0 items
El meu compte

Joan colom, el mag que va atrapar el temps

Aquest setembre ens va deixar Joan Colom, el fotògraf de la Barcelona marginal per excel·lència. Li hem demanat al seu amic (i també fotògraf) Pepe Encinas que ens ajudi a recordar-lo, i ell ha escrit això per a nosaltres/vosaltres.

"Si vols ser un bon periodista, has de trepitjar carrer”, em deia sempre el meu cap quan jo vaig començar al TeleXpres. És a dir, havia de fer el carrer, una expressió que moltes vegades s’ha atribuït a les prostitutes (que ara fan molta carretera), treballadores d’un ofici tan antic i mal pagat com el dels periodistes.

En Joan Colom feia el carrer. Algunes exposicions seves les va titular amb el nom El Carrer. La seva primera exposició individual va ser a la Sala Aixelà, a Barcelona, l’any 1961. Però no va ser fins el 1982, a la primera Primavera Fotogràfica, quan molts van descobrir el Colom que trepitjava els carrers. Els que freqüentava i l’atreien eren els del barri xino (avui, el Raval). En Joan hi anava sovint i plasmava la vida quotidiana dels seus veïns. Té una foto meravellosa d'una nena guerxa, que porta a coll el seu germà, anant a comprar el pa. El seu objectiu captava molts nens: des de l’equip esparracat preparant-se per jugar a futbol fins a nens omplint garrafes a la font perquè a casa no hi havia aigua; imatges com la d’un pare fent-li una gracieta al fill mentre la mare el porta a coll; àvies; avis; gent; barcelonins; persones. La vida mateixa de l'època congelada amb les seves fotografies.

 

“Els carrers que freqüentava i l’atreien eren els del barri xino”

 

L’any 2013, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) li va dedicar una gran retrospectiva com a homenatge a tota la seva obra, i, evidentment, la va titular Jo faig el carrer.

Al meu imaginari, en Joan Colom és com aquests animals extraordinaris, inventats pel Joan Foncuberta, en què un elefant té cap d'ànec o un mandril camina amb cos de daina. La fisonomia animal d'en Joan Colom la podríem definir una mica així: ulls de falcó, de visió ràpida i audaç; camuflatge de camaleó (no el veies); paciència i agilitat de pantera, i cames d'un centpeus incansable. De la part humana, destacaria la seva habilitat de braços i mans, com un contorsionista i escapista semblant al mag Houdini. I dic contorsionista perquè en Joan no es posava la càmera a l'ull per enfocar. Assajava a casa, davant del mirall, com fer les fotografies amb l'objectiu angular de 35 mm. La seva timidesa i l'estàndard d'home normal l'ajudaven a passar desapercebut com un més de la infinitat d'homes que passejaven pel carrer mirant el trànsit de prostitutes cercant clients. A aquests contempladors, elles els deien floreros. Colom, dissimuladament, treia el cap davant les pensions i bars i feia fotos indiscretes. Les retratava en el seu ambient, parlant, rient o cercant clients.

 

“Ulls de falcó, de visió ràpida i audaç; camuflatge de camaleó (no el veies); paciència i agilitat de pantera, i cames d'un centpeus incansable”

 

L’obra de Colom sempre em recorda tres grans fotògrafs. Aquest tipus de fotos indiscretes i càndides que aconseguia en Joan les va posar de moda un mestre alemany de les cròniques periodístiques, l’Erich Salomon, que va revolucionar la visió estètica que es tenia de les fotografies publicades en premsa. Gràcies a l'objectiu súper lluminós que portava la seva càmera Ermanox, Salomon va tenir l’habilitat d’enxampar l'alta societat i els polítics en situacions o postures poc ortodoxes.

El segon fotògraf al qual em porta Colom és Brassaï, pseudònim de l’hongarès Gyula Halász, que fotografiava l’ambient dels quartiers parisencs. La seva manera de treballar la podem comparar amb Colom, perquè s’hi reflecteix l’amor i el sentiment dels retrats fets a la gent, els carrers plens de vida i l’habilitat per atrapar-los. Una vida a vegades sòrdida però real.

I, per últim, en Joan també em recorda Vivian Maier, la mainadera i fotògrafa nord-americana. Maier tenia una gran visió fotogràfica, captant la vida als carrers de Chicago i Nova York, i, com Colom, no vivia professionalment de la fotografia.

 

“En Joan no es posava la càmera a l'ull per enfocar. Assajava a casa, davant del mirall, com fer les fotografies amb l'objectiu angular de 35 mm”

 

Avui, l’obra de Joan Colom és venerada i considerada com una de les pioneres de l’street-photo per als nous fotògrafs, fotògrafs que en les seves extremitats no tenen mans, sinó smartphones. No miren, no veuen, disparen tota l'estona el que els passa per davant. I, en certa manera, això és bo. Com que el cost és mínim, tothom pot fer una pila de fotos. I, per tant, crec que tots hem millorat l'ull crític i anem educant la vista; agafem cultura visual i ens adonem de les dificultats d'expressar-nos amb imatges quietes per les limitacions d’un objectiu fix.

Passada l'eufòria fent fotos a tort i a dret, arribarà el moment de ser selectius, descartant i aprenent a veure les bones imatges que hem fet. Només així podrem entendre millor la tasca tan difícil que feia en Joan Colom; primer, seleccionant amb l’ull l'escena, enquadrant i disparant, i, després, a casa, amb tranquil·litat, fent contactes dels negatius, triant l'adequada i ampliant-la.

En Joan va dedicar mitja vida a retratar la gent del carrer. Va atrapar-la com un mag i la seva txistera està plena d'històries. Seieu i... que comenci l'espectacle!

 

“Avui, l’obra de Joan Colom és venerada i considerada com una de les pioneres de l’street-photo per als nous fotògrafs”

 

Text: Pepe Encinas, fotògraf i amic de Joan Colom

Foto: Arxiu de Pepe Encinas


Article publicat al número 44 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top