0 items
El meu compte

Lluís Roura al santuari que sempre l'acompanya

En Lluís Roura no és escultor, però té diferents escultures que donen la benvinguda a les entrades de diverses poblacions, com ara Figueres, Banyoles, Massanes (a la Selva) i l’Escala; tampoc és escriptor, però ha col·laborat, pintat, dibuixat i fins i tot editat prop d’una quinzena de llibres. En Lluís Roura és, per damunt de tot, “el pintor de l’Empordà”, un artista que ha sabut captar, al llarg de la seva dilatada carrera en l’àmbit artístic, els pobles i paisatges d’aquesta terra. Aquesta és, sens dubte, la seva cara més coneguda. Però Lluís Roura també ha fet servir, per a les seves obres, escenaris de la Garrotxa, la Cerdanya, el Ripollès, Andorra, els Estats Units, la Polinèsia... i, en els darrers anys, Terra Santa.

En Lluís és un gran comunicador, un home de conversa fàcil. Li agrada molt parlar i, fins i tot, ha estat comentarista a diverses tertúlies radiofòniques. De fet, al llarg de dos anys, ha realitzat La paleta del pintor dins del programa El suplement, de Xavier Solà, a Catalunya Radio. Sentir-lo és tot un plaer per a la oïda, especialment perquè és un pou de ciència popular. Això sí: quan parles amb ell, la conversa deriva sempre cap a l’Empordà, cap a la terra, cap als camps, cap als camins, cap a les flors, cap a les fonts, cap als cels... Gairebé diria que coneix aquesta comarca d’haver-la trepitjat i viscut en totes les seves estacions. En Lluís és d’aquelles persones que parla de les plantes pel seu nom, de les muntanyes, dels pics..., i explica anècdotes viscudes a cada racó. A cada obra seva hi trobem xiprers, vinyes i oliveres, roselles, camps de blat d’un groc intens, diferents tons de blau al cel, camps verds amb una capa de colza pel damunt... Al fons, la silueta endevinada d’un poble, d’un racó, i, encara més al fons, les Alberes, el Montgrí, el Mont...

Precisament, aquesta darrera muntanya, la Mare de Déu del Mont, és la que ha escollit Roura per fer aquest “Fora de context”, ja que es tracta d’un punt que l’ha seguit al llarg de tota la vida. “És el meu punt de referència, com per a en Pla ho era el Montgrí. Jo vaig néixer a Sant Miquel de Campmajor, un poblet ancorat en una vall des d’on es divisa el santuari del Mont. Recordo que, quan, de petit, feia de bouer per aquells indrets, el pare em deia: “Quan els frares encenguin el llum, allà dalt del Mont, tu, amb el bestiar, cap a casa!”. Aquest era el senyal de recollida dels animals i el que em feia tornar a La Casota. També recordo moltes estones viscudes als seus boscos, anant a buscar rovellons i escarlets; o estades dalt del cim, gaudint de la meravella del paisatge, que es pot veure en panoràmica circular. A més, amb el temps, em vaig assabentar de quelcom realment important i emotiu per a mi, i és que la meva mare va néixer en un mas que es diu Espinau, el qual, precisament, està sota mateix del santuari, on hi ha l’escultura de mossèn Cinto Verdaguer”.

Des del Mont, s’albiren les terres de deu comarques del nord-est de Catalunya. El Canigó, majestuós, sembla ben bé que el puguis abraçar, i més encara en aquesta època, en què es pot veure cobert pel mantell blanc de la neu. En dies clars, es fa visible el golf de Roses, el Montgrí, les Gavarres, Banyoles, Besalú, Rocacorba, les Guilleries i el Montseny, el Far, la serra de Finestres, els pics de Collsacabra, el Puigsacalm, el Puigmal i el Bassegoda... Gairebé tot el nostre petit país. Aquest és un paisatge canviant a cada estació. De lluny, qui millor l’ha definit és un dels seus visitants més il·lustre: Jacint Verdaguer. Ell el compara “per sa estranya figura, a un camell bonyegut que baixa del Pirineu en direcció al golf de Roses, vora la vall del Fluvià. Amb el cim del gep sosté lo santuari, i, al cim del cap, lo castell de Falgars”. De fet, en moltes de les obres de Roura es pot apreciar la presència d’aquesta silueta, com a fons del paisatge. “No és que sigui res buscat; és que, moltes vegades, estiguis a una banda o a una altra, el Mont és allà, com un teló de fons del paisatge, entre la terra i el cel”, em diu el pintor.

...I continua el seu relat. “Molts anys després, les dues residències que he tingut, tant a Vilabertran com ara, a l’Escala, m’han permès seguir contemplant, cada dia, la petita majestuositat d’aquesta muntanya amb un privilegi afegit que he copsat fa un temps: entorn del 21 de març i del 21 de setembre, durant tres o quatre dies, just a la sortida del sol i durant uns set minuts, els raigs del sol es reflecteixen als vidres del menjador del santuari i produeixen una intensa brillantor, com si fos un potent far mariner. És quelcom màgic i sobrenatural”, m’explica fascinat.

Com he dit unes línies més amunt, Lluís Roura va néixer en una antiga casa de pagès anomenada La Casota, pertanyent al municipi de Sant Miquel de Campmajor, al Pla de l’Estany. El seu naixement, encara que ho ha explicat en moltes ocasions, va ser molt curiós, ja que, com ell mateix diu, és viu de miracle. M’explica que “era un dia fred i plujós, i, ja entrada la nit del 5 de desembre del 1943, el meu naixement es presentava prematur i complicat. Sembla que jo era més de l’altre món que no pas d’aquest. Va ser mercès a la intervenció del doctor Miquel Verdaguer, el metge de Mieres –que esdevindria el meu padrí i un gran amic–, qui va obrar el miracle”. Pel que es veu, el que calia amb urgència era una incubadora, recurs impossible en aquella època, i encara més en aquell lloc mig perdut entre muntanyes. “Al metge se li acudí treure algunes teules del galliner que hi havia fora de la casa, escalfar-les a la vora de foc, embolicar-me en un tou de cotó fluix i posar-m’hi a dins; una teula servia de bressol, i l’altra, de tapadora. Totes dues feren d’improvisada incubadora casolana”, em continua explicant. Així, alternant les teules escalfades, al cap d’uns dies, el nounat es trobava fora de perill. “Sense el talent del doctor Verdaguer, segurament no hauria sobreviscut”.

És en aquest ambient de muntanya i pagesia que va anar creixent en Lluís. Entre els deu i els setze anys, va tenir cura del ramat de bous i vaques de La Casota, i, cap al final d’aquesta època, va començar a agafar afició pel dibuix. Dibuixava el que tenia al davant: les vaques, el gos, les arbredes, les cases de pagès... Així, omplia làmines i làmines fins acabar més de quaranta àlbums de dibuix. L’any 1957, el seu cunyat, Ramon Turón, de Girona, va tenir l’oportunitat de veure aquells àlbums i el va encoratjar perquè es dediqués a la professió. Podia arribar a ser un gran pintor... Un any més tard, acompanyat del seu cunyat, en Lluís va visitar, a Banyoles, l’estudi de Joan de Palau. El 1960 ja pintava el seu primer quadre, que no podia ser un altre que una imatge de La Casota, el seu primer espai de vida, que ja havia dibuixat en moltes altres ocasions. Només tres anys després, el 1963, també encoratjat del seu cunyat, el doctor Verdaguer i Joan de Palau, en Lluís deixava la feina de pagès i es plantava a la ciutat comtal, on, a més d’estudiar dos anys a la Llotja, va rebre consells i orientacions de personatges artístics tan destacats com Félix Revello de Toro, el portbouenc Frederic Marés, Pere Soulere i el pintor andalús Paco Toro. Aleshores, Roura tenia 20 anys.

Es pot obviar que els inicis foren difícils, a Barcelona, amb privacitats i, fins i tot, gana física, però també foren uns anys d’esforç, de lluita i d’intens estudi. A poc a poc, el pintor va anar participant a concursos i va arribar a guanyar més d’un centenar de premis, que l’anaren donant a conèixer i consolidant en el sector, especialment quan va guanyar, l’any 1981, la Medalla d’Honor del Premi de Pintura Comtessa de Barcelona, un guardó que li va lliurar la reina Sofía. L’any 1970 va fer la seva primera exposició a Vic, i, d’aquella experiència, en van sortir d’altres a incomptables ciutats i països, destacant especialment les realitzades durant uns quants anys a Veneçuela, que compta amb una important part de la seva obra. Com a anècdota d’aquella època, m’explica que “el 1974, vaig presentar, a l’Hotel Melià Castilla de Madrid, 30 obres, i en vaig vendre 60!”.

En el periple viatger de Roura, és gairebé obligatori fer esment de Terra Santa. “Des que hi vaig anar per primer cop, el 1993, hi he estat onze vegades. Realment, és una terra que t’enganxa”, diu. “De petit, un capellà del seminari, mossèn Albert Vidal, hi havia anat de viatge, havia fet moltes diapositives dels llocs espirituals i bíblics i les anava ensenyant per les parròquies. Després de veure aquelles imatges, m’entrà el deliri per anar a Terra Santa, i, per fi, el 1993, vaig poder fer realitat el viatge, anant acompanyat, a més, de la meva dona, la Montserrat Vayreda, en Josep Valls, la Maria Perxés... Allà, vaig prendre un munt de fotos, de dibuixos i d’apunts, que foren l’inici de més viatges, a partir dels quals vaig confeccionar un llibre amb Josep Valls. Es diu Terra Santa any 2000. Tant li copsaren a la retina, a en Lluís, aquests paisatges, que li han servit de marc per crear diferents obres, com ara sis pintures de gran format, ni més ni menys que de 3 x 2 metres. Una, es pot veure a Santa Maria dels Turers, a Banyoles; una altra –el gran quadre de Jerusalem–, és a l’església de l’Escala, i ara, des de fa gairebé un any, està treballant en una monumentalitat que, sota el títol El lloc del baptisme, s’instal·larà al baptisteri de l’església de Sant Pere de Figueres per la festivitat del sant, el proper 29 de juny. Es tracta de l’obra més gran (pel que fa a la seva mida) que mai ha pintat Lluís Roura. És una tela de cinc metres d’amplada per tres d’alçada que recull una visió dels escenaris naturals on la tradició diu que va ser batejat Jesús. Es tracta d’una obra amb molts detalls, amb la vall de Jordà i una orografia insòlita a 400 metres sota el nivell del mar, amb tons cromàtics molt variats, com ocres, marfils, grisos...

L’artista, doncs, segueix pletòric i actiu, encara que, com ell diu, “a mida que vas fent anys, te n’adones que no treballes com abans. Sembla que ja tens temps per fer-ho tot i vas dosificant la feina segons el teu estat físic”. Però aquesta és una afirmació que no puc corroborar, perquè l’artista segueix el seu ritme metòdic de sortides al camp i de treball, el seu estudi continua presidit per la monumental obra del Jordà, té un munt de teles acabades o a mig fer, treballa també en diferents encàrrecs pendents i prepara les obres que conformaran la seva propera gran exposició a Girona, a la galeria d’art El Claustre, que s’inaugurarà durant les properes fires de Sant Narcís. I, d’entre els encàrrecs que està acabant, hi ha l’obra que es penjarà al Mont el mes de setembre, que servirà per cloure els actes del setè centenari del Santuari.

Quan ja treu el nas la fosquedat de la nit, acabem la conversa, i ho vull fer amb paraules del propi entrevistat: “La pintura m’ho ha donat tot: m’ha permès viatjar, contemplar llocs que no hauria ni somiat; m’ha obert portes a la cultura i al saber; m’ha donat una acceptació social, i m’ha permès gaudir de la vida fent el que més m’agrada”.


Text: Josep M. Ortega.

Article publicat al número 16 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top