0 items
El meu compte

Els creadors del bressol del vi

 

“Fer una bóta ben feta, amb les seves fustes ben corbades i els seus cèrcols ben cenyits, té més mèrit i més categoria que fer de subaltern en qualsevol oficina o despatx”, deia Rovira i Virgili. Avui, l’ofici persisteix, però hi va haver un temps en què estava molt ben considerat.

 

L’ofici de boter és un dels més antics que existeix. Encara que no es coneix exactament el seu inici en el temps, alguns estudiosos assenyalen que foren els gals, 700 anys a. C., els que l’encetaren.
 

Si al segle XIII hi havia un gremi de boters a Barcelona, a mitjan segle XV ja n’existien 21, però, a casa nostra, era a la regió del Penedès on es concentrava un nombre més gran de fabricants de bótes, sobretot durant el segle XVIII, perquè, en aquella època, l’exportació de vi a Amèrica i al nord d’Europa prenia una gran importància. Més tard, durant la segona meitat del XIX, era la gent del Vendrell la que destacava en aquest ofici, ja que tot fill de menestralia aprenia a fer de boter. Aleshores, els que formaven part d’aquest gremi venien a ser una mena d’aristocràcia del treball amb feina continuada i segura que superava amb escreix l’èxit d’altres professions. De fet, ni la fil·loxera ni la pèrdua de les colònies americanes, malgrat que van fer decaure la producció de bótes, destruïren la professió.
 

Avui en dia, però, ja en queden pocs, de boters, perquè, com tants altres oficis tradicionals, aquesta feina s’ha mecanitzat, encara que les grans bótes de vi segueixen essent les de fusta de roure, aquelles construïdes amb una precisió extraordinària, la necessària com perquè el líquid no s’escoli entre les juntes i pugui reposar a consciència abans de ser embotellat.

 

"Si al segle XIII hi havia un gremi de boters a Barcelona, a mitjan segle XV ja n’existien 21, però, a casa nostra, era a la regió del Penedès on es concentrava un nombre més gran de fabricants de bótes, sobretot durant el segle XVIII."

 

Normalment, de fusta i per contenir vi, però no només
 

Val a dir que, al marge de les tradicionals bótes de fusta amb cèrcols metàl·lics –que eren de grans dimensions–, també se’n feien de portables a base de cuir, preferentment usant pell de cabra, la qual, en no tenir porus, facilitava la impermeabilització del recipient.
 

Les bótes de fusta estaven destinades principalment a contenir begudes alcohòliques, fonamentalment vins de criança i destil·lats, tot i que també s’usaven per conservar el gra, l’oli o, fins i tot, la pesca salada. Per comoditat, totes adoptaven una forma cilíndrica que facilitava el seu desplaçament, però, segons la seva forma final, la seva capacitat i la seva utilitat, rebien diversos noms: barrils (bótes d’entre 50 i 170 litres de capacitat proveïdes generalment de sis cèrcols), barriques (bótes d’entre 250 i 500 litres de capacitat proveïdes normalment de sis cèrcols, dels quals quatre eren de ferro i dos de fusta de castanyer), bordeleses (bótes ovalades de 200 a 400 litres de capacitat construïdes amb cèrcols de ferro i de fusta, amb una travessera central a la tapa i guix als laterals), bocois (bótes ovalades amb una capacitat de 650 litres proveïdes de vuit cèrcols però amb una altura inferior a una bota corrent),...

 

"Les bótes de fusta estaven destinades principalment a contenir begudes alcohòliques, fonamentalment vins de criança i destil·lats, tot i que també s’usaven per conservar el gra, l’oli o, fins i tot, la pesca salada."

 

Les de fusta de roure americà, les millors
 

Al marge de les talles, el que sí era general en la fabricació de bótes de fusta era la utilització de fusta de roure o de castanyer, perquè es tracta de materials nobles, amb prou duresa i amb escassa porositat, perfectes per assegurar resistència, impermeabilitat i moderada oxidació. Això sí: no valien barreges de diferents fustes, sinó que havien de ser ben triades. De fet, el roure era preferible al castanyer, tot i que resultava més car d’adquirir i era més difícil de treballar a causa de la seva duresa. El que també estava clar és que, d’entre les diverses procedències, el roure americà era el més preuat, ja que resultava més mal·leable que l’espanyol o l’italià i, per tant, més fàcil de dominar.
 

I és que, com deia Rovira i Virgili, “fer una bóta ben feta, amb les seves fustes ben corbades i els seus cèrcols ben cenyits, té més mèrit i més categoria que fer de subaltern en qualsevol oficina o despatx”, perquè, certament, era un ofici que requeria una gran i curosa dedicació i, evidentment, temps. Tot i que això depenia de la capacitat de les bótes, un sol home amb experiència podia construir, en una jornada laboral (que durava de vuit a deu hores), cinc barrils de 32 a 35 litres o un sol bocoi, per exemple. El que sí era habitual és que fos un mateix operari qui construís tota la bóta, des del principi fins al final, entre d’altres raons perquè es treballava a preu fet, és a dir, a tant per hora manufacturada. Per això també cada operari deixava la seva marca a cada bóta que construïa, ja que, d’aquesta forma, es responsabilitzava de la seva fabricació davant del cap de taller.
 

Fos com fos, l’ofici de boter implicava fer un treball tremendament artesanal, un treball que requeria uns coneixements precisos que es traspassaven de generació en generació. Calia experiència i molta destresa per poder unir les dogues a pressió, sense més. Després, si la feina havia estat ben feta, tindria la recompensa de fer de bressol del vi de la terra. 

 

 Article publicat al número 13 de D'estil.

 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top