0 items
El meu compte

El shaper (L'artesà de la planxa de surf)

 

Quan ens parlen de surf, una de les imatges que visualitzem ràpidament és la d’un grup de joves, nois i noies, en banyador, pujats sobre una planxa mentre esperen l’onada perfecta en una platja de Califòrnia, Hawaii o Austràlia, per citar tres llocs emblemàtics. Però, us heu aturat mai a pensar en la feina que hi ha al darrera? Perquè aquest esport sigui possible, algú ha hagut de construir la planxa de surf; i no una planxa qualsevol, no, sinó una que estigui adaptada al surfista, al seu estil i a les onades que vol muntar.

 

El responsable d’elaborar taules de surf és el shaper. Ell és l’artesà –peça clau– del món del surf. El seu treball consisteix a dissenyar, fabricar, reparar i optimitzar les peces que són fonamentals per a milers de surfistes. És l’artista que construeix l’eina principal d’aquests esportistes, la planxa, que es converteix en una extensió del propi cos gràcies a la qual poden fer girs aeris i verticals o entrar dins l’efímer tub que formes les onades capricioses.
 

El shaper coneix la planxa, la seva curvatura, el número i el tipus de quilles que necessita, així com la longitud, el volum, el pes i l’amplada adient segons el tipus d’onades que vol muntar el surfista. Totes aquestes variables són bàsiques per trobar l’equilibri perfecte en la seva construcció. També, és clar, identifica amb què s’ha fabricat una planxa, i això li permet saber quin tipus de resina ha d’utilitzar per reparar-la. I, quan la dissenya, sap les característiques que ha de tenir, segons si és per a onades grans o petites, per a aficionats o per a professionals, etc. Un shaper pot configurar una planxa per afrontar les onades més exigents, o bé fer-ne una per practicar surf tranquil·lament un diumenge al matí.

 

“El responsable d’elaborar taules de surf és el shaper. Ell és l’artesà –peça clau– del món del surf. El seu treball consisteix a dissenyar, fabricar, reparar i optimitzar les peces que són fonamentals per a milers de surfistes”

 

I és que cada disseny és únic i té una aplicació concreta. Hi ha qui fa surf d’una forma suau i relaxada. D’altres –potser els més aventurers–, busquen assolir una velocitat temerària, fer girs verticals o protagonitzar salts aeris sense límit. Per tot això, adequar la planxa al nivell i al tipus de surfista és bàsic per poder aconseguir el resultat més òptim i satisfactori. 

 

Corresponsables de la revolució del surf
 

Els millors shapers de la història són, juntament amb els surfistes, els veritables responsables del desenvolupament d’aquest esport, i els que treballen per superar les seves limitacions, amb materials com foams, resines, catalitzadors, fibres de vidre o taps per quilles, entre d’altres. Al seu taller és on sorgeix la “màgia”, un taller que ha de tenir, per cert, unes característiques especials, des de les dimensions de l’espai fins al tipus de llums que s’hi han d’instal·lar.
 

Cada shaper té els seus trucs i les seves tàctiques, però només una petita elit ha revolucionat i determinat el camí del surf en els últims 50 anys. Entre els més influents de la història hi ha noms com Al Merrick, amb les seves planxes Channel Islands, que han definit els estàndards de la modernitat i l’alt rendiment. Ell ha estat partícip de moltes de les fites de l’onze vegades campió del món, Kelly Slater. Matt Biolos, amb les planxes Lost, ideals per a onades petites i mitjanes, tampoc es queda curt, com Jason Stevenson, amb JS, o Rusty Preisendorfer, sota la marca Rusty Surfboards.

 

"Tritons o neptuns que pinten sobre l'aigua"
 

Sembla que és al segle XVI quan es menciona per primer cop el surf. L’antropòleg i jesuïta espanyol Fray José de Acosta va escriure, a la seva Historia natural y moral de las Índias, publicada a Sevilla l’any 1590, que els indígenes del Perú, cadascun amb la seva balsa, tallaven les ones del mar i semblaven “tritons o Neptuns que pinten sobre l’aigua".

 

“Sembla que és al segle XVI quan es menciona per primer cop el surf de la mà de l’antropòleg i jesuïta espanyol Fray José de Acosta”

 

El bressol del millor surf és a Hawaii
 

L'art de lliscar sobre la superfície de l'aigua, anomenat he'e nalu en llengua hawaiana (que significa “lliscament-ona”), estava lligat a l’antiga cultura hawaiana, per a qui el mar tenia personalitat pròpia i reflectia les emocions. Qui més surf sabia, tenia la millor taula feta amb la fusta del millor arbre, i les platges més magnífiques es reservaven a la classe noble, mentre que els membres pertanyents a les classes més baixes tenien prohibit fer-hi surf, tot i que podien guanyar prestigi practicant-lo en taules molt pesades. De fet, alguns llocs ancestrals utilitzats per a la pràctica del surf, com la badia Kahaluu o la badia Holualoa, encara avui són freqüentades amb aquesta finalitat. Fins i tot els anomenats kahunas (una espècia de sacerdots) dedicaven cants i danses rituals al mar per obtenir bones onades.
 

Però tota aquesta cultura ancestral començà a ser desmantellada per l’home blanc. Amb l’arribada del Capità Cook a Hawaii l’any 1767, d’una banda, es comença a tenir constància d’aquesta pràctica i, de l’altra, el nombre d’estrangers que visiten l’illa és cada cop més creixent. Primer, exploradors i comerciants hi recercaren guanys. Després, durant el primer quart del segle XIX, missioners i colons alemanys i escocesos aparegueren en escena amb la intenció de posseir aquelles terres, engolir antigues tradicions i introduir les seves maneres de fer. Així doncs, es van prohibir diverses tradicions polinèsies, inclòs el surf, que era considerat una pràctica immoral. Tant fou així que, a principis del XX, el surf havia desaparegut gairebé completament, sense comptar que un reduït nombre de hawaians van continuar fabricant taules de surf i remuntant les onades. Però foren un grup de descendents d’antics reis hawaians els qui reprengueren el costum de practicar surf amb planxes de fusta a la platja de Waikiki. Dins aquest grup, destacava un tal Duke Kahanamoku, considerat el “pare” del surf modern, ja que, gràcies a la seva carrera com a nedador olímpic, portava aquest esport allà on competia. Fou ell, per exemple, qui l’introduí a Austràlia.

 

“L'art de lliscar sobre la superfície de l'aigua, anomenat he'e nalu en llengua hawaiana (que significa “lliscament-ona”), estava lligat a l’antiga cultura hawaiana”

 

Un esport que s'ha anat expandint com una taca d'oli
 

L’expansió del surf pels Estats Units es deu, almenys inicialment, a James Matthias Jordan Jr., que va captivar els locals de la costa Est fent surf a Virginia Beach, l’any 1912, amb una taula de 2,7 metres i 50 quilos. Fou, però, als anys 30 i 40 quan es començà a fer popular per aquelles contrades: s’hi celebraren els primers campionats i aparegueren els primers fotògrafs i revistes de surf, fins que la Segona Guerra Mundial ho estroncà tot, malgrat que milers de mariners destinats al Pacífic conegueren aquest esport.
 

Això sí: després de la guerra, l’evolució del surf ja fou imparable. Es començaren a investigar noves formes per elaborar taules més fines i curtes, fetes amb nous materials, com fibra de vidre o espuma de poliuretà, i –aleshores sí– aparegueren dotzenes de publicacions amb el surf com a pretext. Només va faltar l’estrena de la pel·lícula Gidged, el 1959, per contribuir enormement a popularitzar-lo i a convertir-lo en una moda que superava els límits de la cultura undreground. Sens dubte, The Beach Boys també van ajudar a fer visible el surf a Califòrnia. A finals dels anys 60, ja era la Meca de tots els surfistes.
 

El salt del surf a Europa va succeir cap al 1959, quan l’escriptor Peter Viertel (marit de l’actriu Deborah Kerr) es va iniciar en aquesta pràctica a Biarritz, a la costa del País Basc. A partir d’aquí, es va estendre per tot el litoral del Cantàbric fins arribar al sud, on també va adquirir també una gran popularitat.
 

Actualment, cada vegada són més els adeptes a aquest esport. La massificació de les platges així ho demostra, igual que els nombrosos projectes d’ones artificials que s’estan desenvolupant. El surf està evolucionant a passos de gegant: dia a dia s’aconsegueixen remuntar ones més grans, es “conquereixen” llocs més insòlits per practicar-lo i es realitzen maniobres i salts aeris impossibles que ens fan pensar que aquest és un esport sense límits.

 

 

Article publicat al número 42 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top