0 items
El meu compte

El Tísner des de l'enyor més pròxim

Quan es compleixen cent anys del naixement d’Avel·lí Artís-Gener (Barcelona, 1912-2000), el seu fill ens recorda com era en persona, en família, al natural. Aquest creador incansable –escriptor i periodista, caricaturista, pintor, escenògraf, polític, tertulià...– va tenyir la seva vida d’un gran entusiasme, que, de passada, encomanava a tots aquells que tenia al voltant.

Anem d'excursió familiar a qualsevol paratge mexicà d'aquest fantàstic país el Tísner i la Lluïsa, els meus pares, i les meves tres germanes grans; la petita, la Mònica, encara ha de néixer. És un diumenge qualsevol, i al cap de poc d'haver engegat la furgoneta Jeep del 1950, juguem, riem, cantem i mirem una pila de curiositats que ens fan observar els nostres pares: l'estol de zopilotes, els volcans nevats, l'encantador poble amb les cases pintades de tots colors i ple de flors, l'inacabable feinejar a les parades dels mercats per on passem... També escoltem embadalits els acudits, les anècdotes i els pensaments que tothora explica el meu pare. Quan definitivament hem triat el lloc per acabar de passar el dia, el Tísner agafa del darrere de la furgoneta el cavallet i la caixa on duu els estris de pintor i escull l'indret que deixarà immortalitzat en l'aquarel·la. Mentrestant, la Lluïsa ens ensenya la natura que generalment ens passa desapercebuda i ens anima a passar-nos-ho d'allò més bé. Quan hem fet prou gana, fem un pic-nic asseguts a terra, al voltant d'una gran flassada de quadres que ens serveix de tovalles i on posem el menjar que hem dut de casa. I continuem xalant amb les ocurrències del pare.

Aquest, que probablement és un dels records de la meva infantesa, el trio com a arrencada per explicar com era l'Avel·lí Artís-Gener en persona, en família, al natural. I és que no difereix gaire de com era en tot el que feia, des de la literatura a la caricatura, la pintura, l'escenografia, els mots encreuats, la política, els programes de ràdio i televisió. Tot ho feia i ho vivia amb enorme il·lusió. Per damunt de tot, mostrava alegria i bon humor, i tot ho banyava d'una pàtina d'entusiasme que engrescava tothom que tenia al costat. Però, a més, era obsessivament perfeccionista, no li feia cap mena de mandra refer de dalt a baix qualsevol feina si hi trobava el més mínim detall que no li fes el pes. Qui l'hagi conegut personalment ho corrobora, n'estic segur, i, qui el conegui a través del munt de facetes que conreava, no m'estranyaria gaire que l'imaginés així. A casa, els afers més quotidians es podien convertir en singulars; els problemes mai no eren un drama irresoluble, sinó que el que calia era enfocar-los des del convenciment fervorós per solventar-los; davant qualsevol contratemps, sempre hi havia la reflexió serena i, a més, amb el toc d'humor just que aportava un ànim fantàstic... I deixeu-me dir que de maltempsades en va patir un munt, i de les de veritat: la guerra, l'exili, el retorn a Catalunya en ple franquisme, amb 54 anys, sense ni un cèntim a la butxaca ni cap perspectiva de feina, amb una filla de 8 anys i dos ganàpies adolescents (jo tenia 17 anys i la Glòria, 18) que no estàvem gaire disposats a perdonar-los, a ell i a la seva dona, que ens haguessin tret del nostre món, Mèxic, i dels nostres amics. Però una vegada més va triomfar la seva manera de fer i se'n van sortir, i ho dic en plural perquè no seria just que no reivindiqués el paper de la meva mare en aquest deler des de la seva efectiva i afectiva discreció.


Text:
Raimon Artís Mercadet, fill d’Avel·lí Artís-Gener.

Foto: Arxiu familiar d’Avel·lí Artís-Gener.

Article publicat al número 24 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top