0 items
El meu compte

Jordi Llavina, l'home que vol escriure

Som en un cafè històric del cor de Vilafranca del Penedès: El Coro. Ens hem trobat davant la façana assolellada de la basílica, però en Jordi Llavina ens ha volgut presentar aquest raconet de món per què puguem conversar pausadament amb un cafè al davant. Moments després descobriré que és un gran cafeter, que el cafè és una de les seves grans passions al costat del vi (com no podia ser d’altra manera, perquè té les vinyes a tocar de casa): “Des dels 15 anys prenc cinc o sis tasses de cafè diàries. El cafè i el vi són dos elements gastronòmics pilars per a la meva existència, fins a tal punt que em resulta vertaderament difícil entendre una vida sense això, com sense el formatge”.

El Coro és un lloc harmònic, bonic, ben conservat, amb taules i cadires gastades pel temps i amb un terra més antic encara, d’aquells en blanc i negre. És un lloc on en Jordi diu que no hi va gaire, però on hi havia llegit molts llibres i hi havia passat moltes hores d’estiu, perquè ell és un home d’“interiors”, m’explica. Generalment escull un altre espai, que, “tot i que no és tan bonic, serveix un cafè més bo”. Queda dit!

Seiem i vénen a prendre nota: un cafè i dues aigües. El cafè, per a ell, és clar. Una aigua és meva, i l’altra, pel fotògraf que m’acompanya. Estem a punt per començar l’entrevista, però, de fet, fa estona que ha començat. Fa estona que parlem còmodament, sense mandra, sense formalismes, encuriosits, com a mi m’agrada. Penso que tinc al davant un dels homes de Catalunya que deu haver fet més entrevistes a escriptors i escriptores de renom. Durant cinc anys i mig consecutius va presentar i realitzar el programa de llibres diari Fum d’estampa, a Catalunya Cultura, que es va convertir en el de més durada de la cadena. Ara fa un programa setmanal de literatura per a la Xarxa de Televisions Locals anomenat L’última troballa. Pel seu davant han passat, per tant, desenes –no, desenes no: centenars– de grans plomes, però ara és al Llavina a qui li toca seure a l’altra banda. No sé si estaré a l’alçada... Almenys no ens ha passat com a ell amb el Vargas Llosa, “que ens vam conèixer pixant a l’Hotel Arts abans d’una entrevista”.

Jordi Llavina Murgadas és nascut a Gelida, l’Alt Penedès, l’any 1968, tot i que la majoria dels episodis més importants de la seva vida els ha viscut a Vilafranca. Va començar a col·laborar a Ràdio Vilafranca i al setmanari El 3 de vuit, allà va fer de professor d’institut per primera vegada i allà va conèixer la mare dels seus dos fills, en Guillem, de 16 anys, i la Cesca, de 14, que va ser l’enxaneta dels Castellers de Vilafranca en un moment de molta ratxa: “Són dues persones formades i molt raonables, molt crítiques, molt compromeses. Per a mi, són indispensables”.

Amb tot, fa prop de 13 anys que Jordi Llavina es va establir a Vilafranca del Penedès, encara que ha fet molts canvis de residència en els darrers 16 anys de la seva vida a pesar d’arrossegar maletes i maletes de llibres a cada trasllat. Ara, doncs, hi viu, a Vilafranca, i cada dijous acostuma a sortir a fer una copa i a sopar amb els amics. Els dijous són el “seu” dia, però, en realitat, els altres també ho són, perquè té la sort de treballar del que més li apassiona: escriure. Ell ho defineix així: “És la meva particular manera d’ajuntar la realitat amb el somni”. Ho tenia clar d’ençà dels 14 i fa uns set o vuit anys ho va decidir amb rotunditat: “Vull dedicar-me a escriure!”. Sap que això implica una renúncia “perquè no portes mai una vida gaire convencional, perquè tens una estabilitat econòmica endèmica, perquè has de treballar els caps de setmana..., però no hi tinc cap problema, al contrari. Per a mi, un cert somni de felicitat és poder estar sol, tenir moltes hores de soledat per escriure, i això ho he anat trobant amb el temps. És a dir, que quan saps què vols fer, quan tens una passió molt forta, com en el meu cas l’escriptura, has d’acceptar que hi haurà moments en què això serà dur, i ho has de poder anar trampejant amb la resta de coses”. Parla de “coses” perquè en fa moltes, a banda d’escriure poesia i narrativa. Des de 1999 es dedica a produir continguts culturals pels mitjans de comunicació en general. Publica regularment a La Vanguardia, El Punt, l’Avui o El 3 de vuit, entre d’altres; col·labora amb la Fundació Lluis Carulla i amb el Museu de la Vida Rural, de l’Espluga de Francolí, i és el creador de l’agència d’assessorament literari En Negreta, d’on en va sortir un llibre del qual n’està especialment orgullós. Es diu El país que tenim i aglutina un seguit de converses de Joan Puigcercós amb gent emprenedora i valenta.

“Ets un tastaolletes”, li dic, perquè també va treballar quatre anys al món editorial, a Columna, i prop de set a Ensenyament, ell, que és filòleg de formació. “Sí que ho sóc, però no sé si és per naturalesa –que una mica sí– o perquè la vida m’hi ha dut –que també–. El fet és que ara la meva és una feina molt diversa en què haig de fer moltes coses per treure’m un sou”, m’assegura. Diu que quan es lleva no sap mai què farà, però que, sobretot, es dedica a escriure, i que, encara que algun dia no ho faci físicament, hi pensa gairebé de forma constant, hi aboca energia a diari. Es nota, perquè, quan parla, en certa manera, sembla que escrigui. Jordi Llavina és d’aquelles persones que t’hi estaries hores, escoltant-la, com llegint-la. Quan l’escolto, a més, em transporto sense voler a L’ofici de viure, de Catalunya Ràdio, on fa anys que comenta els correus electrònics dels oients i els aconsella (assessorat per la psicòloga i sexòloga Iolanda Susín) sobre què fer i què no davant els seus problemes sentimentals. Li demano per aquesta “gran responsabilitat”, sota el meu pare, i em comenta que tot va començar com un joc: “Quan m’ho van proposar, em vaig demanar seriosament si jo era algú per fer aquesta tasca; jo, que he tingut no sé quantes relacions i cap ha anat bé. Però vam començar i la resposta va ser tota una sorpresa. Molt sovint, la gent escriu per què tu els refermis el que ja pensen, i m’he adonat que els grans paradigmes dels nostres pares ja no serveixen. No cal aguantar res. Entenc que la vida es viu una vegada i, per tant, s’ha d’intentar gaudir al màxim”.

“I els teus pares? D’on ve en Jordi Llavina?”, li pregunto. Darrere seu hi té una germana, la Margarida, i el germà petit, l’Oriol, que és deu anys més jove: “És un tiu molt creatiu, amb molt talent, un cuiner que apunta alt. Va estar treballant amb en Fermí Puig i ara té dos restaurants; un d’aquests, El cigró d’or, a Gelida, crec que ens portarà agradables sorpreses”. Tots tres procedeixen d’una família de classe mitjana, més aviat baixa, sense inquietuds culturals, “amb uns pares esporuguits, de missa...”. La mare és de Selva del Camp i el pare va néixer a Gelida. “Eren bona gent catalana que ens va donar una bona educació, però no volien que destaquéssim. Tenen una certa peresa intel·lectual, i jo sempre els hi retrec, perquè crec que hem de fer coses per nosaltres, pels altres, pel nostre país, perquè me l’estimo, el país. Ara mateix, crec que Catalunya se salvarà per l’excel·lència dels seus creadors”, una excel·lència que ell troba en el seu poeta preferit: Joan Vinyoli. No el va poder entrevistar mai, però ha estat essencial a la seva vida d’ençà que el va descobrir l’any 83 fent segon de B.U.P.: “Per a mi resumeix tot el que ha de ser un autor literari potent: el sacrifici en favor de la bellesa i la veritat”, i ho diu ell, un autor que és essencialment poeta, un autor que, segons les seves pròpies paraules, no actua per amplificació, sinó sempre per concentració.

Tastaolletes, fidel i tossut
Jordi Llavina es coneix bé, i al darrere d’aquesta coneixença hi ha hores de reflexió, de soledat i de pors abatudes. Em reconeix (abans ho he dit) que és bastant tastaolletes, i que és també molt fidel al que fa i a les persones que estima: “Tinc fidelitat a un projecte que, per a mi, és ja irrenunciable, perquè m’ha costat molts anys saber a què em volia dedicar. En aquest sentit, sóc molt ambiciós, perquè estic convençudíssim del que vull fer: sé què vull explicar, quins llibres m’agradaria escriure, tot el que vull llegir i tot el que vull conèixer fins al dia que em mori”. Ho diu convençut, amb fermesa, gairebé amb tossuderia. No triga a pronunciar la paraula: “Sóc tossut però flexible, i m’equivoco molt sovint, però sé demanar perdó”. Diu creure no ser complicat ni amb replecs, i em confessa que fa uns anys va escriure una novel·la “pèssima” que va tenir “la immensa mala fortuna de guanyar el premi Josep Pla”: “Per a mi va ser un error clamorós; no l’hauria d’haver publicat mai, perquè és un nyap, un desastre”. Però el temps passa i per Sant Jordi –o no– podrem comprar el seu darrer llibre de poesia, que aquest sí que el convenç. Es diu Vetlla i ha estat Premi Octubre de Poesia 2011. A la primera part del llibre hi ha uns versos que fan així: “La meva amiga estava a punt de presentar-se’m, sola, a l’aula de l’institut on jo acabava uns exercicis. Poc després ella em regalaria el llibre”.


Text: Mar Casas.

Article publicat al número 21 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top