0 items
El meu compte

Miquel Masgrau: el metge de la vida

Són les onze del matí d’un diumenge de febrer qualsevol. A Barcelona surt el sol, però, tot i així, el fred no escatima. Tan sols fa tres dies que hem fixat la cita. Pensava que ens costaria molt més trobar una estona llarga per fruir d’una bona conversa sense presses. Però no. I jo que me n’alegro! De fet, he de confessar que tenia seriosos dubtes sobre si, vertaderament, al doctor Miquel Masgrau (i Bartis) li vindria de gust portar a terme aquesta entrevista; a ell, que és tan tremendament discret, tan tremendament modest, tan gelós de la seva intimitat... Sembla com si el que fa (que ha ajudat i està ajudant tantíssima gent a viure millor) no tingués cap mena d’importància i fos el més normal del món. Ell mateix diu que tots tenim la capacitat de curar, “el que passa és que es tracta, bàsicament, d’una actitud mental i de cor”, una actitud que adopta, però de la qual no li agrada gens fer-ne gala. Gens.

 

“Vaig estar vuit mesos per l’Amazones, i vaig conviure amb tribus que no havien vist mai cap blanc. Allà vaig poder ser testimoni dels orígens de la medicina”

 

Tot i així, jo ho havia d’intentar. Li vaig plantejar, curt i ras, a la sala d’espera de la seva consulta del carrer Còrsega, a peu dret, quan ja no quedava ningú més per ser atès. Li vaig dir que, més que una entrevista, es tractava d’una conversa, i que havia d’escollir un lloc que li agradés i que estigués fora del seu entorn professional habitual per realitzar-la. Em va advertir que ell era un home de poques paraules, i jo, que ja ho sabia, li vaig contestar que a mi tant m’era; que, de vegades, no calen grans discursos per dir grans veritats. Està clar que, en aquest punt, ens hauríem d’haver posat a discutir el concepte de “veritat”, però tant se valia. Tots dos vam fer els ulls grossos. La qüestió és que m’acabaria dient que sí. I que m’acabaria dient també que escollia casa seva com a context. Senzillament, perquè pensava que era un lloc bonic, i perquè era un dels espais on millor s’hi trobava. Fer-se fotos ja li feia més mandra, però li vaig prometre que ho resoldríem ràpidament sense que ell gairebé se n’adonés.

 

“Vaig estar vuit mesos per l’Amazones, i vaig conviure amb tribus que no havien vist mai cap blanc. Allà vaig poder ser testimoni dels orígens de la medicina”

 

Quan he arribat a lloc, ho he entès. He entès la tria del context que li he demanat per realitzar l’entrevista, vull dir. El carrer i el número que tinc anotats a l’agenda corresponen a una casa modernista de la dècada dels 20 del segle passat. Gens pomposa; més aviat decadent, però per això és especial, perquè conserva tota l’essència d’una època en què imagino que aquesta construcció devia lluir esplendorosa, talment com si formés part d’una novel·la de Mercè Rodoreda.

Toco el timbre, ens ve a obrir (vaig acompanyada del fotògraf) i ens descobreix la casa. I la terrassa. Sembla increïble com, estant a dos pams de Rambla Catalunya, només se sent el cant dels ocells. Una meravella!

Un cop a dins, seiem a la sala d’estar. Bé, ell no. Ell roman dempeus davant d’un generós finestral que ens regala la millor escalfor que el sol pot desprendre en un dia d’hivern. La taula on em recolzo –m’explica– és la taula on han dinat i sopat un munt de generacions abans no arribés ell al món. I aquí és on ens serveixen un bol amb te verd japonès i uns deliciosos mochi, pastissets d’arròs tradicionals de la rebosteria japonesa, que ell mateix ha portat fa poc de Tòquio. És la primera vegada que els tasto, però quan arribi a casa –penso– miraré on puc comprar-ne de tant que m’estan agradant. No m’estranya el fet d’haver-los descobert aquí, perquè la cultura oriental és molt present a la vida del doctor Miquel Masgrau.
Li demano com hi va arribar, a la medicina oriental, i em diu que “pel camí llarg”, perquè inicialment era molt escèptic al respecte (també era fumador i, el 2003, va publicar un llibre titulat El placer de dejar de fumar). De fet, es va llicenciar en medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i va començar a practicar la medicina general a l’Hospital de Sant Pau. “Aquella va ser, per a mi, una bona escola, però hi havia una cosa que no em lligava per enlloc: que els medicaments que receptàvem els anaven eliminant i substituint-los per altres, perquè eren tòxics, i vaig pensar que jo no em podia passar la vida receptant coses que feien mal sabent que, a casa, ens curàvem amb herbes”.

 

“En essència, els orientals no focalitzen la seva mirada en la malaltia, sinó en la salut, i la seva medicina actua a través de la capacitat de curació de la persona”


Després d’aquella primera experiència, i durant un parell d’anys, va exercir com a metge “a un manicomi d’avantguarda” francès, la Clinique Psiquiatrique de la Borde. Recorda, amb un somriure divertit, que li van fer un contracte com a jardiner perquè, en aquell moment, no hi havia manera de convalidar cap títol. I així fou, perquè, de fet, va fer de “jardiner” del cos i la ment dels interns. “L’estada allà em va servir de molt, i, quan va esclatar la Revolució dels Clavells, me’n vaig anar cap a Portugal, on també m’hi vaig quedar dos anys, perquè em van concedir una beca de la Fundació Calouste Goulbenkian per estudiar història de la medicina”.

La següent parada ja va ser a Brasil, on va tenir l’oportunitat d’estudiar la medicina tradicional autòctona. “Vaig estar vuit mesos per l’Amazones, i vaig conviure amb tribus que no havien vist mai cap blanc. Allà vaig poder ser testimoni dels orígens de la medicina, la medicina de l’Edat de Pedra, que en podríem dir”.

 

“La medicina occidental sempre ha considerat la malaltia com l’enemic i, el metge, com aquell que ha de lluitar contra la malaltia. Són com Sant Jordi i el drac”

 

L’Índia i la Xina arribarien tot seguit, després de fer de metge rural a Cabrerés (Barcelona). “Aleshores em vaig adonar realment que la medicina oriental és totalment diferent de la nostra, i que, des de fa milers d’anys, ha funcionat i funciona molt bé”. Al costat de metges tradicionals, va estudiar i practicar la medicina xinesa des de Hong Kong, Taiwan i Pequín, i la va poder aplicar en medicina estètica, a Hawaii, i en medicina esportiva, a Barcelona, com a metge de la selecció espanyola de waterpolo fins Barcelona 92. Rere una dècada viatjant pel món tot estudiant altres maneres de fer, Miquel Masgrau exerceix, des de 1985, al seu gabinet de medicina general, a Barcelona, per on hi passen persones de tot tipus i condició. Pacients, al capdavall, que és el que importa.

“Com es pensa la medicina des de la perspectiva oriental?”, li demano. Tinc ganes de sentir-lo. La resposta és clara: “En essència, els orientals no focalitzen la seva mirada en la malaltia, sinó en la salut. És a dir, que tracten de fomentar-la, de mirar la persona i estimular els seus propis recursos per curar-se, perquè la medicina oriental actua a través de la capacitat de curació de la persona. Hipòcrates ja deia que el propi pacient sap molt més com curar-se que no pas el metge. En canvi, la medicina occidental sempre ha considerat la malaltia com l’enemic i, el metge, com aquell que ha de lluitar contra la malaltia. Són com Sant Jordi i el drac, just el contrari del que succeeix a Orient, on el cos humà no es veu com un camp de batalla, sinó com un camp d’arròs que, si està ben irrigat i tot es fa al seu temps, garanteix una collita esplendorosa sense necessitat de matar plagues. El gran defecte de la nostra medicina és, justament, que ignora que el cos és capaç de guarir-se per ell mateix. Per això, en principi, el que cal fer és ajudar-lo. I dic “en principi” perquè és evident que, si et passa un camió per sobre, no pots esperar a curar-te per tu mateix”.

 

“El gran defecte de la nostra medicina és que ignora que el cos és capaç de guarir-se per ell mateix”

 

Pregunto si aquesta capacitat de curació la té tothom: “I tant! Tots els éssers vius, la tenen! El que passa és que, en aquest procés, la ment és molt important. El fet que tu hi creguis o no és definitiu. Si el malalt té en ment la malaltia, li resultarà molt més difícil curar-se que si s’enfoca en la salut”.

Des d’aquesta perspectiva, òbviament, els medicament hi juguen un paper minoritari. Faig la reflexió en veu alta i en Miquel assenteix. Vull saber què en pensa. Diu que cal que ens replantegem la salut. “Avui en dia, la sanitat és una pura qüestió de consum, i, des del meu punt de vista, ha de ser totalment el contrari: cal reduir medicaments, reduir complements dietètics, reduir cirurgies... per enfocar-se en la salut. Cada vegada més, a partir d’una certa edat, sembla imprescindible que et prenguis pastilles per a la resta de la vida, i, amb aquesta manera de fer, el que aconsegueixes és anar acumulant tòxics, de forma que, quan arribes a gran, la feina la tens per desintoxicar-te. Molt sovint, només amb el fet de treure pastilles, la gent millora”.

 

“Avui en dia, la sanitat és una pura qüestió de consum, i, des del meu punt de vista, ha de ser totalment el contrari: cal reduir medicaments, reduir complements dietètics, reduir cirurgies... per enfocar-se en la salut”

 

Em fascina, el que explica, però no puc evitar pensar que és una gran responsabilitat, tant receptar com eliminar medicaments. M’ho deu haver vist a la cara, perquè tot seguit m’aclareix: “El criteri és: el que et proposen que et prenguis, fa mal o no fa mal? Si no fa mal, ho pots provar. El que és absurd és que facis coses que fan mal sense provar les que no en fan, sobretot quan es tracta de temes tan experimentats com la medicina oriental, que té milers d’anys d’història”. I segueix: “De fet, l’esquema de la medicina oriental és el d’aquí de tota la vida: la relació directa entre el metge i el malalt. Abans, el metge es devia únicament a la persona que l’anava a veure. Ara, en canvi, amb la medicina social –que, per altra banda, representa un gran avenç–, el panorama ha canviat completament: el metge de vegades es comporta com un funcionari que segueix uns protocols molt condicionats pels laboratoris farmacèutics. El nostre metge d’avui els aplica sense mirar la persona, sinó només mirant la malaltia, i així es poden fer vertaderes destrosses”.

Després d’escoltar-lo, li faig la següent pregunta: “Si la medicina oriental funciona tan bé, per què no s’incorpora al nostre sistema sanitari?”. La resposta és òbvia, si voleu, però no em puc estar de demanar-li. “Precisament perquè funciona molt bé i no interessa. El nostre sistema (que no els metges, sinó les grans companyies) està muntat per fer negoci!”.

 

“Abans, el metge es devia únicament a la persona que l’anava a veure. Ara, en canvi, amb la medicina social, el metge de vegades es comporta com un funcionari que segueix uns protocols molt condicionats pels laboratoris farmacèutics”

 

“Però poden ser complementàries, ambdues medicines!”, protesto. “Totes ho són, de complementàries. Jo, que aplico la medicina oriental, quan faig un acte mèdic, no puc diferenciar entre Orient i Occident. No es pot encasellar res ni ningú! S’ha de mirar el conjunt, i això ho estem perdent de vista. Actualment, amb les especialitats, els metges cada cop saben més de menys coses, però perden aquesta visió global que proposa la medicina oriental. Està molt bé que hi hagi especialistes, però quan s’ha de seguir un procés concret”. I ho diu així, a la seva manera, com si no tingués cap mena d’importància el que verbalitza. És la mateixa modesta actitud que pren quan parla a la ràdio. Fa vint anys que també s’hi dedica, i, actualment, forma part del grup de col·laboradors de L’ofici de viure, de Gaspar Hernández.

De llibres, n’ha escrit més, a banda d’El placer de dejar de fumar (Ediciones Luciérnaga, 2003). El primer, de fet, no el va escriure ell, però el subscriu fil per randa. Va ser tot un descobriment, a la vegada que una declaració d’intencions: El mundo engañado por los falsos médicos (Acanto, 1997), del doctor Gazola, un precursor de la Il·lustració i de la medicina científica quan aquesta era alternativa i mal considerada per la medicina oficial de l’època. El doctor Masgrau el va redescobrir i el va rescatar per als lectors d’avui editant un llibre incisiu, mordaç i actualíssim malgrat els segles que ens separen.

 

“Quan estàs malalt, el màxim que puc fer és suggerir-te aliments per prendre, però fer dietes prefabricades és humiliant per a la persona”

 

Després va venir un altre llibre que parla sobre llibres i sobre el seu efecte terapèutic: El llibre com a aliment (Genèric, 2001), imprescindible per als lletraferits i els amants de la lectura. Com ell mateix, que viu voltat de llibres. A casa, a la consulta... Arreu. Ara n’està llegint un de ben menut però ple d’essència vital. El té damunt la taula on estem fent l’entrevista. És de poesia, Premi Miquel de Palol 2013. Es diu Transvasament (Proa, 2013). L’autor: el saltenc Jaume Bosquet. Em vénen ganes de llegir-lo allà mateix.

Vull saber si n’escriurà més, de llibres, però ara no li troba el sentit. S’estima més anar redactant articles i penjar-los al seu web, www.masgrau.net, per a qui vulgui. Així de simple i de complex alhora.

A propòsit dels llibres com a aliment, li demano sobre l’alimentació. Justament ahir el vaig sentir a Catalunya Ràdio parlant d’algues. Sé que no és gens amic de les dietes preestablertes, i m’ho corrobora: “Quan estàs malalt, el màxim que puc fer és suggerir-te aliments per prendre, però fer dietes prefabricades és humiliant per a la persona. Ara, al mercat, hi ha de tot, i la gent no sap què menjar. A més, més de la meitat dels productes que tenim a disposició no alimenten, perquè són processats. Ens fan creure que no sabem el que és bo per a nosaltres, i, si t’ho creus, malament rai!”.

 

“Teòricament, quan actues des de les medicines alternatives, no fas res. I és veritat: aparentment, no fas res, perquè els estímuls que provoques són mínims”

 

De cop –encara no sé com ni per què–, acabem parlant de teatre. Aquesta tarda hi anirà. Té dues entrades per a un Shakespeare, per a El rei Lear. Jo, ahir, vaig anar a veure una obra sobre l’eterna dicotomia entre el cap i el cor, entre el cos i l’ànima. Em ve com l’anell al dit comentar-ho per demanar-li, com si res, què creu que som les persones: “Som matèria i energia, però és evident que és molt més fàcil arreglar la matèria a través de l’energia que no pas picant sobre la matèria”. Entrem, de nou, en terrenys interessants... “En canvi, l’energia no es veu, i estem acostumats a creure en el que es veu”, afegeixo. “És clar! Teòricament, quan actues des de les medicines alternatives, no fas res. I és veritat: aparentment, no fas res, perquè els estímuls que provoques són mínims. En definitiva, el que cura és la vida”. “Ja tinc el titular!”, penso. Quina frase més bonica! I segueixo endinsant-me més encara: “Què creus que passa quan desapareixem d’aquest món?”. En Miquel amb mira amb aquells ulls brillants que té, somriu, i em deixa anar pel broc gros: “Tinc massa feina amb els vius com per posar-me a especular sobre els morts”. I, per un instant, em deixa sense paraules, però replico: “Què hi fem en aquesta vida, doncs?”. I hi torna: “No ho sé. A mi m’hi van portar. Jo no ho vaig demanar. L’ésser humà és com un fruit de la Terra. Què ha vingut a fer un préssec? Doncs el préssec!”. I no podem parar de riure. “Ara seriosament: això d’humanitzar-ho tot i fer que l’Home sigui la mesura de totes les coses és molt arrogant i pretensiós. Nosaltres no som res! Com diuen els xinesos, l’Home és com una gota enmig d’un oceà, que puja i baixa i no sap cap a on va, però es pensa que és única i que sap el que és l’oceà. Som molt menys del que ens pensem!”.

Després d’aquestes paraules, només em queda seguir escoltant, embadalida, un munt d’anècdotes que va recordant. No tinc prou paper per escriure-les. Ni vull. Decideixo deixar de fer de periodista, aturar la gravació, seguir bevent te verd i viure. Sense més. Estic segura que aquesta conversa, la que acabo de mantenir amb un metge que mai s’ha preguntat què havia de ser, perquè “a casa, sense dir-nos-ho, ja ho sabíem” (tots ho havien estat, menys la generació anterior a la seva), la recordaré tota la vida.


Text: Mar Casas.

Article publicat al número 33 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top