0 items
El meu compte

Màrius Serra: un verbívor incansable

El personatge que traiem de context en aquesta ocasió és una cara televisiva i, per tant, prou coneguda a casa nostra. Escriptor, enigmista, mag de les paraules... Màrius Serra crea narracions, novel·les, articles de ludolingüística i mots encreuats; tradueix textos; imparteix conferències, i participa als mitjans amb una energia que desborda. Màrius Serra és, en definitiva, un malalt del joc amb les paraules, un hiperactiu insaciable, un intel·lectual d’avui que farà història demà, segur. De moment, almenys, s’ha endut ja reconeixements tan prestigiosos com la Lletra d’Or o el Ramon Llull, entre d’altres.

Diu que era un nen de pis (no de carrer, com la majoria de la seva generació). En tot cas, el carrer el trepitjava a Matadepera, on passava els estius. Aquell sí que era temps de bicicleta, genolls pelats i descoberta de la natura. Criat per la seva àvia, amb un any ja caminava. A l’escola, treia notes brillants i, arreu on anava, ho preguntava tot, perquè la curiositat el rosegava per dins. Durant tota la seva adolescència va escriure en castellà, perquè és la seva llengua materna. El canvi al català el va fer composant cançons i llegint. Fins i tot, a primer de carrera, a l’assignatura de literatura catalana, va treure un excel·lent però fent l’examen en castellà, perquè encara no en sabia prou. Però l’assignatura li va donar molt de sí, i ara s’ha convertit en una de les plomes més hàbils del país, vés por on. Sense més, als encreuats de La Vanguardia és l’hereu de Tísner. El tret de sortida el va fer amb la revista Més, la primera de mots encreuats en català, de la qual en fou el fundador.

Però situem-nos. Ens trobem amb Màrius Serra al barri d’Horta, a 10 minuts de casa seva, on viu i treballa. Som a prop del parc del Laberint. “Quan era nen, aquest era un lloc on no s’hi podia entrar. Estava prohibit i ben tancat. Era un parc que pertanyia als últims nobles catalans, i el seu laberint vegetal és fascinant”. Al davant –darrera nostre–, un altre escenari d’infantesa: els Salesians d’Horta, on ell s’hi va passar 13 anys com a estudiant, des de nen fins a C.O.U. Exactament, som al costat del velòdrom, fusionant-nos amb un poema visual de Joan Brossa, un dels autors preferits de Serra. “Aquest és un dels poemes més monumentals que té. Em sembla especialment interessant, perquè és la porta d’entrada a l’alfabet i, per tant, a la vida. De fet, el vaig començar a posar als encreuats per definir la lletra “a”: “Poema visual de Joan Brossa al velòdrom d’Horta”, i molta gent l’ha vingut a veure expressament arrel d’aquest fet”. És un bon lloc, doncs, per començar la nostra conversa.

Màrius Serra Roig va néixer a Nou Barris l’any 1963. Ell es defineix com a emprenedor i, més concretament, com a escriptor, “perquè, en definitiva, tot el que faig ho faig sempre a través de l’experiència amb la lectura i l’escriptura. En el meu cas, les lletres conviuen amb altres facetes, algunes de les quals sonen tan esotèriques com la d’enigmista”. I és que, per a Màrius Serra, “escriure és, en tots els casos, posar paraules en joc”. Diu que sempre ha tingut plena consciència de mantenir una relació juganera amb el llenguatge, fins i tot de manera infantil, però el que el posa davant la pista d’una manera més clara a l’hora de dedicar-se a les lletres és descobrir, quan està cursant primer de carrera (primer de filologia anglesa), un conte del Cortázar en el qual hi troba un palíndrom (és a dir, una frase cap i cua) que diu: “Átale, demoníaco Caín, o me delata”. Encara ara se’l sap de memòria, i encara ara la diu fascinat. “Això em va fascinar d’una manera bàrbara, tant que em vaig passar tres mesos fent campana per anar a buscar què eren els palíndroms. Fins que, en aquest camí, vaig anar a petar a una enciclopèdia italiana que ho codificava com a enigmística, cosa que aquí no tenia nom. Allò va ser com caure del cavall per adonar-me que, realment, era el que m’havia interessat tota la vida. Va ser com trobar-li el nom a tot un seguit de coses que jo ja feia sense saber-ho”.Màrius Serra practica l’enigmística a tothora i s’ocupa d’estudiar-la com a matèria per veure que tot es pot codificar. Diu que aquesta disciplina li permet prendre consciència de l’univers plaent del joc, “que ve de la infància i crec que ens manté vius i ens permet obrir una mirada innocent dins la complexitat de la vida”. Per això assegura que “la millor manera de conèixer la llengua és jugant-hi, fent-ne una vertadera font de plaer, no de patiment ni conflicte, com passa moltes vegades amb les assignatures de llengua, que es relacionen amb les faltes d’ortografia i el boli vermell, o amb les qüestions sociolingüístiques, que porten a debats sobre el futur del català, la imposició d’altres llengües...”.

Però Màrius Serra podia haver estat moltes altres coses, a més d’escriptor. Podia haver estat empresari, o músic, o metge... De fet, a casa seva tenien una sabateria, calçats Virreina. Hi vivien al damunt, en un quart pis, i ell, des de petit, que hi remenava. “Al principi no em deixaven sortir a vendre, però feia tots els meus esforços al magatzem. Ho classificava tot, retolava i retolava, i m’ho passava teta reordenant móns de sabates. De vegades, també feia l’aparador amb ma mare i, de jove (amb dotze o tretze anys), ja vaig començar a sortir a despatxar, que en deien”. Fou allà, en la què considerava la seva segona casa, que va començar a adquirir el que ell anomena “universitat de carrer”. Des de la sabateria, que feia la funció d’observatori fix, veia com el món passava i, des d’aquell punt estratègic, va aprendre el que significava agafar una dinàmica de treball.

És precisament per la sabateria que Màrius Serra no recorda el final de moltes pel·lícules. Ell ens ha explicat així l’anècdota: “Recordo especialment els dissabtes a la tarda, durant l’adolescència. Aleshores, a les quatre, pràcticament tot el país, que era monocolor, vivia el moment “Sesión de tarde” a televisió espanyola. Fins que no acabava la peli, no apareixia ningú per la botiga, però ma mare obria igualment a dos quarts de cinc. El que em passava és que totes les pel·lícules les veia sempre fins a la meitat. Encara ara, quan veig pel·lícules antigues, mai recordo com acaben, i no sé si és que no en vaig veure el final o si és que tinc mala memòria”.

La relació amb la música encara li dura. De fet, ens assegura que encara es podria marcar algun jazz al piano, però no tenim la sort de veure-ho (ni d’escoltar-ho!). El Màrius Serra nen es va trobar amb aquest instrument molt aviat, perquè li van dir que tenia aptituds per entendre-s’hi. A ell li agradava, i el seu oncle matern havia estat músic abans de fer-se monjo cartoixà, així que va estudiar cinc cursos de solfeig i piano al Liceu fins que va entrar al seu primer grup de rock, on feu de teclista. Diu que va estar fantasiejant amb la possibilitat de ser músic fins als 17 o 18 anys, però, aleshores, va canviar un teclat per l’altre, i li ha sortit molt bé, la tria, perquè, actualment, és un dels autors amb més renom del país.

A diferència de la majoria d’escriptors, a ell no li va costar sortir a la llum com a tal, i no només això, sinó que, quan ho va fer, ho va fer per doble, sense passar per cap procés de mentalització previ. “La meva és una història de fortuna”, ens diu. Però això també ha tingut un preu, i és que ha madurat en públic, a la vista de tothom. “El meu primer llibre el vaig enviar a dues editorials que no el van voler, però llavors em vaig presentar a un premi per a autors inèdits que es deia Brot i, alhora, vaig començar a traduir per a un editor. De sobte, em vaig trobar que sortien al mercat dos primers llibres junts provinents de dues editorials diferents i de dues personalitats tan marcades com la del Miquel Alsueta, a Columna, i la de Pilar Rahola, a Pòrtic. Tots dos em pressionaven perquè volien els dos llibres i jo estava acollonit, perquè, a més, no tenia cap informació ni cap amistat amb la societat literària”. Però això ja ho té més que superat, perquè, a hores d’ara, ha publicat una quinzena de llibres amb el seu nom a la portada. El darrer, Verbàlia 2.0, que és a les llibreries des del mes de novembre passat. Verbàlia és un país amb ciutadans verbívors (que mengen verbs per alimentar-se), un país sense fronteres gaire definides ni lleis d’estrangeria, un espai de confluència de cultures que tenen el llenguatge com a eix central malgrat que, de vegades, no mantenen cap relació aparent. “Es tracta d’establir territoris de consens al voltant de les llengües sense caure en la temptació de fer-ne una disciplina tancada, sinó d’intentar tenyir quants més àmbits millor d’una actitud davant del llenguatge, d’un estat mental al respecte”.

De totes maneres, Quiet és el seu llibre més especial, especial i irrepetible. El dedicà al seu fill Lluis (Llullu), afectat d’una encefalopatia i desaparegut el 24 de juny de 2009. Per a Màrius Serra, aquest ha estat molt més que un llibre. Ell diu que “és un acte d’amor barrejat amb un acte de creació”, els quals, d’altra banda, li han estat retornats en forma d’afecte per part dels lectors. Aquest Quiet estaria al costat del Verbàlia, perquè, en el darrer, el llenguatge és l’eix central i, en canvi, en l’altre es tracta d’establir un relat a partir del silenci. Són dos extrems d’un continu que l’introdueixen, un cop més, en el joc del llenguatge.

Però, què va passar amb el Màrius metge? Tenim curiositat i ens ho explica. La seva família no havia anat mai a la universitat. Ell va ser el primer. Com que treia bones notes, volien que fos advocat, metge o, com a molt, economista, “coses que podien entendre, però jo no tenia vocació, sinó que a mi m’agradava el rock, escriure, llegir...”. Malgrat tot, va entrar a la carrera i va aconseguir un trasllat, de manera que va començar medicina a Sevilla, però, finalment, no el van admetre per problemes burocràtics i per ser foraster. Això va pesar més que la nota obscenament alta que tenia. Així doncs, quan ja portava tres setmanes de curs a Sevilla, va haver de tornar a Barcelona i començar a l’Hospital Clínic. Diu que, en aquell moment, es va sentir decebut, però, en el fons, sempre ho ha agraït, perquè el seu lloc es troba, sens dubte, entre lletres. No en va tan sols anà un trimestre a classe, amb el mèrit afegit de ser delegat de curs i tot. I és què Màrius Serra és d’aquells que busca l’excel·lència en tot allò que fa. Potser per aquest motiu ha estat capaç d’escriure llibres a partir de fracassos (De com s'escriu una novel·la). Això és resiliència (i excel·lència); la resta són tonteries.


Text: Mar Casas.

Article publicat al número 15 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top