0 items
El meu compte

Ara més que mai, Irene Polo

Aquest 2017 se celebra el 75è aniversari de la mort d’una de les primeres periodistes de Catalunya, pionera quant al periodisme d’investigació. El seu nom ha estat oblidat durant molts anys. Els seus textos, també, però alguns estem entossudits a recordar-la més que mai.

Sobre Irene Polo (Barcelona, 1909-Buenos Aires, 1942), se n’ha tingut, durant molt temps, una idea extremadament vaga (això, els que han sabut de la seva existència). Tan sols es coneixia que, després d’haver estat exercint com a periodista a Barcelona, poc abans que esclatés la Guerra Civil, s’havia embarcat cap a Amèrica amb la companyia de Margarida Xirgu per exercir com a representant de l’actriu (de qui, suposadament, s’havia enamorat). Després, el seu rastre es va esfumar de cop, i el record de Polo s’anà desfigurant paulatinament fins gairebé desaparèixer. Amb prou feines se l’anomena en la bibliografia de referència, malgrat que va arribar a ser el que podríem anomenar una “periodista mediàtica” en el seu temps. Sens dubte, van contribuir a aquesta desmemòria el fet que morís jove (amb tan sols 32 anys) i a l’exili (a la ciutat de Buenos Aires), juntament amb l’hermetisme que va adoptar la seva família davant el seu suïcidi, que es convertí en un tema tabú. Això sense comptar que ha estat la mateixa història oficial la que ha fet invisible les aportacions de les dones.

Irene Polo simbolitza molts dels trets del periodisme que es coïa en la dècada dels anys 30 del segle XX, un moment històric en el qual se sortia de l’obscuritat de la censura dictatorial de Primo de Rivera i s’entrava en el període incert però esperançat de la Segona República. Ella formava part de tot el reguitzell de professionals de la comunicació que sentien una gran fascinació per la realitat que vivien i que tenien verdaders desigs d’explicar-se a través de les pàgines dels diaris i revistes del moment, els quals anaven a la recerca d’un estil modern, progressista, descriptiu i tremendament àgil i visual.

 

“Polo fou una de les representants més potents i brillants del periodisme de la segona República, protagonitzat, en la seva gran –gran– majoria, per homes. Fou, de fet, pionera quant al periodisme d’investigació”

 

Polo, sens dubte, fou una de les representants més potents i brillants d’aquest periodisme, protagonitzat, en la seva gran –gran– majoria, per homes. I és que no es pot obviar que va viure l’inici de la presència –incipient i mínimament reconeguda– de la dona en el sector, fet que li va suposar constants crítiques vers la seva feina (i fins i tot vers la seva persona). Malgrat tot, però, no es va arronsar i va escriure al voltant de 300 articles, la gran majoria, en català. Ho va fer, principalment, entre 1930 i 1936 en diaris i revistes barcelonins, mitjançant els quals va cultivar tots els gèneres periodístics (el reportatge social, la crònica política, l’entrevista, l’opinió...) i va tractar els temes més diversos, des de moda fins a teatre i cinema, art i literatura, societat i política... La podien (i la podem!) llegir a les pàgines de Mirador, Imatges, Films Selectos, Gran Proyector, La Rambla, La Humanitat, L’Opinió, L’Instant, El Be Negre, Última Hora, Mundo Gráfico, La Veu de Catalunya, El Noticiero Universal o la Revista de Catalunya, tot i que la major part de la seva producció periodística es concentra a Imatges, La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’Instant i Última Hora. I, poca broma, perquè aquesta dona de ploma àgil i somriure sincer va entrevistar personatges de la talla de Buster Keaton, Pío Baroja, Pompeu Fabra, Gabriel Alomar, Pau Casals, Josep Tarradellas, Lluís Companys, Carles Pi i Suñer, Margarida Xirgu o Antonia Mercè, “Argentina”.

Irene Polo va ser (i encara ho és) tot un exemple de valentia, un esperit lliure que lluitava pel que creia i sentia. Per això, per exemple, va defensar sense embuts el progrés de les dones dins la societat, o va donar suport als treballadors, que reclamaven els seus drets, fet que la portà, en més d’una ocasió, a encarar-se amb la CNT-FAI en denunciar les seves manipulacions.

Fou ella també qui va alertar del potencial desestabilitzador que representaren per a Catalunya les bosses de pobresa generades per la immigració, qui va veure venir la desastrosa urbanització de les illes Baleares i qui va apostar per l’alfabetització de tots els infants en un reportatge realment sorprenent per la vigència de les seves reflexions. Fins i tot va iniciar una campanya rotunda a favor de l’abaratiment del preu del pa a la ciutat comtal, aliment gràcies al qual se sustentava una gran part de la població, on, a més de desarmar els arguments de la patronal sobre els costos de fabricació d’aquest producte, pressiona el govern civil perquè elabori un decret que obligui a abaixar el preu del pa i aconsegueix, fins i tot, que el delegat de la Unió de Rabassaires es retiri de la Junta Reguladora.

 

Entre 1930 i 1936, va escriure al voltant de 300 articles repartits entre les principals capçaleres barcelonines, mitjançant els quals va cultivar tots els gèneres periodístics i va tractar els temes més diversos

 

La passió que sentia per la seva professió era tal que va col·laborar activament en la creació de l’Agrupació Professional de Periodistes, una associació de tipus sindical constituïda el novembre de 1933 i en la qual ella va exercir de vicesecretaria des d’aleshores fins al mes de gener de 1935.

Pionera pel que fa al periodisme d’investigació

El periodisme d’Irene Polo era un periodisme pur i dur, un periodisme de carrer, d’investigació; un periodisme viu, dinàmic i compromès, en contacte directe amb l’esdevenir del dia a dia, que venia a ser una espècie de brúixola d’instants sensible a les persones i a l’entorn. De fet, fou pionera quant al periodisme d’investigació.

Certament, no li feia res viure situacions arriscades per aconseguir un bon reportatge, com la del seu viatge a El Escorial, anant camuflada en un cotxe d’un simpatitzant de Gil Robles tot fent-se passar per feixista, per assistir a una concentració, a Madrid, de les Juventudes de Acción Popular.

Un exili que ho esmicolà tot, inclosa la seva vida

Irene Polo està enterrada en una fossa comuna del cementiri de Chacarita, a Buenos Aires. Ni tan sols hi ha cap placa que la recordi. La seva vinculació amb Argentina s’inicià amb un viatge a Amèrica del Sud que va realitzar el mes de gener de 1936 tot acompanyant l’actriu Margarida Xirgu, a qui li feu de representant i de qui expliquen que estava profundament enamorada. Sembla ser que va substituir Federico García Lorca, qui, a últim moment, i per desgràcia seva, va refusar la invitació de l’actriu a viatjar amb ella per reunir-s’hi més tard.

 

De principis de 1936 a finals de 1939, va exercir com a representant de l’actriu Margarida Xirgu en la seva gira per Sud-Amèrica

 

A partir d’aleshores, el que pretenia ser un viatge amb bitllet de tornada es convertí en un camí sense retorn. Durant tres anys, va estar al costat de la Xirgu treballant amb passió i diligència, pensant que tornaria a casa (i, és clar, que tornaria a fer de periodista!), però, després de la dissolució de la companyia teatral a finals de 1939, Polo es veié obligada a instal·lar-se definitivament a Buenos Aires, on, des del maig del mateix any, havia aconseguit reunir-se amb la seva mare i les seves dues germanes (el pare era una figura absent, ja que morí jove). En aquell moment, Espanya acabava de sortir de la guerra i no era, ni molt menys, un lloc adequat per a republicans convençuts com ella.

Allà, a la capital argentina, treballà uns mesos com a traductora, principalment a Losada i Sopena, tot i que també a Hachete i Juventud Argentina, però aviat (al gener de 1940) es retirà per entrar com a directora de publicitat a les perfumeries Dana de Barcelona, establertes des de feia poc al barri de Barracas de Buenos Aires. A partir d’aquí, li quedaren poc més d’un parell d’anys de vida. El 3 d’abril de 1942 es va acabar suïcidant, i la història es quedà sense una de les primeres periodistes de Catalunya, sense el seu testimoni escrit per seguir coneixent la realitat del seu temps i per configurar l’univers subjectiu de la seva gent. Una pena.

 

Text: Mar Casas, doctorand. Prepara la tesi sobre Irene Polo

Foto: Fons Gabriel Casas i Galobardes. Arxiu Nacional de Catalunya


Article publicat al número 41 de D'estil.

 

 

 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top