0 items
El meu compte

Eugeni Xammar: catalanisme i cosmopolitivisme

Durant molts anys, Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – L’Ametlla del Vallès, 1973) ha estat un personatge oblidat, tot i ésser un dels millors periodistes internacionals que hem tingut mai. És darrerament quan, després de l’edició d’algunes publicacions, s’ha recuperat la figura i l’obra d’aquest home intel·ligent i cosmopolita que, al final de la Guerra Civil, va deixar d’escriure com a protesta al règim franquista.

“Ha arribat En Xammar! La notícia sol donar-la En Manuel Reventós. La recull En Nicolau, aquest la transmet al Lau Duran i d’aquest passa al poeta Sagarra, a l’escriptor Pla i a l’assagista Francesc Pujols. A la tarda En Xammar fa la seva entrada triomfal a l’Ateneu, on és rebut amb abraçades cordials i encaixades autèntiques. La penya d’aquella nit acaba sempre a hores francament subversives”. D’aquesta manera rememorava el seu col·lega Domènec de Bellmunt l’arribada llegendària d’Eugeni Xammar a Barcelona des de Berlín, on s’havia establert els primers anys de la dècada dels anys vint, s’havia casat amb l’Amanda, havia fet d’amfitrió a un jove Josep Pla i des d’on relatava en directe les turbulències de la dramàtica República de Weimar, submergida en aquell moment a escenes pròpies de Cabaret o Berlin Alexanderplatz.

Periodista, diplomàtic, traductor de llibres i d’organitzacions internacionals, polític fugaç, però, per sobre de tot, l’home que va explicar i viure un segle XX convuls i apassionant. L’any 1914, l’esclat de la guerra enxampa Eugeni Xammar a Londres, des d’on parteix cap al seu bateig de foc periodístic, viatjant com corresponsal al teatre de la guerra. Quan faci el pas al periodisme ja farà anys que camparà pel món des que “un pecat de joventut” l’havia fet escapar de la Barcelona tràgica de 1909. Argentina, París i Londres havien estat els destins d’un jove errant que, a Barcelona, s’havia format de forma autodidacte en l’esport, l’òpera italiana, els idiomes, la premsa i la política catalanista. La Barcelona neutral, agitada i noctàmbula de 1917 l’acabarà de convertir en una signatura essencial de l’etapa daurada de la premsa catalana, una figura cabdal d’una generació esplèndida de periodistes forjada a redós de la Gran Guerra.

Però seran les seves cròniques de la postguerra europea, amb les tremendes conseqüències del Tractat de Versalles, el naixement de nous estats europeus, els primers anys de la Rússia revolucionària i l’ascens del nazisme —amb l’avui encara suspecta i objecte de debats entrevista a Hitler, publicada l’any 1923 com a peça més destacada— l’etapa més brillant de qui Josep Pla va assegurar que era “l’home més intel·ligent que conec, el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast”.

Com a tants companys de generació, la Guerra Civil i la llarga dictadura escapçarà la trajectòria d’aquest homenot que va demostrar que catalanisme i cosmopolitivisme eren cares d’una mateixa moneda.

Text: Joan Safont, comissari de l’exposició Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món.

Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya.

Article publicat al número 35 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top