0 items
El meu compte

Josep Trueta

"A part dels sacrificis que va portar a terme, va salvar moltes cames, braços i vides." Amèlia Trueta, filla del metge i cirurgià Josep Trueta, ens relata, des del record més dolç, qui era el seu pare, que va tenir un gran paper, humà i professional, en tristos temps de guerra.

Com potser ja sabreu, Josep Trueta va néixer al Poble Nou de Barcelona l’any 1897, fill i nét de metges, carrera que ell també va estudiar. Tot va anar com se suposa que seria una vida normal fins que, ja de cirurgià, casat amb la meva mare i amb tres filles (un nen que va morir als 5 anys), la Guerra Civil va portar-lo per camins inesperats.

Durant la guerra “incivil”, que deia ell, va tenir la trista oportunitat de desenvolupar el tractament de ferides de guerra que tanta fama li havia de proporcionar. El mes de febrer de 1939, havent sortit amb el gran èxode de Catalunya, el van invitar a passar uns dies a Anglaterra per aconsellar sobre ciutats bombardejades i cirurgia de guerra, car a les poques setmanes començava la Segona Guerra Mundial, i ell ja es va posar a treballar a l’hospital d’Oxford, on després ens vam reunir tota la família. Tres anys de guerra a l’Hospital de Sant Pau, a Barcelona, i sis a Oxford. Nou anys seguits de guerra! L’any 1949 el van nomenar catedràtic de cirurgia ortopèdica de la Universitat d’Oxford. Us podeu imaginar l’honor que representava per a un català?

Entre ferits i bombardejos, no va oblidar mai el seus orígens, la terra que tant estimava, i va escriure, en anglès, The Spirit of Catalonia, publicat a Barcelona en català un cop mort Franco, llibre del qual se n’han fet més de vint edicions. Era i és un cant d’amor a Catalunya.

No crec que la vostra preciosa revista D’Estil sigui el lloc oportú per entrar en els seus estudis i descobriments mèdics (va tenir la sort de gaudir d’esplèndids laboratoris a Oxford, on va treballar fins a la seva jubilació i retorn a Catalunya l’any 1967), però sí per dir-vos que el meu pare es va plantejar molt seriosament si havia de tornar. Franco encara manava, però la meva mareta, que havia sofert moltíssim de soledat i fred, a Anglaterra, tenia ganes de veure el sol i de tornar a casa, i el pare, que se l’estimava tant, la va voler complaure, tot i que jo crec, sincerament, que moltes vegades se’n deuria penedir. Li havien promès laboratoris, ajudes, hospital on treballar, però res de res... El seu gran estudi sobre l’origen de l’os es va quedar sense concloure. Ja tenia 70 anys, però estava físicament en un estat excel·lent, trist de veure que la llengua catalana que tant estimava no s’escoltava tant al carrer com quan ell hi havia viscut abans de la guerra.

Va viure entre un pis a Barcelona i una caseta a Santa Cristina d’Aro, on va rebre milers de visites privades, amics i familiars (però no podia ser feliç pel tracte que va rebre de les “autoridades”). Nomenat dues vegades pel Premi Nobel de Medicina, guardonat a tort i a dret, Honoris Causa d’innombrables universitats, el dia que feien un homenatge a Barcelona a un gran amic seu, també metge, no hi va poder assistir perquè li van dir que ja no era membre de la societat en qüestió per no haver pagat la quota feia anys. Tampoc es van materialitzar els grans laboratoris que li havien promès...

No vull, però, deixar d’esmentar com van canviar les coses, sobretot després de la mort de Franco (i de la seva, l’any 1977). Era com si la seva estimada terra, de sobte, es despertés i s’adonés que tenia un fill privilegiat a qui s’havia d’honorar, i així va ser. Mentre a Girona li posaven el seu nom a l’hospital, a Barcelona l’hi posaven al carrer on va néixer, i, de fet, no hi ha gaires ciutats ni pobles que no tinguin un monument, una plaça o un carrer que no el porti. Per a la família és un gran orgull i honor (per a ell i la meva mare, massa tard per poder-ne gaudir).

En les seves inacabades memòries, explica com va ser la seva joventut, i per tot es respira un profund amor per la seva terra. Explica també, amb orgull, que la família venia d’Artesa de Segre, Lleida, per part de mare i pare. Tot el que va fer al llarg de la vida ho va dedicar a la seva terra, com queda palès al llibre (que fa poc hem publicat) de la correspondència entre el pare i Pau Casals, un altre que, com ell, havia deixat el cor a Catalunya. Ara, el que ens interessa a la família és que la gent el recordi com un dels grans fills de Catalunya, que s’expliqui qui era i què va fer a les escoles, als instituts..., perquè, a part dels sacrificis que va portar a terme, va salvar moltes cames, braços i vides. Gràcies, doncs, a D’Estil per donar-me l’oportunitat d’explicar una mica qui era i què va fer Josep Trueta. Ell i la meva mare estan enterrats al cementiri de Santa Cristina d’Aro, al Baix Empordà, tal com van voler, junts per sempre.


Text:
Amèlia Trueta, filla de Josep Trueta.

Foto: Arxiu familiar de Josep Trueta.

Article publicat al número 5 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-recordant.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top