0 items
El meu compte

L’enamoradís mestre Tarridas

Josep Maria Tarridas Barri (Sant Pol de Mar, 1903 - Madrid, 1992) fou un músic, director de cobla i d’orquestra simfònica i compositor amb una llarga trajectòria molt diversa i fecunda, tot i que, de cares al món, el seu pasdoble Islas Canarias fou el que més l’identificà. Enamorat de la sardana, sempre en fou fidel. Composicions com Recordant, Quan els ulls parlen, Melangia, Buscant l’infinit, La punxada d’una rosa, Units per un ideal, La mel als llavis, Hores que volen o El que et diria ho demostren abastament. La seva filla Blanca Tarridas, responsable de l’Arxiu Musical Tarridas, ens ajuda a recordar-lo des d’un punt de vista altament íntim i personal.

Passat un temps, després d’aquella nit de Reis de 1992 en què el meu pare ens va deixar, vaig entrar al seu despatx. Estava inquieta, enfrontada a un mar de testimonis que reclamaven la meva atenció, que em comminaven a parlar per ells mateixos d’unes vivències que semblaven trobar-se suspeses en el temps, a l’espera de la seva configuració. Aquell era el seu llegat. Allà hi era tot, un material acumulat per la indecisió però disposat a sotmetre’s a una selectivitat que un dia o un altre havia d’arribar, a l’espera del moment oportú, de l’ocasió que generés la necessària revisió.

 

“Jo havia conegut un pare bondadós i afectuós, preocupat pel benestar dels seus i per l’educació dels fills. El seu llegat, però, em va fer descobrir aspectes fins llavors ignorats”

 

Com si es tractés d’una fugida cap endavant, havia deixat tot allò més estimat. I també allò més rebutjat, abandonat, sense cap mirament, a la seva sort: partitures plenes de notes musicals, retalls espargits ací i allà d’una vida que, amb freqüència, havia passat per successius i diversos estats emocionals...

Jo havia conegut un pare bondadós i afectuós, preocupat pel benestar dels seus i per l’educació dels fills; un pare que anava sempre a la recerca constant de la necessària harmonia familiar. El seu llegat, però, em va fer descobrir aspectes fins llavors ignorats.

 

“Malgrat tots el avatars de la seva atzarosa vida, va tenir una infància i una joventut molt feliç”

 

A poc a poc, el seu silenciós testimoni ha anat prenent forma, com si s’anessin encaixant les peces d’un gran trencaclosques, fins a reconèixer-hi la figura del pare, la d’aquell esser humà que es mostrava amb tota la seva nuesa reclamant la meva atenció i comprensió. Una atenció i una comprensió que confirmava el que sempre vaig tenir molt segur: que, malgrat tots el avatars de la seva atzarosa vida, havia tingut una infància i una joventut molt feliç.

 

“Jo havia conegut un pare bondadós i afectuós, preocupat pel benestar dels seus i per l’educació dels fills. El seu llegat, però, em va fer descobrir aspectes fins llavors ignorats”

 

Ell estimava profundament la seva mare, la qual reconeixia com la figura central de la família, i a qui admirava com un exemple de dona activa i emprenedora.

L’àvia Maria, malgrat el seu aspecte menut i fràgil, posseïa un caràcter fort i resolut matisat per una gran sensibilitat artística que, possiblement, fou el que provocà, ja a una molt tendra edat, la vocació musical del seu fill.

 

“L’àvia Maria, malgrat el seu aspecte menut i fràgil, posseïa un caràcter fort i resolut matisat per una gran sensibilitat artística que, possiblement, fou el que provocà, ja a una molt tendra edat, la vocació musical del seu fill”

 

Sentia pel seu pare, l’avi Vadó, un treballador incansable i d’una bondat que no oferia cap dubte, un profund respecte. Aquestes qualitats es complementaven amb la seva elevada estatura i el seu rostre agraciat, que enamoraria una joveníssima Marieta, la qual confessava, com volent justificar la seva debilitat per ell: “És que era el més guapo del poble!”.

 

“La infància del meu pare va transcórrer a Sant Pol de Mar, entre els seus sinuosos i costeruts carrers de cases blanques, envoltat de pescadors i de gent amable i tranquil·la”

 

La infància del meu pare va transcórrer a Sant Pol de Mar, entre els seus sinuosos i costeruts carrers de cases blanques, envoltat de pescadors i de gent amable i tranquil·la. Això s’esdevenia al Sant Pol dels Iglesias, dels Sert, dels Morera, dels Vives, de la Conchita Badia i de tants altres personatges importants que anaven i venien tot deixant una petjada indeleble. El jove Tarridas devia quedar enlluernat davant d’aquella desfilada imponent de creativitat. Més endavant, ell també seria un d’aquells personatges d’anada i tornada. Estimava tant la seva llar, la seva gent, el seu país...

Text: Blanca Tarridas, filla de Josep Maria Tarridas.

Foto: Arxiu familiar de Josep Maria Tarridas.

Article publicat al número 34 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top