0 items
El meu compte

Folch i Torres: records familiars

Quan l’escriptor Josep Maria Folch i Torres va morir l’any 1950 encara faltaven 18 anys per al meu naixement. Per tant, els apunts que puc glossar del meu besavi no són records personals. Tanmateix, són records familiars de l’ambient folquitorrià que, per branca materna, hem viscut a casa i que vaig conèixer una mica d’esquitllada a través de la meva àvia Maria Rosa ─al cel sia─, filla de l’autor de les Pàgines viscudes.

A finals de la dècada dels 70, anàvem a casa dels avis a Plegamans. Així era com s’anomenava aleshores aquest poble d’estiueig del Vallès, avui integrat dins del municipi de Palau-Solità i Plegamans. Abans d’anar a dormir i després de jugar amb els cosins, molts vespres llegia novel·les juvenils del besavi. Tinc present el llibre La vida o els fets d’en Justí tant se val. He de confessar, però, que era menys llegidor que els meus germans, que devoraven tots els títols ─En Massagran, Per les Terres Roges, En Pere Virolet, etc.─, i, més enllà dels arguments, recordo vivament el tacte estrany dels volums de la col·lecció Patufet, amb aquells fulls prims amb interlineats densos, il·lustrats pel dibuixant Junceda. Les aventures de Folch i Torres eren fantàstiques, boniques i imaginatives. Als nois i noies ens sorprenien més que no les trifulgues d’Els Set Secrets d’Enid Blyton o dels Hollister.

Impregnat de valors cristians-catalanistes, l’ambient a casa era de lectura i d’anar als Pastorets o al teatre. Gràcies a aquest clima de bona fe, durant la transició, un servidor era dels pocs nens de l’escola que, de vegades, agafava els apunts en català a classe. Fora de cercles culturals-reivindicatius, aleshores ningú s’ho plantejava. Fins i tot els fills de les cases de pagès més nostrades ho escrivien tot en espanyol, malgrat que amb prou feines sabien pronunciar la zeta castellana.

Anys després de morir Franco, les coses es van anar normalitzant, més de pressa i amb més il·lusió que ara. Mentrestant, el substrat transmès o heretat dels pares, dels avis i, potser, de més enrere, anava deixant el seu pòsit. Precisament per això, quan se’m va demanar aquesta col·laboració, de seguida vaig plantejar-m’ho com un sincer reconeixement familiar per l’herència cultural rebuda que espero contribueixi, molt modestament, a mantenir la memòria d’un dels escriptors més llegits i estimats de les lletres catalanes. Cal no oblidar que En Patufet, dirigida per Folch i Torres, és la revista en llengua catalana amb més tiratge de la història de la premsa a Catalunya. Va arribar als 65.000 exemplars amb 325.000 lectors setmanals.


Text:
Jordi Serrat Manén, periodista i docent, besnét de Josep Maria Folch i Torres.

Foto: Fundació Folch i Torres.

Article publicat al número 9 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-recordant.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top