0 items
El meu compte

Espartac Peran: Aquell nen que ha aconseguit el seu cotó de sucre

Illa Mateua. L’Escala. Quan ens vam citar amb l’Espertac Peran, li vam dir que sabíem on era (som de l’Empordà!). Però no. No hi hem arribat a la primera. Ja ho diu ell: “Mai hi puc quedar amb ningú perquè tothom es perd, i a mi em fa molta gràcia”. Finalment, però, ho aconseguim.

Tot i ser agost, hi ha poca gent. És com un miracle! “Després d’haver passat vuit anys fent Divendres, a TV3, em costa molt escollir un lloc: el nord ja el coneixia, i he redescobert molt el sud i la Catalunya d’interior, però he triat aquest punt de l’Empordà perquè és el meu lloc reservat, poc conegut, el de tota la vida. La gent que hi ve, hi ve molt de passada, i, com que hi he vingut sempre, hi tinc bons amics. Aquest espai en concret (Illa Mateua), em dóna una tranquil·litat absoluta”.

A propòsit dels amics, li demano per l’Àvia Remei. Fa uns anys també la vam entrevistar aquí, a L’Escala, i, de fet, és ella qui sempre ens ha parlat de l’Espartac. “Algun dia l’heu d’entrevistar”, ens ha dit mil vegades. I mira, aquest dia ha arribat. Estarà contenta de saber-ho. “La Remei és de Mataró, i és la típica veïna que sempre tens al costat, la típica veïna que, quan ets a l’escala, et crida i el dóna un plat per portar a casa, i no només te’l dóna, sinó que te l’explica. Jo, en un moment determinat, estava fent un programa a Ràdio Argentona, i vaig pensar que havia de venir a explicar el que feia. I, d’aquí, a Catalunya Ràdio i a TV3. Així que et puc dir que tenim una relació d’amistat i de veïnatge de tota la vida, a més de professional. Ella té una casa aquí i, quan me la deixa, vinc uns dies i faig d’okupa”.

A la conversa, hi apareix un altre amic, en Xavi Coral, amb qui ha estat compartint programa durant vuit anys. Li demano si creu que la imatge que la gent té d’ell està gaire allunyada de la realitat, i em diu que no, que, a banda que existeix una part més personal i privada, el que la gent percep no dista de la seva manera de ser. “Amb en Xavi Coral fem molta conya perquè, quan anem junts i ens aturen, a ell li fan com una reverència i a mi em fan un cop a l’esquena, com si jo fos un més de la família. I és que vinc d’aquest terreny més popular, perquè els meus pares eren peixaters i jo els ajudava a despatxar a la botiga. Vinc d’això: de la conya de plaça, de la conya de mercat. Funciono així en la meva vida personal, i això ha acabat traspassant a la televisió”.

 

Amb qui no s’identifica és amb l’Espartac del Polònia. “Aquell Espartac potser és l’Espartac del principi, el de fa vuit anys, però crec que ja no sóc així. Allò dels petons, per exemple, no recordo haver-ho dit mai. Em costava molt estar mirant la tele al vespre, relaxat, i veure’m allà, tan estripat, amb aquells tics tan exagerats. Em tocava la pera, però t’hi vas posant bé, i ara, per sort, el personatge ha desaparegut”.

“Però tu volies ser pallasso...”, li dic. “Sí, estava molt marcat pel Tortell Poltrona, perquè tenia el privilegi d’anar a una escola on ell era mestre, mestre d’expressió corporal, i, a més, feia l’espectacle de les festes de l’escola. Però, sempre li retrec una cosa, al Tortell, i és que, quan tenia 12 anys, em vaig vestir amb una gorra i li vaig anar a demanar feina, a dir-li que volia ser pallasso. Ho deia de debò, i ell només em va dir que havia d’estudiar. Sempre l’hi he retret, perquè, quan un nen petit et diu que vol ser alguna cosa, te l’has d’escoltar. De la mateixa manera que també li he retret a la meva escola (una escola de renovació pedagògica, de les primeres catalanistes) que no em sabés escoltar. Jo no jugava a pilota, com tots els altres nens de la classe, sinó que congregava els més petits i els muntava un espectacle (i ells no marxaven, tant exigents com són!), però ningú es va plantejar si en podia treure alguna cosa, de tot allò”.

 

“Vinc de la conya de plaça, de la conya de mercat. Funciono així en la meva vida personal, i això ha acabat traspassant a la televisió.”

 

Potser per això, quan va a fer xerrades a les escoles, sent tanta empatia “amb aquell alumne que està marginat, a última fila, que treu males notes i que molta gent creu que no farà res a la vida. Però moltes vegades oblidem que aquell nen, malgrat no treure bones notes, pot tenir les idees molt clares, pot saber molt bé on vol arribar. Jo m’hi identifico molt perquè era així”.

I vet aquí que aquell nen carregat d’il·lusions, aquell nen que, quan tenia 12 anys, agafava un magnetòfon i feia entrevistes a la gent pel carrer, quan en tenia 14, es va plantar a la ràdio local i els va dir que volia treballar amb ells. I hi va treballar, a TV Mataró i a la Cadena 13. I va fer pràctiques a TV3, i va passar també per Catalunya Cultura i a Rac1... I ha fet informatius, i d’home del trànsit, i magazines, i concursos, i presentant La Marató, i les campanades de 2010 i 2013, i la Cavalcada de Reis... “La meva ha estat la feina de la il·lusió. Aquell somni que tenia quan era petit s’ha acomplert. Ara que en tinc 45, aquell nen se sent súper feliç. Per tant, si m’he de definir, diria que sóc aquell nen petit que va a la fira i que, al final, aconsegueix el cotó de sucre que tant desitjava. Ara bé, l’he aconseguit a base de treballar molt, perquè no m’han regalat absolutament res”. No li han regalat res ni li han caigut els anells per dedicar-se –també– a altres coes, perquè, a banda d’ajudar els pares a la peixateria, ha venut arbres de Nadal i, de petit, fins i tot, “anava a la fàbrica Borràs, que estava a Mataró, m’enduia els jocs que tenien alguna tara i posava una paradeta al carrer. El fet d’haver tocat tantes tecles, m’ha ajudat a saber qui sóc i a tocar de peus a terra”.

 

“Quan tenia 12 anys, em vaig vestir amb una gorra i li vaig anar a demanar feina a en Tortell Poltrona, a dir-li que volia ser pallasso.”

 

Ens aturem just en aquest punt per parlar dels egos. “Són el que em decep més d’aquesta professió; hi has de batallar constantment. En aquesta feina, de cop, o ho ets tot o no ets res, i, de vegades, vols ser en el lloc de l’altre, i et preguntes per què no hi ets tu... I, des de les xarxes, et poden arribar missatges brutals per un simple comentari. Et jutgen i et critiquen constantment. A mi em sobta moltíssim, i has de jugar-hi i trampejar-ho, perquè, si no, et pots obsessionar preguntant-te per què et diuen això o allò altre. És un món molt complicat”.

Però resulta que aquest món tan complicat també li encanta, és clar. És l’altra cara de la moneda. “El que més m’agrada d’aquesta professió (i pot semblar molt cursi o poc professional) és una qüestió molt personal: em refereixo al vincle tan especial que tinc amb la càmera, que em fa pensar que no hi ha amics ni enemics, a l’altra banda. Això m’ha arribat a fer perdre el cap, com em va passar al comiat de Divendres. El vaig fer aquí, a L’Escala, i, en un moment determinat, vaig dir que, a partir del setembre, tindré un nou projecte en marxa perquè estic esperant un nou fill. Una part de la meva família no ho sabia, i alguns es van enfadar, però em va sortir i ho vaig dir. La tele és la meva enamorada, i espero no perdre aquesta relació amb el mitjà, no decebre’m”.

No sabem si es decebrà o no, però, d’entrada, ja s’ha endut una de les millors experiències de la seva vida: poder fer, durant vuit anys, el programa Divendres, a TV3, recorrent més de 400 poblacions. “Ha estat el meu millor regal, el programa de la meva vida, tot i que no ens ho imaginàvem, perquè era un format molt arriscat i som un país complicat. Quan vam començar, fer territori volia dir parlar de castellers, sardanistes i puntaires, i això, que pot estar molt bé, ens ho mirem amb cert recel, perquè ens costa molt creure’ns el que tenim, molt! Vaig rebre moltes crítiques per aquest fet. Però Divendres no només era un viatge pel territori, sinó que ens estàvem quatre dies a cada població i intentàvem integrar-nos-hi absolutament, de tal manera que jo no era un periodista que venia al poble, sinó un més del poble. I després, amb un equip de 30 persones i un desplegament important, ens plantàvem a la plaça i fèiem el circ de la tele en directe però sense traspassar la línia del còmic. Sens dubte, ha estat un privilegi del qual em costarà molt desenganxar-me”.

I això que “fer televisió en directe i al carrer té un risc molt important, perquè hi ha molta gent que no està bé, o que no està d’acord amb el que diu la televisió pública, o que es vol queixar, o que vol explicar la seva història... En aquest sentit, he creuat dels dits des del primer dia fins a l’últim, però no ha passat mai res desagradable; al contrari, ens hem sentit molt acollits i estimats, perquè no només hem anat a fer televisió, sinó que hem cuidat els detalls i les persones”.

 

“La meva ha estat la feina de la il·lusió. Aquell somni que tenia quan era petit s’ha acomplert.”

 

Serà perquè l’Espartac, a banda de passió (que, per a ell, és imprescindible per viure), també ha estat permanentment obert a l’aprenentatge i, a més de comunicar, sap escoltar. Ha anat treballant sense pausa, però sense pressa, i això li ha permès anar digerint tot el que li ha anat succeït, professionalment parlant. Ell ho explica així: “Hi ha gent a la qual tot li arriba molt ràpidament. A mi, tot el que em fa il·lusió m’arriba, però molt lentament, i precisament per això, per haver anat tan lent, per haver treballat en el món local i haver fet tantes coses per la cara, he pogut anar paint l’èxit”.

Ara, però, li toquen unes merescudes vacances i preparar-se per encarar un dels canvis més importants de la seva vida: el naixement del seu segon fill, que afronta amb tanta il·lusió com incerteses. “La tele, malgrat agradar-me tant, és un monstre que suposa moltes coses: no et pots amagar, no pots fallar... Ara, em va molt bé aturar-me, descansar i situar-me de nou. He de veure cap a on vaig. Estic cansat del programa diari en directe, perquè és una bogeria. M’agradaria fer un programa gravat, treballat, i tinc ganes també de fer de guionista, d’estar al darrere”.

Sigui el que sigui, l’Espartac és d’aquells que s’adaptaria a quasi tot. Ja ho hem dit (i ho diu ell mateix): no li caurien els anells per dedicar-se a un altre ofici. “Jo també m’imagino fent una altra cosa. Si he de trobar res negatiu a aquests anys, et diria que he conegut moltíssima gent que fa coses interessantíssimes i que he estat tan burro que no he fet contactes. Quan aquesta professió deixi de fer-me sentir papallones a dins, hi ha un cafè al centre de Mataró des d’on t’asseguro que et podria servir uns cafès de puta mare”. Tal qual. I m’ho crec. Ho diu de cor, com quan deia que volia ser pallasso. Potser és veritat que la clau està en valorar les petites coses i tenir eines per il·lusionar-se, en lluitar amb les pròpies contradiccions i en trencar “aquesta mania que tenim de mirar sempre cap al futur”.

 

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 43 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Top