0 items
El meu compte

Llucia Ramis: la nena que no ha parat mai d’explicar-se contes a ella mateixa

Es diu Llucia (sense accent) i la nit de Santa Llucia es lliuren els Premis Sant Jordi de novel·la. És novel·lista i també va néixer un 23 d’abril (el de 1977), Sant Jordi, dia del llibre (i de la rosa). No són més que coincidències, però fan gràcia i conviden a reflexionar sobre el destí. Ella no pensa que estigués predestinada a ser escriptora per aquest seguit de circumstàncies, perquè, a més, a Mallorca, d’on és, Sant Jordi no significa el mateix que a Catalunya. En tot cas, hi creu d’una manera lúdica, de la mateixa manera que pot creure en els fantasmes, els esperits o els horòscops. “Hi crec per poder contar històries, perquè narrativament s’explica, com també te podria explicar que sóc sa reencarnació de Shakespeare, Cervantes o Pla, que van néixer o morir un 23 d’abril”. Després, arran de la seva última novel·la, parlarem de construccions de realitats, de veritats i mentides, d’una autobiografia que no és una autobiografia. Temps al temps.

Llucia Ramis diu que ha perdut el seu accent mallorquí, que quan va arribar a la ciutat comtal, ara fa 18 anys, la gent no sabia què explicava. Aleshores va ser quan va decidir rescatar paraules entenedores per no perdre l’idioma. Després de diversos intents de fugida, continua a Barcelona. Ara viu a Gràcia, però, amb motiu d’aquesta entrevista, retorna al lloc on residia fa 16 anys: al número 19 del carrer Martí Molins. Estem assegudes una mica més enllà, sota les voltes de la plaça Masadas, prenent no recordo què. Li ha costat decidir-se: el no-Pont del Treball, el si-Pont Mühlberg o el Parc del Laberint eren altres escenaris possibles, ferms candidats. Al final, però, guanya la plaça Masadas. Li feia “un poc de morbo” saber com estaria al cap dels anys, i m’informa que ara hi ha més bars i que la font és més petita. “Vaig conèixer aquesta plaça fa molts d’anys. El segon any de carrera treballava en un diari de districte que se deia Ciutat Nord, el qual cobria les zones d’Horta Guinardó, Nou Barris i Sant Andreu. Aquí hi havia un mercat amb molts gitanos i el director del diari no me deixava venir sola a cobrir les notícies de La Sagrera perquè deia que era molt perillós”. Riu. La Llucia Ramis sempre riu. “Qui m’anava a dir que, al cap d’un temps, vindria a viure aquí, i que aquesta plaça seria completament diferent! Hi he passat moltes hores. Hi venia bastant a esmorzar, perquè els preus són més barats que al centre de Barcelona. Fins i tot vaig convèncer els meus amics perquè fessin les cerveses aquí. I de tant de seure justament en aquest bar, me vaig fixar que aquesta plaça té coses molt curioses, com, per exemple, que les finestres d’alguns edificis estan separades per la meitat, o que hi ha edificis restaurats i pintats i d’altres no, o que hi ha una columna sense arc... És una plaça molt irregular i plena de coses estranyes i surrealistes”. Riem més i, després, continuem conversant durant més d’una hora, incansables.

 

“La seva darrera creació és Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, un treball sobre el desencís publicat per Columna”

 

La Llucia Ramis és periodista i escriptora. Va debutar amb Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys (Columna, 2008), però no s’ha d’esperar gaire més per guanyar el Premi Josep Pla. L’aconseguirà amb la seva segona novel·la, Egosurfing (Destino, 2010). Després, una darrera creació: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, un treball sobre el desencís publicat per Columna l’any passat. Aquests són els títols que coneixem, però els seus calaixos en guarden més. Ha escrit dos o tres novel·les que no té publicades. Li demano si no ha fet el pas per perfeccionisme, i em contesta que no, que no les ha publicat perquè no li agraden. “Si no m’haguessin encarregat la primera novel·la, segurament no l’hauria escrit i no hauria publicat mai res més que articles. Quan tens un projecte entre mans, vols fer el que t’agrada i prou. Si això és ser perfeccionista, ho sóc. A la primera novel·la, ho vaig ser perquè era un encàrrec; a la segona, perquè volia presentar-me a un premi, i, a la tercera, perquè volia fer un canvi radical i no em podia arriscar a que no sortís bé. Crec que no publicaré mai res que no tingui ganes de publicar”.

Així doncs, als seus quasi 37, ja té tres novel·les publicades, alguns reculls col·lectius i molts –molts– articles. Em fa l’efecte, però, que a ella li deu semblar poca cosa. Llucia Ramis és una escriptora en majúscules, però ni viu de la literatura ni creu que mai en pugui viure. El que li permet sostenir-se són les col·laboracions que fa als mitjans, les quals, a cavall de la crisi, li han caigut en picat. En part, per això la seva darrera novel·la. “Em van retallar tant les col·laboracions que vaig tenir una crisi brutal i me’n vaig anar a Buenos Aires, on hi vaig escriure Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. És com si hagués tornat a casa dels meus pares i des d’allà hagués recomençat”. Roent, però real. Són les dues cares d’una mateixa moneda, i sovint no es corresponen. “Sembla que si les coses et van bé professionalment, també t’han d’anar bé econòmicament, i això no és veritat. Aquesta idea la potencien molt les xarxes socials”. Sort que ella –diu– no gasta gaires diners i sap viure “amb poca pasta”.

 

“Sembla que si les coses et van bé professionalment, també t’han d’anar bé econòmicament, i això no és veritat”

Certament, si hom navega per la Xarxa i escriu al cercador de Google “Llucia Ramis”, en tindrà per estona. Guanyar el Josep Pla amb Egosurfing li va posar “es focus damunt es cap”, com diu ella mateixa. “Va cridar molt l’atenció, però crec que no me va sortir bé. La idea era bona però és una novel·la fallida. Li falta temps o, fins i tot, una reescriptura sencera. Mea culpa, però, com que havia de complir amb unes dates d’entrega, no vaig poder fer-hi més”. “Definitivament, ets perfeccionista”, li dic, i riem un altre cop. “Això sí: estic súper feliç perquè, a partir del premi, me van sortir moltes col·laboracions i sa gent me va començar a prendre un poc seriosament, perquè tothom se pensava que era una persona frívola i esbojarrada”.

M’ho posa en safata per demanar-li si li importa gaire el que pensin d’ella. “A mi no m’ha importat mai. Jo era bastant gamberra, però, quan publico el meu primer llibre i té més èxit del que m’esperava, per alguna estranya raó, en comptes de creure-m’ho i estar als núvols, cada vegada m’he anat tornant més insegura. És el contrari del que creia que me podria passar. En el fons, ningú està còmode en l’exposició, perquè tens la sensació que tothom te pot mirar en un moment determinat, i tu vols que te vegin bé. De cop, te veus com obligat a agradar i, amb això, no acab d’estar còmode”.

“Ets presumida, també?”. Li demano estant-ne segura. Fa una estona ha fet una visita al bany per posar-se cacau als llavis. Hi té una ferida i no vol que se li vegi, a les fotos. Però aquest no-voler és un no-voler natural, sense colorants ni conservants, gens artificial ni superficial, de coqueta i punt. M’ho acaba dient exactament així, i rient, és clar: “Sóc molt coqueta”.

Li han fet centenars d’entrevistes, però penso que potser no se sent del tot còmode, a l’altra banda. De totes maneres, no m’ho demostra en cap moment; al contrari. “Me sento molt millor fent preguntes. Els periodistes estem fets per fer preguntes, no per contestar-les. Jo faig el que puc i, un cop he contestat, pens com s’interpretarà el que he dit, com haurà quedat, si m’hauré explicat bé... És com quan escrius un llibre, que, una vegada l’entregues, ja no és teu. De qualque manera, quan fas una entrevista, ses teves respostes tampoc són teves. Són del lector passat pel filtre del periodista. Jo pas molta pena, patisc molt. Encara que no ho sembli i sa gent no me cregui, sóc una persona molt tímida. Arriba un moment en què me fa por donar la meva opinió de tot i fer, inclús, un tweet per la repercussió que pugui tenir, que, d’altra banda, és absurda, perquè no sé a qui li pot importar el que dic”. Em sorprenc enormement. “Com t’ho fas, doncs, per escriure els articles d’opinió que escrius?”, li demano. “Justament això fa que sigui així. Em controlo molt més del que em controlaria amb els amics, per si no m’explico o se m’interpreta malament”.

En canvi, quan llegeixes Llucia Ramis, tens la sensació que no té pèls a la llengua, que és extremadament impulsiva. “És que no en tenc, de pèls a la llengua. Simplement dic el que pens, i pens que tothom hauria de dir el que pens sense tenir cap problema, sempre i quan no ofengui ningú. El que sí reconec és que tinc un punt de provocació”.

No sé si és provocador o no. Segurament no. En tot cas és atrevit. O innocent. Sí, és innocent. Em refereixo al primer text que va escriure la Llucia Ramis, que ella recordi. Es tracta, ni més ni menys, que d’una carta d’amor al príncep Felip. D’això n’hem de parlar, penso. “La vaig escriure quan jo tenia 7 anys i ell 17. Pobre tiu! (riu). Jo dubtava si s’havia enviat o no. La meva tia me jura i me perjura que sí, però no vaig rebre mai resposta. Sempre he dit que aquell va ser el meu primer desengany amorós, per això sóc republicana. Encara que tenc sa teoria que se va equivocar. Com que sa meva mare és mig asturiana i jo sóc periodista, en el fons, quan se va casar amb la Leticia m’estava buscant a mi i, a més, el meu nom també comença amb la lletra L”. Tornem, de nou, a les coincidències i al destí, a les històries que es poden explicar narrativament. Aquesta n’és una altra, sens dubte.

Després d’allò, la Llucia Ramis va escriure més. Els Reis Mags li van regalar un quadern de Hello Kitty i allà hi va redactar un pròleg: “Estimat lector, aquests contes que llegiràs a continuació són obra de Llucia Ramis (Lucía María Ramis, en aquell moment) i estan publicats a l’editorial no sé què...”. Els contes eren: Hello Kitty y sus amigos, Hello Kitty va al circo... Al final, fins i tot hi posava els títols ja publicats i els pendents de publicar. No podia ser altra cosa que escriptora, la Ramis. Ara que, després de pensar-hi una estona, em diu que també li hagués agradat ser llibretera, o bibliotecària, o florista: “Si he de vendre alguna cosa, vull vendre flors”. I el que més li encantaria seria ser matemàtica, pianista o, sobretot, directora d’orquestra. Tornem a riure. No me l’imagino.

Potser sí que és veritat el que em diu: que li queda tot, de la Llucia Ramis petita. Ho ha vist claríssim en l’últim llibre que ha publicat, que no deixen de ser les seves memòries de preadolescència. “Sent que no he evolucionat, i això me fa una mica de por, perquè m’adono que sóc molt petita, que tenc una ingenuïtat absoluta sobre com funciona el món, encara que ho sàpiga. Crec que el problema està en què escric des de nena, i quan escrius contínuament sobre tu mateixa, al final, te creus el personatge que t’has muntat; te construeixes a tu mateix per creure que te duràs per una sèrie de llocs que no te durà la vida. Quan escrius, ets capaç de dominar el personatge i, si escrius sobre tu, te creus que ets capaç de dominar-te tu mateix. A més, en certa manera, estàs construint sa teva memòria, per això tenc sa sensació que no he evolucionat, que tot el que escric ja ho he escrit abans”.

Reprenc Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. Val la pena. El pròleg del llibre (ella) diu que no és una autobiografia, però els lectors que la coneixen no pensen el mateix. Els editors no volien que ho explicités, però ella pretenia demostrar que tot és un joc: “Tu hi veus una autobiografia i jo te dic que no. Creu-te el que vulguis. A mi no me fa res, perquè parteixo de la idea que, quan tu recordes, ja menteixes, perquè no estàs recordant allò que vares viure, sinó que recordes l’última vegada que vares recordar allò que vares viure. O sigui, que cada vegada és una recreació de l’anterior. Automàticament, quan narres també menteixes, perquè expliques una interpretació de sa realitat, una falsificació. A més, una autobiografia és escriure sa teva pròpia vida, i jo estic escrivint sobre sa vida dels meus besavis, dels meus avis, dels meus pares... Estic escrivint un trosset de ses vides i un trosset de sa meva. Estic escrivint com me les imagin jo, i ho faig a partir d’una frase que el meu avi li va dir a la meva mare: “Perquè l’ocell torni a la gàbia, la porta ha d’estar oberta”.

 

“Sent que no he evolucionat, i això me fa una mica de por, perquè m’adono que sóc molt petita, que tenc una ingenuïtat absoluta sobre com funciona el món, encara que ho sàpiga”

 

Passem, doncs, d’una primera novel·la prèvia a la crisi, en què estàvem desorientats, sense saber on anar, a una segona novel·la sobre la superficialitat que se sosté en el no-res. Ara, a la tercera, “ja hem caigut, però sembla que encara no ens n’hem adonat. Hi apareix el sentiment de preguntar-nos què hem fet malament, tot i que, en realitat, la resposta és “res”. Tota l’estona ens estan dient què hem fet malament, però jo mai he viscut per damunt de ses meves possibilitats, perquè no he tengut mai diners i, tot i així, no me n’he salvat. També és una història de decepció, de com els pares progres veuen que el seu gran projecte, que érem nosaltres, els seus fills, té menys futur que ells mateixos”.

 

“Quan narres, menteixes, perquè expliques una interpretació de sa realitat”

 

Que ningú s’espanti, però: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes no és una història trista, ni tampoc nostàlgica. La Llucia sí que ho és, de nostàlgica. I molt, m’assegura. “Aquest és un altre dels errors de sa meva immaduresa constant. Patisc molt per tot el que he perdut. Per això escric, també”. Dels objectes materials no li costa desempallegar-se’n, però d’escrits, sí, “perquè, en el fons, pens que són l’única manera que tenim de romandre”. Parlem dels correus electrònics, i de l’absència de cartes físiques. Del fatídic fet que, si s’esborren, desapareix tot. Tot. Estem caminant cap a allò efímer, cap a allò immediat, i “aquesta rapidesa que ens exigim, el fet que intentem ser com màquines, és impossible. Si ens mecanitzem tant, no tindrem història com a individus.”

 

“Els escrits són l’única manera que tenim de romandre”

 

El que és segur és que la Llucia Ramis en seguirà escrivint, d’històries. Entrarà una i altra vegada en aquell moment angoixant en què el full en blanc la crida. I ella no sabrà cap a on anar. I, quan trobi un fil per estirar, la resta del món li desapareixerà. I casa seva es convertirà en una mena de búnquer preparat per no sortir-ne en tres dies, si cal. I “el llit haurà d’estar fet i hauré de tenir tabac, menjar i cerveses a la nevera”. I pels altres serà com si fos morta. I no portarà una vida sana. Però se sentirà més viva i més sana que mai, perquè no podrà pensar en res més que no sigui escriure. Segurament, quan faci una hora que teclegi, es beurà una cervesa i es fumarà un cigarret per veure el que ha aconseguit. I “entraré en una mena d’egolatria que me portarà a enamorar-me de sa meva obra i a anar-la arreglant”. I descobrirà tot allò que no sabia que sabia, perquè, en realitat, la història la descobrirà a ella. I, si tenim sort –només si tenim sort–, nosaltres també podrem descobrir una altra història de la Llucia Ramis, una escriptora deu que no ha parat mai d’explicar-se contes a ella mateixa.


Text: Mar Casas.

Article publicat al número 29 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top