0 items
El meu compte

Marc Martínez, una ànima inclassificable

Quedem a Vilopriu, a casa seva. Ens vol ensenyar l’hort. Li encanta treballar-hi, sempre que pot. Diu que té “mà verda” per a aquestes coses. Quan arribem, ens espera a la porta perquè localitzem la casa de seguida. Hi ha poca cobertura. Aparquem just al davant, ens saludem i entrem directament cap al jardí. És enorme, frondós, salvatge però cuidat. L’hort és al fons de tot. I, al fons del fons, paisatge natural, sense cap barrera arquitectònica que embruti la vista. “Això és un regal!”, li dic, i fa que sí, que sí, que per això li agrada tant: “Tinc hort perquè em provoca una sensació zen molt agradable. El que m’agrada és embrutar-m’hi les mans, gaudir del procés, com en la meva feina, no el resultat final, perquè, en realitat, conrear verdura ecològica em surt molt car, més que comprar-la”. I, certament, s’hi embruta les mans, es lliura a la tasca en cos i ànima. No li cal anar al gimnàs.

En Marc Martínez (Rodríguez) és de Barcelona, d’El Raval. Va néixer un 19 de gener de 1966, fill d’un ebenista i una perruquera que volia ser ballarina i no la van deixar. Ara té 52 anys. Ell diu que és de Barcelona, amb vocal neutra, que no amb “a”, i de barri. “Hi he nascut i hi he viscut, a El Raval, però ja no m’hi sento. Quan va deixar de ser com un poble, no ho vaig assimilar, i no ho he fet. S’ha perdut totalment. No hi ha la mateixa gent, està molt descuidat, s’hi produeixen un munt de desequilibris... Tot i així, allà m’hi queda l’àtic on vaig néixer, i m’agradaria conservar-lo. En el fons, però, la meva ànima és més rural que urbana”.

Segurament per això, quan tenia cap a 30 anys, es va plantejar seriosament què hi feia vivint a la ciutat. “Per a mi és antinatural, no té sentit. Vaig estar-me uns anys a El Moré, a Arbúcies, on hi teníem una casa entre molts, la majoria dels quals érem artistes. Un temps després, amb la meva companya, vam decidir buscar un lloc per a nosaltres, i aleshores vam arribar a l’Empordà. Jo no coneixia la zona. La Dolo Beltran em va convidar a Saus i ens vam enamorar d’aquesta terra”. I des d’aleshores que hi va sempre que pot.

 

“Tinc hort perquè em provoca una sensació zen molt agradable. El que m’agrada és embrutar-m’hi les mans, gaudir del procés, com en la meva feina”

 

A en Marc el defineixen com un actor polièdric (fa teatre des dels 6 anys! El seu pare volia que hi anés cada tarda perquè no es quedés deambulant pel carrer, i, per a ell, era quelcom natural), però he llegit que s’estima més usar el terme “artista”. Diu que sempre ho ha estat, tot i que queda una mica pretensiós. “Tinc mà verda per a l’hort, pinto, sóc un manetes... Tinc altes capacitats creatives, sóc hiperactiu i ja t’aviso que tinc una capacitat nul·la per a la síntesi”. Riem. Li dic que ja estic acostumada a fer entrevistes més que llargues, que no pateixi. “De tota manera, no m’agrada gens usar etiquetes. Quan era petit, a l’escola, em van diagnosticar superdotació (abans se’n deia així), i el meu pare, quan va veure l’informe, va dir: “Ya, pues muy bien”. I allà es va acabar la història. M’ha fotut molta canya, sempre m’ha exigit que doni tot el que pugui, i utilitzava molt l’humor britànic. Ara té 80 anys i me l’estimo molt, li estic molt agraït. Potser per això no m’agrada definir-me, perquè, d’entrada, no tinc cap titulació: sóc actor però no vaig acabar els estudis de l’Institut del Teatre, canto però no he estudiat solfeig, estic dirigint teatre però no tinc estudis de director... En tot cas, puc dir que sóc socorrista, perquè em vaig treure el títol”. Em queda més clar quan llegeixo el seu timeline de Twitter: “Actor, director i horticultor. (No sóc el de La Estanquera de Vallecas ni el de El Pico. Ja sé que ho semblo, però no ho sóc.)”. “En realitat, no sóc res de tot això i ho sóc tot. Sóc el Marc Martínez”.

 

Així és aquest home de sang andalusa al qual, si es descuida, se li escapa l’accent. Així és aquest home inclassificable que va descobrir el Tió quan tenia 30 anys i que ara s’estima més aquestes tradicions que qualsevol altre. Així és aquest home que ha heretat del seu pare un pràctic sentit comú i una certa lògica per fer les coses. Per això no li agraden els tutorials de YouTube i s’estima més descobrir-ho tot per ell mateix. “Sóc molt pràctic, i ambiciós a la meva manera. Sóc molt especial. Dic més no que sí, tot i que, de cara a la galeria, la gent es pensa que tinc una piscina de 20 per 10, quan, en realitat, la tinc de plàstic desmuntable. Això ho fa la tele”. Riem de nou, però té raó. I, si no, que li preguntin ara, que ha estat sortint a la sèrie de TV3 Com si fos ahir i, automàticament, ha rebut no sé quantes ofertes de feina. “O surts a la tele o no et tenen en compte. És trist. Per això el teatre comercial no m’interessa. I després, a l’altra banda, hi ha gent que fa coses sense cobrar, i això tampoc és normal. En aquestes condicions, no és gens estrany que el 90% dels actors no es guanyi la vida exercint la seva professió”. Sense anar més lluny, ell, per exemple, també fa de mestre. Li demano que me’n parli, d’aquesta faceta: “A partir de la meva experiència al teatre, al cinema, a la tele..., parlo de cultura, perquè s’ha de conrear entre els nens i adolescents especialment. Imparteixo una mena de masterclass (jo en dic masterMal, en referència al seu monòleg autobiogràfic Mal Martínez, humor i hòsties, que va estrenar el 2016 amb El Terrat) perquè em fa vergonya dir que imparteixo masterclass sense tenir cap titulació.

 

“No m’agrada definir-me, perquè, d’entrada, no tinc cap titulació: sóc actor però no vaig acabar els estudis de l’Institut del Teatre, canto però no he estudiat solfeig, estic dirigint teatre però no tinc estudis de director...”

 

 

Ho ha anomenat diverses vegades al llarg de la conversa. Hi deu reflexionar sovint, sobre la “titolitis”. Li demano si creu que, a hores d’ara, és tan important tenir un títol: “Encara pesa molt. Pensa que hi ha moltes coses que m’agradaria fer i no puc perquè no tinc el títol. Per exemple, puc impartir tallers i dirigir, però no puc donar classes; o sigui, que puc oferir el producte final però no puc ensenyar a fer-lo. Quina estupidesa més gran! Però el sistema està muntat així”.

Passa el mateix amb les companyies de teatre. I ho diu algú a qui li agrada més dirigir que actuar: “Si pogués, tindria la meva pròpia companyia i estaria dirigint projectes, però són molt difícils. Necessites moltes hores i diners, i el pitjor de tot és que la gent falla molt, i a mi em fa molta pena. Jo, si creo algun projecte (aquest any ja n’ha fet set), ho faig perquè m’agrada, per a la gent, no només pels diners. Me n’he cansat, que tot ho moguin els diners. Un actor ha de pensar per què fa el que fa, i la majoria no s’ho planteja. Per això també penso que està bé treballar sol, tot i que, en realitat, no és mai així, perquè sempre estàs amb el públic. En fi, que, de vegades, estàs amb gent i estàs més sol que quan estàs sol...”.

 

Recupero el Com si fos ahir per parlar-ne un moment. D’ençà que es va estrenar en el món del cinema amb El complot dels anells l’any 1989, ha participat en més d’una vintena de films i ha fet televisió, i teatre, i... Aquesta, però, és la seva primera telenovel·la, i em fa saber que acaben de “matar” el seu personatge. Em sap greu. M’agradava veure’l a la pantalla. “Però aquest no és el meu format, va tot massa de pressa, no encaixa amb la meva naturalesa. Malgrat la meva hiperactivitat, sóc molt analític, molt lent...; és a dir, que puc fer moltes coses alhora, però m’agrada fer-les gaudint-ne”.

De fet, fa tantes, tantes, coses que també escriu poesia. “I per què no hem llegit mai res teu, encara?”, li demano. “Perquè no he publicat, però és una de les meves assignatures pendents. Suposo que el fet de fer d’actor em xucla moltes hores i m’esgota”. M’aclareix que no li agrada ser cursi, que, per a ell, “la poesia és això, mira...”, i m’assenyala el jardí. “Lorca es poesia!!!”. I a mi em fa posar els pèls de punta (Lorca és el Meu poeta, és El poeta). Ara entenc per què el 25 de juny estrenen, a l'Espai Lliure de Montjuïc, tot un seguit de lectures desdramatitzades de la conferència de Lorca Cómo canta una ciudad de noviembre a noviembre. En faran una petita gira, i jo no em penso perdre l’espectacle, per res del món! Vull que me’n faci cinc cèntims: “No vull fer de Lorca. No s’ha de fer de Lorca! És inimitable! Per començar, perquè ningú sap del cert com parlava, sinó que s’especula sobre com parlava. Aquest espectacle és la meva reconciliació amb Espanya, perquè hi estic molt enfadat, m’ha fallat molt, i vull fer les paus amb ella. Espanya no ha entès mai Lorca. No sap ni on és, i ningú ha donat la cara. Aquest país és una entelèquia, com deia Valle-Inclán”. Abans, però, el veuré el 14 de juliol a les ruïnes d’Empúries. Hi fa una lectura dramatitzada de Lisístrata, considerada la primera obra feminista de la literatura clàssica. Qui se la pot perdre?

 

“Sóc molt pràctic, i ambiciós a la meva manera. Sóc molt especial. Dic més no que sí”

 

En Marc Martínez té cops amagats, com el disc que va treure el 1999, El Bolero del Raval, del qual en va vendre 30.000 còpies. “Vaig enganxar un moment de canvi en el món de la música, just quan s’acabava l’època daurada de vendre un milió de discos, i la veritat és que em vaig quedar amb ganes de seguir. Aleshores, jo era un desconegut. De fet, he continuat fent coses, i he fet alguns musicals, però res més, perquè el món de la música no em va molar gens. El tracte amb els organitzadors, promotors... és molt dur i desagradable, i jo demano respecte i unes mínimes condicions. Però potser algun dia torno a fer alguna cosa”.

Ara bé, si hem de parlar de cops amagats, parlem-ne! Tinc una informació que no sé del cert si és certa o no. Em llanço i li demano: “És veritat que el teu nom apareix al Record Guiness?”. I si! “És cert, perquè vaig ajudar a fer la sabata de Colom. Quan tenia 19 anys, tenia una xicota el pare de la qual era el director del Gremi de Sabaters de Barcelona, tot un artesà. A mi, aquell home em tenia el cor robat, i, com que era molt artista, va decidir fer una sabata per a l’estàtua de Colom. Devia fer uns dos metres. Jo el vaig estar ajudant durant un any, més o menys. Va ser molt divertit. Després es va exposar al Museu del Calçat, i encara hi és, crec. He fet coses sorprenents!”. I m’etziba que també va ensenyar a ballar rumba la Sandra Bullock. “És la vida...”, diu amb cara de trapella. I riem més i més fort. I m’estalvio de demanar-li que me n’expliqui els detalls. I seguim la conversa. I m’acaba explicant que, de petit, cobrava 1.000 pessetes per pintar quadres a la perruqueria de la seva mare, però que no li donaven cap importància, que les peles se les quedava el seu pare. “Ara, en canvi, se les donaríem al nen! Ho fem fatal!”.

I parlem d’educació, i dels seus dos fills (un nen preadolescent i una nena de 3), i del Premi Max al millor actor de repartiment i el Premi Butaca al millor actor teatral de repartiment per la seva participació a Tot esperant Godot l’any 1999, als quals mai ha donat més importància de la que tenen... I acabem gairebé dues hores després d’haver iniciat la conversa prenent-nos un suc i amb un “Que et sigui lleu!”. Sé per què ho diu: està pensant en la seva poca capacitat de síntesi i en el moment en què hagi de transcriure l’audio que hem gravat, però no em fa res, m’agradarà tornar-lo a escoltar i riure de nou.

 

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 46 de D'estil.

 

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Top