0 items
El meu compte

Estimat, admirat i imprescindible Joan Vinyoli

“Sempre hi ha algú de qui no és possible
que prescindim.
Potser gràcies a això vivim encara.”

 

Poeta del pas del temps, la malaltia, la mort. Però també, i sobretot, poeta de la bellesa, l’amor, la vida. Poeta de (la) veritat. Imprescindible.

Algú, per consolar el meu plor per no haver-lo pogut conèixer, em va preguntar un dia: “Què li hauries dit?”...

Va venir al món el 3 de juliol del 1914 al Passeig de Gràcia, 117, de la ciutat comtal, un món que celebraria i condemnaria a parts iguals. Barceloní de naixement, i de cognom d’origen italià, Joan Vinyoli i Pladevall va perdre el seu pare quan només tenia quatre anys, fet que faria oscil·lar la seva infantesa entre les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius més tendres passats a Santa Coloma de Farners, on guanyà el seu primer premi literari, l’any 1927.

La descoberta en aquella ciutat fou triple: la natura, la poesia i l’amor. “I la natura em crida”… Crida selvatana, fonamental, inesborrable, que es completaria amb el mar trobat anys més tard a Begur, “centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital”, i amb el paisatge urbà de Barcelona, escenaris sensorials i anímics d’un univers poètic i humà que cala endins, endins.

Vinyoli fou un poeta de vocació inicialment vacil·lant i autodidacta. Després de la seva formació bàsica als Jesuïtes de Casp i els estudis de Comerç al “Colegio de la Inmaculada”, als setze anys entrà a treballar a l’editorial Labor, on exercí càrrecs diversos fins a la seva jubilació el 1979 i on trobà la revelació que l’incità a escriure: “La poesia no és cosa de sentiments sinó d’experiències” (Rainer M. Rilke), una divisa que marcà l’inici d’una de les grans relacions de traducció que ha donat la literatura catalana, alhora que l’acostava a personalitats com Carles Riba, Joan Teixidor i Marià Manent, i Isabel Abelló, també, que el “convertí” a la vida interior tot apropant-lo a la figura de Shakespeare, per qui va escriure el seu primer vers líric: “I must do something of my poverty”. Va restar fidel a aquest lema personal fins al darrer dels seus dies.

 

“En plena Guerra Civil aparegué publicat el seu primer recull de poemes, Primer desenllaç (1937), l’inici d’una fecunda trajectòria literària que romandria sempre, i de manera inevitable, indestriable de la seva vida. Vida i literatura, fetes una mateixa cosa”

 

En plena Guerra Civil aparegué publicat el seu primer recull de poemes, Primer desenllaç (1937), l’inici d’una fecunda trajectòria literària que romandria sempre, i de manera inevitable, indestriable de la seva vida. Vida i literatura, fetes una mateixa cosa. I entre aquell any i el de publicació del seu últim llibre, Passeig d’aniversari (1984), un total de 16 poemaris, una obra tan sincera com exigent formalment i moral que contempla des de l’estricte simbolisme fins a l’existencialisme i la metapoesia, passant per un cert realisme i la mística metafísica, un univers poètic d’evolució concèntrica que lliga i rima del primer vers al darrer: “i tot el blat es torna pa de vida”.

I també, entremig, llargs períodes de silenci, tres fills fruit del seu matrimoni amb Teresa Sastre, tertúlies literàries, correspondències amb personatges com Martí i Pol, el bandejament per part de la crítica, el flirteig amb la beguda, l’admiració de les generacions més joves i d’autors consagrats com Salvador Espriu, premis (Premi Óssa Menor, Premi Lletra d'Or, Premi de la Crítica de poesia catalana, Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, Premi Crítica Serra d’Or de poesia, Premi Nacional de poesia de les Lletres Espanyoles)… I una set vital resultat d’una escissió interna que només la malaltia, i la mort, pogueren apagar. I versos, sempre versos, tants versos. Versos tan bells com necessaris. Com aquests: “siguem un simulacre de l’amor / i acabarem per ser tan sols amor”.

 

“siguem un simulacre de l’amor / i acabarem per ser tan sols amor”

 

«[E]ntre tots els poetes que hem conegut, ell és realment “el poeta”», en va dir Joan Teixidor. Sí, ell és el poeta, aquell “Joan” que amb les seves “foscúries” va ser capaç d’il·luminar-nos a tota la resta, aquell qui va cantar la mort, però també la vida, aquell qui “[e]ntre ser poeta o simplement viure” va escollir “viure poèticament”, amb tot el risc que aquesta “bella possibilitat” comportava. Aquell qui va deixar de creure en tot, potser, menys en una cosa: el poder salvífic de la paraula.

Què li hauria dit? Ell m’ho va dir a mi primer: “Algú va enamorar-se del que jo tenia / i va ser correspost”. Gràcies.

 

Text: Júlia Català, estudiosa i gran admiradora de Joan Vinyoli.

Foto: Col·lecció Pep Solà i col·lecció Carme Vinyoli.

Article publicat al número 37 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-recordant.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top