0 items
El meu compte

L’slow-smoking, del vici al plaer, del plaer a l’art (L’artesà piper, l’ofici d’uns happy few)

 

Pensaments edificants d’un fumador de tabac de Bach, Sherlock Holmes de Conan Doyle, Els jugadors de cartes de Cézanne… Són moltes les creacions que palesen la presència de la pipa dins la història de l’art. Quina és, però, la història de la pipa?

 

Les campanyes antitabac dels darrers anys n’han fet minvar dràsticament el consum, però els amants del fumar lent continuen reivindicant la pipa com un estil de vida.

 

De l’Amèrica precolombina als tallers actuals

Tot i que la seva existència es coneix des de la prehistòria, la pipa va arribar a Europa durant el segle XVI, quan l’hàbit de fumar es va popularitzar arran del contacte amb Amèrica. La suposada curació de les migranyes de la reina Caterina de Mèdici, a França, gràcies al tabac va provocar que se li atribuïssin propietats curatives i que el seu consum fos recomanat pels metges. Al XVII aquests beneficis ja van quedar descartats, però la moda va poder més que la medicina –i que les connotacions demoníaques que va arribar a tenir–, i fumar es va convertir en un hàbit social; un hàbit social que, a Espanya, de bon principi es va vincular a les classes acomodades i a les zones costaneres, com Catalunya, Mallorca i el País Basc.

La fabricació de pipes va ser una indústria pròspera fins a la segona meitat del segle XX: la política antitabac americana dels anys 80 en va fer caure la demanda més d’un 60%, i Europa, afegint-se al moviment, va veure com les fàbriques que produïen a gran escala van anar tancant. Avui dia, la producció de molts dels antics fabricants és artesanal.

 

“Tot i que la seva existència es coneix des de la prehistòria, la pipa va arribar a Europa durant el segle XVI, quan l’hàbit de fumar es va popularitzar arran del contacte amb Amèrica”

 

La infinitud d’una aparent senzillesa

Malgrat la laboriositat del seu procés d’elaboració, la pipa es caracteritza per la senzillesa d’una estructura de tres parts fonamentals: la cassoleta on es fica el tabac, la canya, que pot ser més o menys llarga, i el broquet. Però la varietat quant a material, color, forma i funcions que poden originar aquestes tres parts és immensa: de bruc o porcellana, egg o churchwarden, de passeig o de lectura… Els resultats, com les imaginacions dels seus artesans, són il·limitats. Això sí, tots ells coincideixen en una cosa: fumar pipa és un art reservat a uns pocs.

 

Puf, puf, puf!, un plaer onomatopeic

Desig, parsimònia i aprenentatge, aquests són els tres factors principals amb què el fumar pipa es distingeix del fumar cigars, com una copa de vi bo ho fa d’un cigaló, i que tot aspirant a bon fumador necessita. Ho voleu provar?

 

“Fumar pipa és tot un ritual. Busqueu un moment i un lloc adequats, creeu-vos l’ambient: una butaca, una bona música, potser una beguda, i deixeu enrere l’estrès i les preocupacions, la pipa no entén de presses”

 

El primer que heu de fer és equipar-vos. Per asseure-us en una taula i no semblar principiants us faran falta alguns instruments bàsics: a part d’un tabac que no estigui sec i una bona pipa, un atacador, una escombreta i una petita navalla per moldre bé la substància. Ara caldrà que prengueu consciència del més important: fumar pipa és tot un ritual. Busqueu un moment i un lloc adequats, creeu-vos l’ambient: una butaca, una bona música, potser una beguda, i deixeu enrere l’estrès i les preocupacions, la pipa no entén de presses. Quan us disposeu a encendre-la, després d’haver trinxat el tabac i haver-lo posat dins la cassoleta amb l’atacador, ho haureu de fer en dos passos: primer haureu de cremar tota la superfície del tabac per formar una “crosta” de cendra, i després haureu d’encendre la càrrega aplicant la flama a tota la superfície del tabac o al centre, amb ràpides i rítmiques glopades: puf, puf, puf! Heus aquí el moment de plaer onomatopeic que, segons diuen, Bach va voler plasmar amb els tres res que inicien l’esmentada ària.

Ah, no oblideu que, quan trabuqueu el residu de la pipa dins el cendrer, només ha de caure cendra, ni tampoc que cal esperar que la pipa es refredi abans d’estotjar-la: són símptomes de fumador veterà. 

 


Algunes curiositats en anelles

  • Les millors fumades les proporcionen el bruc i l’escuma de mar.
  • Durant l’anomenat Moviment (1938-1939), a la presó de Manacor es muntà una taller de pipes per iniciativa dels propis presos polítics, que es dedicaren a la seva producció en cadena.
  • Cada any es disputa el Mundial de fumada lenta, en el qual aficionats de la pipa de tot el món es reuneixen per coronar aquell que triga més a fumar tres grams de tabac.
  • Einstein deia que hauria de ser obligatori que tots els mandataris del món fumessin en pipa perquè reflexionessin millor.

 

Article publicat al número 36 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top