0 items
El meu compte

Laura Borràs: una heroïna de vida ardent

Mentre espero que s’acomiadi del conseller de Cultura, de poetes i d’amics, contemplo el cel des de la terrassa del Museu d’Història de Catalunya amb els ulls encara plens de l’emoció d’alguns dels versos que s’han recitat en l’acte d’homenatge a Màrius Sampere que ha presentat. “Només es perden, per sempre, / els dies sense amor”. I és que les trobades amb la Laura Borràs ja acostumen a ser així: inversemblants i, sobretot, plenes de literatura i amor. 

 

“Dedica’t a una cosa que t’agrada i deixaràs de treballar, diuen”. Laura Borràs se sent afortunada per haver pogut fer de la seva vocació la seva professió

 

La seva agenda atapeïdíssima i la imminència de les vacances estiuenques han volgut fer-nos coincidir en un entorn que, de fet, s’adiu (i molt!) amb la seva persona. Doctora en Filologia Romànica, professora de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i directora del grup de recerca HERMENEIA, del Màster en Literatura en l’Era Digital i, des del 2013, de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Borràs reconeix com una de les seves virtuts una gran facilitat per fer-se seus els espais. Encara sort, perquè la seva feina la pot portar a punts cardinals tan dispars com el Parlament de Catalunya per parlar sobre política cultural, Riba-roja per fer la cloenda del Festival Poesia des dels Balcons o una biblioteca per perdre’s entre manuscrits medievals. I tot en un dia! “La literatura, una manera de fer habitable el món”, sospira amb el somriure propi de qui se sent afortunada, afortunada per haver pogut fer de la seva vocació la seva professió. “Dedica’t a una cosa que t’agrada i deixaràs de treballar, diuen”.

“Ambaixadora de la literatura catalana”, “fada de les lletres”, “referent insubstituïble”… són, només, algunes de les etiquetes amb què l’ha obsequiat la màgia que és capaç de fer amb les paraules; etiquetes a les quals ella, sota el lema “fer que les coses passin”, hi ha afegit “realitzadora de projectes”. I si en passen, de coses, quan ella hi és! “Moltes vegades tens la sensació que hi ha persones que passen per la vida però la vida no passa per elles”. A parer seu, viure vol dir fer-ho amb molta intensitat, “agafant tu l’empremta de la vida però deixant tu també empremta”. I l’única manera com entén aquest deixar empremta és a partir de la relació amb els altres, establint vincles, que és el que ens fa ser-hi. Tota una divisa vital que practica cada dia amb la gent que l’envolta, especialment amb la seva família i el seus alumnes, esdevenint tota ella, així, una xarxa de connexions. Talment una bella metàfora. “És molt bonic”.

Després de tot això, però, qui és Laura Borràs? I l’interrogant ressona, ecoic, en un silenci que no imaginava possible en els seus llavis. “Doncs no ho sé. M’han dit que darrere de tot això hi ha una nena que té encara una mirada molt ingènua, molt neta”. Mirar-se la vida amb ulls d’infant, amb il·lusió, amb passió, és, segurament, el que millor la defineix. L’entristeixen profundament les persones que han perdut la capacitat de sorpresa, perquè entén que posen molts límits a qui són i qui poden esdevenir. “Què és la vida si no viure el dia a dia deixant-se sorprendre per les petites meravelles, que són les que, en realitat, acaben important?” I mentre jo em quedo pensant en la meravella del viure, m’envaeixen, oportuns, aquells versos estellesians: “[...] amb aquell goig / de fer descobriments puerils i extraordinaris”.

L’acte de la retrospecció sempre m’ha semblat d’allò més interessant. És la Laura nena qui segueix parlant: aquests valors i aquesta actitud davant la vida són la millor herència que ha rebut dels seus pares, un metge i una agent d’assegurances que van creure sempre en l’esforç, el treball i, per damunt de tot, la bondat entesa com una forma de solidaritat. “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”, li deia sempre la seva mare; una màxima vital fonamental que ha fet seva i que intenta transmetre a la seva filla. Segurament és a ells, també, a qui deu la seva capacitat d’emocionar-se davant una albada o de parar-ho tot davant una pàgina després de la qual, sap, serà una persona diferent. El viure intensament.

 

“Moltes vegades tens la sensació que hi ha persones que passen per la vida però la vida no passa per elles”. A parer seu, viure vol dir fer-ho amb molta intensitat, “agafant tu l’empremta de la vida però deixant tu també empremta”

 

I de la Laura nena passem a la Laura actual. El gener del 2013 era nomenada directora de la ILC, un càrrec que li ha descobert una nova manera de relacionar-se amb la literatura i que viu com “un regal”, tot i haver-li semblat llavors “absolutament sorprenent”, com sorprenents li semblaren en el seu moment les invitacions a col·laborar en programes de televisió i ràdio per parlar de llibres (a la secció “Llibres per ser feliços” d’El Suplement de la Sílvia Cóppulo, per exemple). Perquè la Laura és moltes coses, però, per damunt de tot, és, i serà sempre, professora.

En moments difícils com aquests, en què la docència està tan desprestigiada i menystinguda, ella en reivindica de manera vehement la importància i el valor. “És un privilegi de professió, és el goig de la descoberta permanent”. L’entén com una forma de generositat que vertebra la seva vida, potser per això, malgrat els moments difícils que ha passat a la Universitat, l’ha exercit ininterrompudament des del 1994. “En el fons, suposo que sempre em consideraré professora”.

Tornant a experimentar l’emoció que m’envaïa quan era alumna seva, la miro als ulls, aquests ulls capaços d’obrir-te tot un univers de sensacions, i hi llegeixo, encara, el mateix entusiasme, però també cansament. La línia que ha donat a la Institució, de fer-la visible i propera a la gent, exigeix molt de moviment, i aquest moviment sovint comporta veure menys la seva família, tot i que “hi ha petits moments quotidians que són molt necessaris i que intento preservar”, encara que sigui en detriment de les seves hores de son: a hores d’ara, les poques hores que dedica a dormir són conegudes arreu del país! “La gent em pregunta: Com ho fas? Com és possible? Doncs perquè rebo moltíssim, segurament perquè jo també dono molt”. Creu que sempre hi ha un sacrifici, però que quan és assumit amb consciència, amb vocació de servei i, sobretot, amb gratitud i compensació, llavors aquest sacrifici és relatiu.

Em sembla un bon moment per preguntar-li per les seves vacances, perquè també per a Laura Borràs hi ha vacances, no? “N’hi ha d’haver una mica, crec que me les he guanyat!” Les vacances les entén com una aturada necessària per carregar piles, recuperar-se i retrobar-se amb aspectes de la vida quotidiana. Bàsicament: família, son, llibres i sol i aigua. “Sóc molt peix!”.

I amb aquesta onada de frescor que ens insufla el desig de l’arribada del període vacacional, li proposo un qüestionari personal de pregunta-resposta àgil que podríem intitular “Borràs per si mateixa”:

Un mentor? —La mirada, reflex de l’ànima, se li queda perduda per un instant—. És una paraula difícil en el meu cas, perquè he tingut molts, i bons, mestres, però la figura del mentor és algú qui t’ajuda perquè et protegeix, i jo he estat bastant desprotegida. El món universitari és molt dur, de moltes enveges, i aquí no n’he tingut, de mentor. Però mentors a la vida sí, sóc una persona de fidelitats, i reconec els meus caps —Es refereix a Isidor Marí, que va apostar per ella a la UOC, i al conseller Ferran Mascarell, que l’elegí per a la ILC—. Tots necessitem algú que confiï en nosaltres.

Un vici inconfessable? La xocolata! Però el sap tothom… És que jo, en realitat, sóc una persona que totes les coses les fa amb molta avidesa. I els vicis, llavors, són perillosos.

Un color? El blau. És el color de la meva filla. Però, a part, és un dels colors primordials, del mar, del cel, de molta vida. És també un estat d’ànim, un color sinestèsic, en aquest sentit, encara que per vestir també el faig servir. També em vincula a moltes obres d’art: hi ha un quadre de Miró, amb un núvol blau i unes lletres que diuen Ceci est la couleur de mes rêves, “Aquest és el color dels meus somnis”. De molt joveneta vaig veure aquest quadre en una retrospectiva a la Fundació Miró; si ara hagués de robar un quadre per endur-me’l a casa, potser seria aquest. Segurament, el blau és el color dels meus somnis.

Un racó on perdre’t? Ara mateix, fa anys que em perdo a Mallorca. Durant la meva infància estiuejava a Menorca. Avui, Mallorca és sinònim d’evasió, és refugi.

Un autor? Quan et fan això és mortal, em seria veritablement una malaltia, perquè en tinc molts, d’autors de capçalera dels quals em sé versos i als quals torno una vegada i una altra. Un autor al qual sempre torno i rellegeixo, perquè jo practico l’art de la relectura, no només de la lectura… —Però sé que sap que estic esperant un nom en concret, una nostra passió compartida, i no es fa pregar gaire— Saps que jo tinc una debilitat molt especial per Vinyoli —i em regala un somriure de complicitat—. És un autor molt important a la meva vida: em vaig casar amb versos seus i vaig acomiadar el meu pare amb versos seus, dues coses prou importants on ell ha estat present. Suposo que té un pes específic rellevant.

Una recomanació fresca? Em quedo sorpresa de la gent que encara no ha llegit Anna Karènina, de Tolstoi. És un dels meus clàssics, ple de frases brillants i moments que em tornen a la vida. I d’autors nostres jo sempre recomano Mercè Rodoreda i, molt especialment, Mirall trencat. És una obra extraordinària, un text absolutament fascinant on es veu la màgia del seu estil inconfusible. Brutal, la paraula és brutal. Rodoreda és un monstre literari equiparable a qualsevol dels grandíssims noms de la narrativa del segle XX europeu.

Un personatge literari que t’agradaria ser? Uf…! —Veig passar-li tota la història de la literatura dins els ulls. I dubta, vacil·lant entre la temptació i la fascinació, davant una pregunta que no li havien fet mai— És que si penso en heroïnes, surten totes molt mal parades, totes, totes: l’Anna Karènina, que es tira al tren; Madame Bovary, enverinada; la pobra Pilar Prim, que no pot viure el seu amor —No és possible un final apoteòsic però feliç?— Sembla que no! L’Antígona, imagina’t com acaba; l’Ofèlia, ofegada; la senyora Dalloway, no perquè no li passi res sinó perquè ella no deixa que li passi res; és tan dur això. Fins i tot la Teresa Goday de Valldaura. I triar un home, què vols que et digui! Estic pensant en Hamlet, Èdip, Faust, Frankenstein, Dràcula... Mare de Déu! A veure… Doncs mira —I mentre ens adonem que, tot conversant, el cel ha esdevingut d’oli de Turner a oli de Friedrich, ella somriu, maliciosa, i jo, victoriosa: tinc una primícia!—, potser si hagués de ser un personatge literari seria Ulisses, perquè sempre té el desig de tornar, però ha après que la vida és viatge i ha fet de la vida viatge. És un personatge que sempre inspira aquesta idea de la vida com a descoberta del coneixement, sigui en Homer, sigui en Kavafis, i és un heroi tant de la vida i del coneixement, que ningú s’ha atrevit a matar-lo, només Dant. Però es tracta d’una mort a la recerca d’aquest coneixement, que se l’hi infligeix perquè ha transgredit els límits, i ser algú que vagi més enllà dels límits sempre m’ha semblat una actitud vital potent. A més, el seu és un pecat de foc, de desig, de vida ardent, i un pecat de paraula. Per tant, sí, un heroi de vida ardent com Ulisses.

Text: Júlia Català.

Article publicat al número 35 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top