0 items
El meu compte

Héctor Ruiz: quan l'èxit es porta a dins, en un mateix

Héctor Ruiz Pérez. Figueres, 3 de febrer de 1991. 25 anys. En fa cinc justos que em vaig trobar amb ell al mateix lloc: al parc de les Artigues, a Vilamalla, just davant de casa seva. Estava d’enhorabona: havia guanyat els campionats de Catalunya i d’Espanya d’aigües obertes de 5 i 10 quilòmetres i tenia les maletes a punt per marxar cap al Campionat del Món de Xangai. Aleshores ja em deia que el seu proper gran objectiu eren els Jocs Olímpics de Río de Janeiro 2016. Participar en un esdeveniment d’aquest tipus era el seu somni des de ben petit.

Ara, a les portes de l’estiu de 2016, ens tornem a trobar en aquest mateix parc, al mateix banc. Diu que és un lloc que li inspira tranquil·litat, amb el so de l’aigua que raja de la font. “He crescut aquí, he vist com anava canviant. Revisc la meva infància, en aquest entorn”.

Aquest cop també està d’enhorabona: ha superat (o potser ho està fent encara) l’episodi més complicat de la seva trajectòria esportiva, i ho està fent amb nota. El passat mes de desembre va començar a patir arítmies i el 18 de març va haver d’entrar a quiròfan. Tot i que l’operació va anar bé, els resultats no foren els esperats i, a finals del mateix mes, li van comunicar que, si no volia posar en perill la seva vida, havia de deixar l’esport d’alt rendiment. “Va ser un cop molt dur. He hagut de passar un procés de dol, perquè, a més, m’he quedat a les portes d’anar als Jocs Olímpics (ara, al juny, havia de disputar el preolímpic, i, si quedava entre els 15 primers, tenia plaça directa per anar a Río). Però no he pogut fer altra cosa que començar a mirar nous horitzons i a buscar una altra manera d’entendre les coses, una altra manera de fer i una altra manera de viure.” Ho diu amb serenor i convenciment, i, sobretot, mostrant-se agraït pel que li ha donat la natació. “Gràcies a tot el que he après amb la natació, se m’han obert diverses portes i m’han ofert nous projectes que m’il·lusionen; ja no des de l’entrenament, sinó de d’un vessant més pedagògic, ensenyant als nens i nenes el que és aquest esport i tot el que jo he après”. I és que no s’imagina fent una altra cosa. “No sé què és el que m’agradaria fer més enllà de l’esport, perquè és el que m’apassiona des de petit. Si no fos esportista, seria entrenador o coach. Sempre faria alguna cosa relacionada. Veig difícil separar-me’n”.

 

“Ha superat (o potser ho està fent encara) l’episodi més complicat de la seva trajectòria esportiva, i ho està fent amb nota”

 

Ell no ho recorda, però la seva mare explica que, quan tenia mesos, ja el portava a la Piscina Municipal de Figueres a fer cursos de nadons amb les seves mares. “A mesura que vaig anar creixent, vaig anar fent més cursets fins que un dia em van dir que ja no em podien ensenyar res més i que m’havia de passar al Club Natació Figueres. Aquí vaig començar la meva trajectòria esportiva, que es va incrementar quan, amb 16 anys, me’n vaig anar al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat perquè a Figueres creien que tenia una bona projecció”. Però el viatge no es va acabar en aquest punt, perquè, des de fa cinc temporades, està al Centre de Natació Mataró, un lloc que li oferia condicions més adaptades a les seves necessitats. Allà, fa tres anys que va començar a treballar amb l’equip benjamí, “perquè la natació no dóna diners per viure, però, quan s’acabi aquesta temporada, no podré seguir i hauré de tornar cap a casa”.

Almenys, ja no li caldrà entrenar entre 6 i 8 hores diàries de dilluns a dissabte, ni llevar-se a les 6 del matí per llançar-se a una piscina de 50 metres, amb l’aigua a temperatures baixíssimes. “És molt dur, però, si t’agrada i tens un objectiu com jo tenia, que volia anar als Jocs Olímpics, ho fas sense recança”.

Aquesta dedicació i constància també li va costar alguns amics. “Quan vaig marxar a Sant Cugat, en vaig perdre molts, però es van quedar els de veritat. Aquests mai els he perdut i sempre m’han entès i m’han ajudat, fins i tot quan, durant els caps de setmana, que era quan tornava a casa, no sortia perquè estava destrossat d’entrenar tota la setmana. Tenir només un dia de descans és duríssim, però ells ho han entès i els hi agraeixo molt, igual que a la meva família, que sempre m’ha fet costat i m’ha animat”.

La Natàlia García, la seva psicòloga, també l’ha ajudat molt, em diu. “Estàvem preparant un programa de psicologia esportiva per saber encarar les proves i superar les dificultats, i, arran del meu problema, ella ha estat una peça clau. Estar preparat mentalment és primordial per poder disputar proves del nivell que disputava, i també ho ha estat ara per seguir avançant. A mi m’han obert la cella, m’han donat cops de peu al nas i m’ha rajat sang a dojo, però has de seguir, com ara”.

 

“Estar preparat mentalment és primordial per poder disputar proves del nivell que disputava, i també ho ha estat ara per seguir avançant”

 

Molta gent li ha mostrat el seu suport a través de les xarxes socials, i això també l’ha ajudat a portar-ho millor. De ben segur que el seu bloc (http://hectorruizows.com/blog/), on transmet les seves vivències i el que ha patit “per intentar ajudar els altres i perquè s’adonin que, malgrat els obstacles, sempre és possible avançar”, segur que hi ha tingut alguna cosa a veure.

Ara, a partir d’una proposta que li va fer una periodista del diari Sport, també imparteix xerrades a les escoles, una tasca que li sembla molt gratificant. “Els infants han de tenir referents, i aquests referents han de ser persones humils, constants i treballadores, perquè han d’entendre que, malgrat que aconsegueixin molts èxits, no es poden oblidar mai d’on vénen”.

 

“Al seu bloc transmet les seves vivències i el que ha patit per intentar ajudar els altres i perquè s’adonin que, malgrat els obstacles, sempre és possible avançar”

 

Certament, a l’Héctor, d’humilitat no li’n falta. Ni humilitat ni senzillesa. El seu palmarès és espectacular. Des que va aconseguir la seva primera medalla quan tenia 14 anys al Campionat de Catalunya, no ha parat de conrear èxits: ha aconseguit guanyar travessies, copes catalanes de fons, campionats de Catalunya i d’Espanya en aigües obertes, campionats de Catalunya i d’Espanya de llargues distàncies, una Copa d’Europa... Però res d’això l’ha fet deixar de tocar de peus a terra. “He vist i he viscut moltes coses, i a mi m’agrada ser la mateixa persona que era quan estava aquí, a Figueres. No he oblidat mai que vinc d’un club petit. Sóc conscient del que he aconseguit però no sóc ni més ni menys que ningú. M’agrada tocar de peus a terra”.

D’entre tot el que ha viscut fins ara, esportivament parlant, li demano quin és el seu millor record. En té dos: l’un va succeir l’any 2011, quan va guanyar el seu primer Campionat d’Espanya Absolut, el que li va obrir les portes per anar al Campionat del Món Absolut. “Allà vaig aconseguir el meu millor resultat a nivell mundial: vaig quedar tretzè. Jo no era el favorit, ni molt menys, però recordo que vaig poder guanyar el campió d’Espanya en 1500, malgrat que em va agafar rampa”. L’altre té a veure amb la seva victòria internacional, quan va guanyar la seva primera Copa d’Europa, l’any passat. “Em va resultar de molta ajuda per seguir entrenant i per afrontar el que vindria després”.

 

“Des que va aconseguir la seva primera medalla quan tenia 14 anys al Campionat de Catalunya, no ha parat de conrear èxits, però mai ha perdut la humilitat ni la senzillesa”

 

Vull saber perquè s’estima més les aigües obertes en lloc de la piscina, i em diu que és per una qüestió de fortalesa mental i d’estratègia. “El meu entrenador sempre em deia que jo era un nedador “dièsel”, que, quanta més distància nedés, més possibilitats tenia. En piscina, la distància més llarga per recórrer són 1500 metres, i se’m feia curta”.

En aquestes condicions, però, els perills també són majors, tant per qüestions del medi com climatològiques, perquè els nedadors no duen neoprè. “Mai m’oblidaré d’una Copa d’Europa a Holanda, a Horn, en què l’aigua estava molt freda (a uns 15 o 16 graus) i feia molt mala mar; plovia a bots i barrals. A fora, a més, la temperatura era la mateixa, de manera que no et podies treure el fred del damunt. Tot i que vaig començar anant molt ràpid, de cop, vaig notar que els dits de les mans i els peus se m’encongien cada vegada més; no coordinava les braçades, tenia rampes arreu i estava desorientat. Vaig decidir tornar a la platja però no arribava i no em veien des de la barca. Després, només recordo estar a la barca, ple de mantes tèrmiques i amb caldo calent. Ho vaig passar fatal”.

Com diu ell mateix, però, tot plegat l’ha fet ser com és: humil, fort i lluitador de mena, un esportista en majúscules que aconseguirà tot el que es proposi, perquè, malalties cardíaques a banda, porta l’èxit a dins, així que, endavant i a seguir!


Text: Mar Casas.

Article publicat al número 38 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top