0 items
El meu compte

Museu del Suro: de fàbrica a museu, del suro al suro

Palafrugell és, juntament amb Cassà de la Selva, la primera població catalana en transformació i comercialització de productes del suro i líder mundial en la producció de taps de cava i xampany. No és d’estranyar, doncs, que el Museu del Suro es trobi en aquesta vila. Una antiga fàbrica modernista que va brillar als anys 20 del segle passat és ara la seva seu principal, un clar exemple de la reutilització del patrimoni industrial per a finalitats culturals.

Sovint, les antigues fàbriques sureres eren edificis purament funcionals, sense cap tipus de concessió als elements estètics ni decoratius i, encara menys, sense cap arquitecte de renom que els atorgués un determinat prestigi com a construcció. La fàbrica de Can Mario, a Palafrugell, propietat de Joan Miquel i Enric Vincke, era un cas excepcional. El 1899, Sebastià Carré es va encarregar de la seva construcció i, vuit anys després, l’arquitecte General Guitart Lostalo va vestir-ne la façana principal basant-se en un projecte modernista que simulava parets de cadirat i incloïa decoracions de maó i ceràmica esmaltada per ressaltar les obertures. L’espai central es va coronar amb una petita torre de coberta molt pronunciada a quatre vessants de llosetes de ceràmica, i l’obra es va concloure amb un magnífic treball de forja principalment representat per una imponent porta de ferro.

 

"Una antiga fàbrica modernista, que va arribar a ser la més important de la zona surera catalana, líder a la dècada dels 20, és avui la seu del Museu del Suro de Palafrugell"

 

Aquella fàbrica, que va arribar a ser la més important de la zona surera catalana, líder a la dècada dels 20, alberga avui el Museu del Suro de Palafrugell, entès com un emblema sectorial per a la indústria surera dels nostres temps que potencia valors ecològics, ambientals i de tradició industrial.
 

Tres espais en un

El Museu del Suro de Palafrugell forma part de la Xarxa de Museus de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Els seus serveis centrals s’articulen en tres espais de l’antiga fàbrica de Can Mario: dos edificis patrimonials (les naus industrials, que estan declarades Béns Culturals d’Interès Local) i Cal Ganxó, més un mòdul de nova construcció, adossat a les naus, que fa la funció principal de zona d’acolliment, espai d’instal·lacions i magatzem. Aquí s’ubica també la botiga del Museu, on es poden trobar tota mena d’objectes originals fabricats a partir del suro. L’edifici de Cal Ganxó, que albergarà el centre de documentació, les oficines i una enoteca, està encara en procés de rehabilitació.

Com a curiositat, en un pati interior presidit per alzines sureres, es conserva encara en corn de Can Mario, que marcava la vida de Palafrugell. Avui, aquest objecte característic de temps passats ens recorda que el suro és molt més que l’excusa d’una indústria. És, de fet, el símbol de tota una civilització.

 

"Encara es conserva en corn de Can Mario, que marcava la vida de Palafrugell"

 

Un museu obert a l’exterior

El Museu del Suro es concep com una importantíssima infraestructura de suport a la interpretació i difusió de l’entorn natural a partir de la sureda. Tenint en compte que el propi municipi on està ubicat compta amb tres àrees integrades al Pla d’Espais d’Interès Natural (les Gavarres, les Muntanyes de Begur i Cap Roig-Castell), aquest espai museístic esdevé una eina imprescindible per a la interpretació d’aquestes àrees i per estudiar i difondre els aspectes ecològics de la sureda a través d’exposicions o itineraris guiats, entre d’altres.

 

"Aquest espai es concep com una importantíssima infraestructura de suport a la interpretació i difusió de l’entorn natural a partir de la sureda"

 


Gran centre de documentació

Una de les perles del Museu del Suro és un centre de documentació especialitzat que ha rebut més de 2.000 consultes i inclou una biblioteca, una hemeroteca de 6.600 volums, un ric arxiu documental i un altre arxiu amb 5.000 imatges.


De ser història a fer història

L’activitat industrial de Can Mario va cessar a partir de 1991, quan la fàbrica comença a tancar gradualment. Després d’un llarg procés de rehabilitació, el 29 de juny de 2012, el complex cobra una segona vida per passar de ser un lloc ple d’història a ser un lloc pensat per fer història. Ens ho recorda clarament una exposició temporal sobre la fàbrica a la dècada dels 20 anomenada Si les parets parlessin. Un plafó introductori diu així: “Si les parets parlessin... Sentiríem la remor de centenars de dones triant taps i discos i xiuxiuejant a esquenes dels encarregats; la fressa compassada de les màquines de laminar paper de suro que l’anglès John Lowman va venir a instal·lar el 1906; el murmuri dels treballadors i treballadores en queixar-se del salari al final d’un dia dur de treball; el corn que marcava l’horari de treball i la vida de la gent de Palafrugell; el plorar dels nens que portaven a les seves mares per alletar-los a la mateixa fàbrica [...]; els crits d’un treballador que s’acabava de tallar amb una màquina de barrina per fer taps; les corredisses de les rates entre les saques de taps; l’arribada del telegrama que va posar Enric Vincke des de San Francisco l’any 1906, poques hores després del gran terratrèmol, dient: “Envieu taps. Aquí en falten” [...]”.

Antigament, a la part baixa de la nau sud de Can Mario, hi havia les instal·lacions per laminar el suro i, al pis superior, s’hi acabaven les bobines. A la planta baixa de la nau nord, s’hi produïa l’electricitat amb un motor a gas pobre Deutz i, a la planta superior, s’hi triava el laminat de suro per a paper. Ara, una secció de la planta baixa i tota la primera planta constitueixen més de 1.200 metres quadrats destinats a una exposició permanent que està prevista per a aquest 2014 o, a molt estirar, per a l’any vinent. A la zona restant de la planta baixa, a la banda de llevant, hi ha una sala de 240 metres quadrats preparada per acollir exposicions de diverses dimensions. Contiguament, el Museu compta amb una altra zona per a tallers i l’auditori Miquel Vincke & Meyer, que és un espai obert a la comunitat per potenciar la cultura més enllà de l’univers surer.
 

Fotografies i literatura que parlen del suro

A banda de l’exposició temporal titulada Si les parets parlessin, que es mantindrà fins que l’exposició permanent del museu estigui llesta, i inclou una col·lecció de fotografies de l’època daurada de Can Mario preses per Adolf Mas, al museu hi ha una altra temporal: Literasuro, un projecte de difusió del patrimoni surer interpretat a partir del binomi literari i fotogràfic que ens fa ser conscients de l’atenció que li han prestat al món del suro grans escriptors de la talla de Josep Pla, Gaziel o Prudenci Bertrana.
 

Un museu en construcció participativa

El Museu del Suro ha posat en marxa la campanya Cork in Progress, que pretén explicar una innovadora idea: que el Museu és una institució en plena transformació que vol comptar amb l’usuari en aquest procés de canvi. Amb aquest objectiu, l’audiovisual Can Mario, una història excepcional i una exposició interactiva i manipulativa amb espais per a la participació esdevenen canals específics que conviden escolars, professionals, locals i estrangers a construir aquest nou museu sustentat en anys d’història i ofici.

 

"El Museu és una institució en plena transformació que vol comptar amb l’usuari en aquest procés de canvi"

 

Sota aquesta idea paraigua, és possible realitzar, in situ, el mateix recorregut que fa el suro, des del bosc fins a la fàbrica, per obtenir-ne taps, discos, paper i aglomerat. Experimentar amb aquesta matèria primera, és clar, també és possible: tocar diferents formes (pelagrí, suro de reproducció, aglomerats, taps...); observar el suro amb lupes binoculars i comprovar, a través d’aparells interactius, algunes de les seves propietats físiques (que el suro és un gran aïllant tèrmic i del so, que flota, que és lleuger i que té la capacitat d’arrapar-se), o bé jugar i dibuixar.

També s’han afegit objectes puntuals vinculats a la cultura del suro, entre els quals destaca l’estendard de suro del cor La Taponera, obra de filigrana realitzada l’any 1883 pel metge palafrugellenc Josep Martí Vintró. Aquest és només un dels 6.200 objectes que configuren el fons del Museu.

La darrera parada és, pròpiament, la de participació: Què us passa pel cap?, on un seguit de post it recullen l’opinió dels visitants sobre el que hauria d’ésser aquest espai museístic.
 

Un museu nou que no és nou

L’arqueòleg gironí Miquel Oliva i els investigadors locals Joan Badia i Albert Recasens foren els fundadors del Museu de Palafrugell. Corria l’any 1972. Les primeres col·leccions, exposades a la Casa de la Cultura Josep Pla de Palafrugell, es crearen a partir de les prospeccions arqueològiques fetes a la zona i d’una col·lecció inicial de material etnogràfic.

No és fins al 1986 que hi ha la intenció de projectar un museu especialitzat en el suro. Es crea la primera plaça de conservador i es fa l’encàrrec del projecte museològic tot iniciant una important política d’adquisicions. Finalment, el 1991, s’inauguren els primers espais d’exposició permanent a un edifici del carrer Tarongeta de Palafrugell.

Des d’aleshores, s’han atès 234.000 visitants i 166.000 usuaris en activitats diverses. S’han realitzat 123 exposicions temporals, 171 activitats i 2.873 visites guiades. Per les noves instal·lacions del Museu han passat ja 28.000 visitants.

 

Article publicat al número 29 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/point-museus.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top