0 items
El meu compte

Juan Carlos Casado: L’home dels cels i les estrelles

“És evident que existeixen altres mons, això segur; però, com ja he dit moltes altres vegades, aquests altres mons estan en el nostre, resideixen a la Terra i precisament al centre de la cúpula del Museu Dalí, on hi ha tot el nou món insospitat i al·lucinant del surrealisme”, deia el Mestre Dalí. Certament, per parlar d’aquest món, dels altres, del cel i la Terra, l’astrofotògraf Juan Carlos Casado (Sant Sebastià, 1958) no podia haver triat un lloc millor. “Pot semblar que és un lloc típic i emblemàtic –de fet, ho és–, però, per a mi, veure el Museu Dalí per primera vegada va ser realment impactant. M’hi va portar qui avui en dia és la meva dona, i, malgrat que jo ja coneixia l’obra de Dalí, perquè, precisament, n’havia fet un treball de recerca a Batxillerat, em va agradar molt veure aquest espai i tot el que representa amb els meus propis ulls”.

I és que en Juan Carlos Casado és així: sempre ha volgut experimentar les coses per ell mateix, més enllà de llegir-les. El desig permanent de saber ha estat el seu motor. Em confessa que, quan era nen, volia fer tantes coses que es dispersava. S’endinsava en un tema i la resta del món desapareixia, i així successivament. Fins que, un dia, se li va obrir tot un univers –en sentit figurat i literal– al davant i ja no l’ha deixat mai més: “La meva padrina era francesa, però vivia a Sant Sebastià, i cada diumenge anàvem a visitar-la. Era una persona molt culta, i tenia una biblioteca plena de llibres. Un dia, quan tenia 8 o 9 anys, vaig trobar-ne un d’astronomia que donava totes les distàncies amb tots els 0 (no exponencialment). En aquell moment, vaig descobrir les dimensions reals del món on vivim, tant les grans com les petites, perquè també parlava dels àtoms, i, a partir de llavors, ja no vaig tenir aturador.” Era l’inici d’una carrera professional (i d’una vida) focalitzada en la meravella del cel i les estrelles. “Més tard, quan tenia 14 o 15 anys, vaig pensar en com aconseguir captar allò invisible. La possibilitat d’explorar més enllà dels nostres sentits em va obrir un nou límit. Jo ho volia fer per mi mateix. No em conformava amb llegir-ho.”

Aquí on el veieu, en Juan Carlos Casado és mestre de filologia castellana i francesa, tot i que va començar a estudiar ciències físiques. Entre d’altres coses, es dedica a la docència dins de l’àmbit de la informàtica aplicada, la imatge, la fotografia digital i l’astronomia, però mai s’ha desempallegat de la càmera, que l’ha acompanyat tant professionalment com per oci. A Sant Sebastià, els caps de setmana se’ls passava fotografiant el cel amb un amic. “Més que res, el que m’agradava era captar el paisatge amb el context del cel, perquè és molt bonic. El que passa és que, per l’època, utilitzava pel·lícula, i moltes de les coses que tenia al cap no les podia plasmar en la fotografia, però crec que vaig fer treballs interessants. Ara, en canvi, tot i que hi ha molta competència i es fan vertaderes barbaritats copiant i enganxant, gràcies a la fotografia digital i a les xarxes socials, la meva feina s’ha popularitzat molt i m’ha ajudat a donar-me a conèixer”.


Amb un somriure als llavis, recorda que el seu pare, en una estada que va fer a Alemanya, es va comprar una càmera Leica III-F, que era la millor que hi havia aleshores al mercat. “La guardava quasi com en un altar. Era intocable. A mi me l’ensenyava, però no la podia tocar. El que passa és que vaig insistir tant que, al final, sortíem junts a fer fotos, tot i que era ell qui manipulava la càmera. Podríem dir que va ser llavors quan vaig fer les meves primeres fotos.” Després, foren els seus pares mateix els que li van regalar un telescopi reflector de 100 mm. d’obertura sobre muntura equatorial amb seguiment electrònic per seguir observant i prenent imatges. I, d’aquí, a viatjar arreu dels cinc continents a la recerca dels millors cels per fotografiar. Ha vist més de 40 eclipses, i diu que creen vertadera addicció. “L’any que ve m’agradaria portar el meu fill a veure’n un als Estats Units, perquè són impressionants”.


“La possibilitat d’explorar més enllà dels nostres sentits em va obrir un nou límit”

 

Ara bé, això de voltar pel món tampoc li ve de nou. Gens ni mica. En Juan Carlos Casado té, des de petit, un esperit viatger: “El meu pare era director d’hotels i vivíem als hotels mateix. He estat a Màlaga, a Sevilla, a Lisboa, a Pamplona, a Santiago de Compostela, on vaig fer la primera comunió,...”. També li encantava llegir llibres d’aventures i d’exploradors (Ilíada i Odissea inclosos). Recorda que, “quan tenia 12 o 13 anys, em va tocar estar en una aula que tenia tots els finestrals encarats cap a la badia de Sant Sebastià, amb el mar Cantàbric estès al davant, i em quedava mirant-lo pensant què hi hauria més enllà de l’horitzó. No m’assabentava de res! Van ser uns anys desastrosos, en qüestió de notes”.

Segur que si aleshores els haguessin dit que la NASA publicaria fotografies seves, molts no s’ho haurien cregut. Però, ves per on, ha estat així, perquè, com diu ell mateix, “el més important per realitzar-se és intentar atrapar els somnis que tens quan ets un nen, tot i que el camí no és gens fàcil i, de vegades, potser les coses no et surten exactament tal com havies pensat. Però, en el trajecte, trobaràs moltes branques, i, gràcies a una d’aquestes, acabaràs anant en la bona direcció. Has de lluitar per tot allò que t’entusiasma”.

Així va ser com “un dia de l’any 1997, quan Internet encara era com un nen petit però jo ja tenia una plana web, vaig rebre un correu de la NASA que em deia que havien triat una foto meva com a foto astronòmica del Dia de la NASA. Jo no sabia ni el que era! Li vaig ensenyar al meu pare, i ell, que és un home molt pràctic, em va dir que era molt bonic però que allò no servia per a res. L’home no entenia res de res. Dos dies després, vaig rebre un correu de la revista National Geographic dient-me que volien la meva foto per publicar-la en un llibre que llançarien als Estats Units i el Canadà, i que em pagaven 3.000 dòlars! El meu pare va al·lucinar”. Avui en dia, la NASA ja ha publicat unes 45 fotos seves, i, per descomptat, ha seguit col·laborant amb la National Geographic, a banda de les revistes més prestigioses del món en matèria d’astronomia, com ara Astronomía, Sky and Telescope o Ciel et Espace, entre d’altres. No per menys és l’únic membre espanyol del projecte internacional TWAN (The World at Night), reconegut per la UNESCO, el qual agrupa alguns dels millors astrofotògrafs del món.

Però aconseguir unes imatges tan boniques com les que aconsegueix en Juan Carlos no és tasca fàcil, ni confortable! Lluny dels hotels que l’allotjaven quan era petit, s’està en refugis i campaments que són espais minúsculs durant un màxim de dues setmanes, perquè optimitzen molt el temps. “Moltes vegades, per veure llocs increïbles has de passar situacions increïbles, incòmodes i amb temperatures extremes. Però estàs en un lloc únic! Aquesta és la part bona de les expedicions, que coneixes llocs únics, cultures noves, gent nova..., i, a més, que ho faig amb un grup amb el qual ens compenetrem molt”. Es refereix a Shelios Expediciones Científicas, que està format per un nucli de professionals entre els quals es troba una periodista, una infermera, dos responsables d’imatge, dos informàtics i el cap d’expedicions. La cara dolenta de tot plegat? L’estrès que passa durant aquestes sortides: “Sóc responsable de l’àrea d’imatge i no paro ni un moment, ni de dia ni de nit”.


“Ha vist més de 40 eclipses, la NASA ha publicat més de 45 fotos seves i és l’únic membre espanyol del projecte internacional TWAN, reconegut per la UNESCO, el qual agrupa alguns dels millors astrofotògrafs del món”


Ara, ben arrecerats en un cafè a tocar del Museu Dalí, on, per cert, també són amants de la fotografia, li demano pel millor lloc que ha vist mai. No dubta ni un segon: l’Antàrtida. “Tot i que no la vaig trepitjar, vaig fer un vol que va ser històric, que va batre rècords. Hi vaig anar a veure un eclipsi de sol. Vam sortir des de la Terra del Foc, des de Puntarenas, i vam fer el viatge seguint el camí per on es projectava l’ombra de la lluna. Va ser en un avió nou, el més gran de l’època, un Airbus A340, i només estava ocupada la filera de l’esquerra, amb 63 persones. Fins i tot van haver d’ampliar la pista (amb 500 metres més), perquè era massa curta per a un avió tan gros. Van ser 14 hores de vol ininterrompudes, arribant al límit de l’autonomia de vol, però va ser inoblidable”.

Ara bé, eclipses i aurores boreals al marge (també és guia per veure aurores boreals a Finlàndia, a la primavera), diu que, per viure, no es mouria de l’Empordà: “Aquí hi estic molt a gust. També m’agrada molt el País Basc, però el temps no acompanya”.

Fa estona que em resisteixo a tocar el tema (encara no, penso), però em moro de ganes de saber què en pensa, de la Vida, un home com en Juan Carlos Casado. De la Vida i de la Mort. Així, en majúscules. Finalment, em diu una frase clau i, ja hi som!, hi entrem de ple. La conversa ens convida a posar-nos transcendentals, i jo que me n’alegro. “A mida que m’he anat fent gran m’he anat adonant que vivim en una realitat que no és real. Es tracta d’una percepció sensorial. El món és molt més complex del que veiem. Jo considero que vivim en una mena de bombolla. Nosaltres coneixem tres estats de la matèria: sòlid, líquid i gasós, però n’existeix un quart: el plasma, que és l’estat natural de l’Univers. Per tant, podem dir que nosaltres vivim en un estat d’excepció. El que ens sembla normal és anormal”.

“Tenim alguna missió?”, li demano. Calla, rumia un segon i em diu: “Si penses que tot té un sentit, que tenim una missió, anem a parar a la religió i al camp de les creences personals. L’orgull humà ens fa negar la possibilitat que només siguem un tros d’energia concentrada en matèria que acaba desapareixent com una bombolla. Ens rebel·lem davant d’aquesta possibilitat i ens posem transcendentals, però, d’aquí a mil anys, ningú es recordarà de nosaltres. Som part de l’Univers, no unitats separades del mateix”. Tant que m’agrada a mi, posar-me transcendental! Però aquesta visió no-dual del món em fa sentir còmode. M’agrada.

“I què passa quan morim?”, faig. L’hi havia de preguntar. “Jo vaig créixer en una família molt religiosa, vaig anar a una escola molt religiosa, també..., i n’estic molt content, però tot plegat et condiciona la forma de pensar. Tot i que, quan comences a créixer, vas veient coses que no encaixen. Ara penso més com un físic. Em queda una llumeta provinent de la creença cristiana, però no crec en la resurrecció com a tal; crec que som éssers biològics, amb una vida, i que, quan aquesta vida s’acaba, els nostres àtoms es dispersen i, potser, formen altres vides. A mi em sembla molt bonic”.


“Quan tenia 12 o 13 anys, em va tocar estar en una aula que tenia tots els finestrals encarats cap a la badia de Sant Sebastià, amb el mar Cantàbric estès al davant, i em quedava mirant-lo pensant què hi hauria més enllà de l’horitzó”


A mi també, certament. Igual de bonic que un dels projectes pensats per a joves on està implicat aquest astrofotògraf que ha arribat, fins i tot, a demanar un crèdit personal per avançar els diners d’un viatge, i que frisa per conèixer Nova Zelanda (sembla estrany, però encara no hi ha estat). En aquest projecte hi està implicada la Fundació Make a Wish i es diu Ilusiones y Estrellas. L’esmentada fundació és una entitat sense ànim de lucre creada el 1999 amb la missió de provocar il·lusió en nens i nenes que pateixen malalties greus tot enriquint les seves vides a través d’experiències personals que els aportin esperança, força i alegria. L’any 2009, amb motiu de l’Any Internacional de l’Astronomia, “vam estar amb un grup de joves al Museu Marítim de Barcelona i vam acabar a la Xina per veure un eclipsi de sol. En aquella ocasió, ens va acompanyar una noia amb càncer terminal la il·lusió de la qual era veure les aurores boreals. No ho va poder aconseguir, però, en aquell viatge, s’ho va passar molt bé. Jo la vaig poder visitar una setmana abans de la seva mort i, des d’aleshores, l’expedició amb la qual anem a Groenlàndia a veure les aurores boreals porta el seu nom”.

Però això no és tot, perquè, des del 2004, el grup Shelios també està implicat en el projecte educatiu anual Ruta de las Estrellas, gràcies al qual un grup d’estudiants prèviament seleccionats viatgen amb l’expedició per veure eclipses de sol. “D’aquesta experiència, precisament, en va sortir el noi que ara ve amb nosaltres, en el grup d’imatge”.

M’hi estaria molta més estona, parlant amb en Juan Carlos: del seu llibre Fotografia astronómica y atmosfèrica. Teoría y técnica, de les exposicions que fa, dels premis que ha guanyat..., però l’agenda ens pressiona (les pàgines disponibles que tenim, també, no ens enganyem), i ell ha de preparar l’equipatge per marxar de nou cap a l’observatori del Teide, on és col·laborador del projecte de telescopi robòtic TAD i fa retransmissions en directe a través d’Internet.

Acabem, però, com hem començat: parlant de Dalí. “Estic segur que hagués gaudit moltíssim aquests anys que estem vivint, amb les noves tecnologies, perquè això l’hagués permès arribar al màxim de la seva imaginació. M’hagués agradat conèixer-lo; des de la meva modèstia, estic segur que haguéssim pogut fer alguna cosa junts”. Jo també ho penso. Llàstima que no hagi estat així!

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 40 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top