0 items
El meu compte

Joan Maragall i Gorina en el centenari de la seva mort

Joan Maragall i Gorina, fill de dues famílies de fabricants tèxtils, va néixer a la Barcelona vella i atapeïda del barri de Ribera el 10 d’octubre de 1860. El 20 de desembre de 2011 en farà cent que va morir a la seva casa de Sant Gervasi. L’any passat en feia cent cinquanta del seu naixement: bona ocasió per rellegir-lo i actualitzar la seva memòria.

La seva vida relativament curta –va morir als 51 anys– no té gaires esdeveniments importants ni grans trasbalsos aparents. És la vida normal d’un burgès mitjà de la Barcelona del tombant de segle. Però malgrat la imatge d’una certa indolència, el resultat de la seva vocació literària i la irradiació del seu pensament tenen un gran abast, el que correspon a l’intel·lectual més penetrant de la seva època i el del primer “clàssic modern” de la nostra literatura.

Darrere d’una aparença física més aviat fràgil i d’un temperament necessitat de molta estabilitat exterior, s’amagava una enorme amplitud d’interessos i un pensament en tensió constant.

La seva arribada a la maduresa literària coincideix amb l’eclosió del moviment modernista. Hi aporta el seu coneixement dels romàntics alemanys, especialment Goethe, que pot llegir en la llengua original. Llegeix i tradueix Nietzsche i Novalis i participa en el wagnerisme.

Maragall trenca amb el retoricisme dels Jocs Florals de la Renaixença i aconsegueix un estil deliberadament senzill i aparentment planer utilitzant el català normal de la Barcelona de l’època. Del seu ofici de poeta, en surt la poètica de la paraula viva, bescantada ben aviat per les noves generacions noucentistes, però present avui en el debat literari.

Progressivament compromès amb el catalanisme polític naixent, sempre com a intel·lectual independent, hi col·labora especialment amb el seu recull Visions&Cants, publicat el 1900.

La seva correspondència extensa dóna idea de la importància de la seva irradiació a Catalunya i més enllà.

Una mostra de l’epistolari amb gran interès literari i de pensament és el que va mantenir amb Víctor Català o amb Carles Rahola, sense oblidar el que va sorgir d’una amistat més íntima amb Josep Pijoan, o d’un respecte barrejat de sintonia i efusió però amb alguna desavinença important amb Miguel de Unamuno.

Els últims anys, la seva veu isolada gairebé profètica es fa sentir arran dels fets de la Setmana Tràgica del juliol de 1909.

Encara està pendent l’estudi en profunditat de la influència de Maragall en el pensament i en la literatura catalana posterior, molt més enllà de la minsa escola maragalliana de poetes seguidors coetanis o immediats.

 

Text: Pere Maragall Mira, nét de Joan Maragall.

Foto: Arxiu Maragall de la Biblioteca de Catalunya.

Article publicat al número 16 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-recordant.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top