0 items
El meu compte

La Colònia Vidal: viatjar a una antiga colònia tèxtil

La Colònia Vidal, que, des de principis del segle XX fins a la dècada dels 80, acollí els treballadors d’una gran fàbrica de filats i teixits de cotó, és avui un Immens museu a l’aire lliure que transporta en el temps. L’autenticitat d’aquest entorn bucòlic l’ha convertit en el plató cinematogràfic de produccions com Pa Negre.

El Museu de la Colònia Vidal de Puig-reig, vinculat al Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, és molt més que un museu; és un exemple quasi viu del sistema de colònies tèxtils que hi havia a la zona entre finals del segle XIX i principis del XX. Els descendents del creador de la colònia han volgut conservar el que forma una part importantíssima del patrimoni industrial català per què el visitant pugui conèixer en primera persona com es treballava i es vivia en un complex d’aquestes característiques.

Amb aquest objectiu, s’organitzen visites guiades al llarg de tota la colònia, que prenen més versemblança encara els primers dissabtes de cada mes, gràcies a unes rutes teatralitzades. Els seus protagonistes són en Jepet i la Remei, els esperits de dos antics empleats de la fàbrica que no han aconseguit deslligar-se del lloc on van viure i treballar durant els darrers anys de les seves vides.

El trajecte comença a l’edifici de la Fundació Vidal, que és l’últim construït a la colònia l’any 1947, amb la projecció d’un audiovisual introductori a l’antic cinema. Just al seu davant, es desplega la plaça central, la plaça de la Puríssima, coronada per una església parroquial datada de 1942 que substitueix la primera, la qual es trobava al costat de la fàbrica i fou destruïda durant la Guerra Civil.

A partir d’aquí, s’inicia un viatge enrere en el temps que recorre part del conjunt industrial, als peus del riu Llobregat, i la colònia obrera, amb la visita a un dels seus habitatges i a diversos serveis, edificis culturals i espais de lleure de l’època, com el Bar Juventus, l’escola de nens, la biblioteca, la peixateria, les dutxes comunitàries, els safareigs i, fins i tot, la primera sucursal de la Caixa d’Estalvis de Manresa. El conjunt residencial, amb les torres de l’amo i del director, es deixen entreveure a l’altra banda de la colònia obrera.

Des de la fàbrica, s’observa la resclosa que desviava l’aigua del Llobregat per mitjà d’un canal, la turbina i la màquina de vapor, les quals també són visitables. La mateixa turbina Francis de bronze utilitzada a partir dels anys 20 encara està en funcionament. Ara, a la nau dels telers, que es va construir a finals del segle XIX amb la mateixa pedra dels bancals del riu i conserva les columnes de ferro colat típiques de les estructures fabrils de l’època, s’hi poden veure les màquines utilitzades fa 100 anys a la colònia per transformar el cotó en roba (les contínues de filar, els telers de garrot, etc.), un cotó procedent d’Amèrica, l’Índia i Egipte que arribava en bales d’entre 200 i 300 quilos gràcies al tren. L’antiga estació de ferrocarril, que estava comunicada amb les tres zones de la colònia, encara està dempeus.


Vuitanta anys d’història concentrada en un punt que és el decorat perfecte per servir de taló de fons pel cinema

La Colònia Vidal es va començar a construir a finals del segle XIX, quan el model de colònia estava totalment desenvolupat arreu de les conques fluvials de Catalunya i a la mateixa comarca del Bergadà. El complex es va anar creant en diferents etapes, i el 1900 va entrar en funcionament, tot i que fou en els anys immediats a la postguerra quan adquirí la fesomia actual de la mà de Vicenç Vidal i Casacuberta, enginyer industrial, propietari i impulsor de la vida cultural a la colònia. La crisi del tèxtil va obligar a tancar portes l’any 1980, però, gràcies a la creació del Museu de la Colònia Vidal el 1995, avui encara hi ha vida al seu interior.

L’atmosfera que desprèn aquest complex és tan autèntica i espectacular que serveix fins i tot de plató de cinema. Algunes seqüències de Pa Negre estan rodades a la colònia, i la minisèrie de TV3, Barcelona ciutat neutral, també; com Olor de colònia, una altra minisèrie catalana, que estrenarà TV3 a finals d’any o a principis del vinent, basada en la novel·la de Sílvia Alcántara, la qual va arrasar a les llibreries l’any 2009, arribant a superar, a Catalunya, la trilogia d’Stieg Larsson.

 


Viure en una colònia tèxtil

Com en un poble, el nucli urbà de la colònia havia de tenir tots els serveis bàsics per a la població que treballava a la fàbrica. Eren llargues jornades de 12 hores les que passaven entre filadores i telers, que els acabaven deixant sords del soroll que feien. Hi anaven de dilluns a dissabte. Els diumenges i festius quedaven reservats pel descans, però l’assistència a l’església era imprescindible. La festa grossa se celebrava –i es celebra encara avui– per Sant Jaume.

Entre 1905 i 1970, les germanes dominiques van tenir cura de la formació de les noies de la colònia a l’entorn del Casal de la Dona, que incloïa, a més del propi convent, l’escola de noies, la residència per a noies treballadores i una guarderia. Entre 1926 i 1967, Esteve Camprubí i Mercader, mestre, bibliotecari, músic, compositor i poeta, fou l’encarregat de dirigir l’escola de nois, i esdevingué, de fet, l’ànima de la vida cultural de la colònia, que visqué la seva millor etapa als anys 30, època en què tenia, fins i tot, un equip de futbol propi que competia amb els pobles veïns.

Els habitatges obrers, ubicats en cases unifamiliars i plurifamiliars mitgeres que es trobaven en carrers anomenats amb noms dels membres de la família Vidal, acollien un centenar de famílies. En una altra zona propera, hi tenien també els seus horts per cultivar el que després es prendrien a taula.

El cafè era lloc de trobada dels homes de la colònia. A l’entorn de les taules de joc i de billar, comentaven la jornada, i també l’utilitzaven com a centre de reunions de la Germandat Sant Josep, que, mitjançant el pagament d’una quota, ajudava els obrers en situacions difícils. Les dones es trobaven als safareigs. Aquest era l’únic racó de la colònia on tenien una estona per parlar mentre rentaven la roba.
 

La família Vidal: de la pagesia a la indústria manufacturera de la seda i el cotó

La família Vidal, originària de Manresa, va passar de la pagesia a la indústria manufacturera de la seda gràcies a Agustí Vidal i Rovira (1746-1811). Era al segle XVII, just quan la comarca esdevingué el nucli més important del Principat pel que fa a la producció de mocadors, cintes, passamaneria i tota mena de menudalles de seda. Ignasi Vidal i Valet (1836-1896) va saltar de la seda al cotó, dedicant-se a la filatura i al teixit, i l’any 1892, comprà, juntament amb els seus fills, Ignasi, Vicenç i Josep, uns terrenys a Puig-reig. Allà hi començà a projectar la construcció d’una gran fàbrica de riu i el primer nucli del que seria la Colònia Vidal, tot i que ja en tenia una altra als Comtals (Manresa), que es va mantenir fins al 1900, just quan va iniciar la seva producció la nova fàbrica.

 

Article publicat al número 23 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/point-museus.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top