que ell veia ho escrivia. Per això, a Sant Joan, el coneixien com el poeta Picola, gran promotor del moviment cultural de la vila. Tan sols per fer-vos-en una idea, us diré que va fer la lletra de l’himne dels jubilats i de l’himne de l’abadessenc, l’equip de futbol.

En fi, són molts els records que en tinc, tants que aquí no m’hi cabrien, però el que sí us puc ben dir és que Josep Picola i Soler era un home molt especial, un fumador empedreït de Royal Crown –“l’únic vici que no he pogut vèncer”, deia ell– que s’editava els llibres de la seva pròpia butxaca i que no es treia mai la seva corbata verda com a símbol d’esperança, perquè, això sí: era un gran creient que tenia devoció pel santíssim Misteri, per Joan XXIII i per sant Francesc d’Assis.

Fins ara, quan fa set anys que ja no és entre nosaltres, el pare té nou llibres publicats, i, en aquests moments, estem unificant tota la seva obra, perquè ens ha deixat un gran llegat. Fins i tot, la Mònica Bargalló ha musicat dues belles poesies seves: un himne d’esperança que es titula Un dia i un poema d’amor escrit als anys 50 que es diu Parla’m d’amor. Jo sempre guardo un manuscrit seu a mà perquè, quan tinc un dia ennuvolat, el faig servir com a medicina. Tan debò les seves lletres, que són molt entenedores i “enganxen” a l’instant, fins i tot a aquell que no entén de poesia, us serveixin a vosaltres també, perquè, com va escriure en una de les seves picolines (mínimes o aforismes):

 –deia, el "Vell Pastor"–
Per a viure cada dia
amb un mínim d'alegria
necessitem..."Poesia"!

 

Text: Fina Picola i Alsina, Filla de Josep Picola i Soler.

Foto: Arxiu familar de Josep Picola i Soler.

Article publicat al número 6 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top