0 items
El meu compte

Núria Coll: una gamberra apassionada

Quan ens posem en contacte amb ella mitjançant el correu electrònic, no triga gens a contestar-nos amb un “sí”. Núria Coll és d’aquelles persones que, per feina, devoció o generació, viu connectada a la Xarxa. El seu càrrec com a directora de la revista digital etselquemenges.cat l’hi exigeix, perquè, al darrera, hi té una trentena de persones treballant que necessiten que estigui on en qualsevol moment, ni que sigui època de vacances estiuenques.

Ens cita en un forn de Calella de Palafrugell un matí d’agost plujós i inusual. De camí cap allà, rebem un WhatsApp dient-nos que ha canviat d’ubicació. Només haurem de caminar uns pocs metres més. Li volia preguntar si, com els personatges de la seva primera novel·la (Tots els llocs em recorden a tu, de l’editorial Columna), tot ho fa passar pel WhatsApp. Puc intuir la resposta. Després em dirà que no li agrada gens parlar per telèfon, que utilitza molt els missatges instantanis, però que no pretenia que les protagonistes de la seva novel·la els fessin servir tant “fins que vaig adonar-me que era una bona idea, perquè totes són mares i era inviable que quedessin tan sovint. S’havien de comunicar d’alguna manera. En el fons, però, no és una novel·la sobre el WhatsApp, sinó una divertida història d’amor, d’amistat, de periodisme...”.

I és que aquest és, en definitiva, el món de la Núria. “La protagonista, en el fons, és un alter ego de mi, tot i que no m’ha passat res del que explico al llibre, però m’he sentit molt còmode escrivint-lo, perquè parlo d’un terreny que conec”.

Ella és una periodista jove (va néixer a Tiana el 14 d’abril de 1980), amb una ja llarga trajectòria a la ràdio i a la televisió, amb un munt d’amics i una parella. M’explica, però, que els amics li recriminen que treballi tant. “Em diuen que pari de treballar, que pari de pensar, però el cap em va per davant. Sóc molt perfeccionista, molt entusiasta, molt apassionada amb la meva feina. Això fa que tingui moltes piles per engegar projectes, però també suposa que pateixi molt estrès. De vegades pretenc que la resta visqui la feina com jo la visc, i que tothom s’involucri de la mateixa manera, però les coses no són així; no tothom té les mateixes prioritats a la vida”.

 

“Sóc molt perfeccionista, molt entusiasta, molt apassionada amb la meva feina”

 

A banda de ser directora de la revista digital etselquemenges.cat, tasca que li ocupa la major part del seu horari laboral actual, Núria Coll Gelabert (encara no havia anomenat el seu segon cognom) és guionista i col·laboradora del programa Divendres, de TV3, i, des de principis de setembre, té també un espai al programa La Tribu de Catalunya Ràdio, on parla d’aliments. Això sense comptar amb què de tant en tant presenta actes, acaba de publicar la seva primera novel·la i està també implicada en un projecte anomenat Instint, capitanejat per Andreu Buenafuente i Albert Om, on es vincula coneixement i entreteniment.

 

Jugant a fer ràdio

La trajectòria professional de Núria Coll la comença de ben jove i des de zero. Tan sols tenia 16 anys quan, amb un parell d’amics i l’ajuda d’en Carles i en Josep Cuní, va contribuir a muntar l’emissora municipal de Tiana, pintant les parets del local i tot. Aleshores feia teatre i cant coral, i tenia claríssim que volia ser actriu, però li van demanar que fes un programa sobre teatre i, des d’aleshores, no ha deixat mai més els micròfons. Tot i així, va arribar a estudiar art dramàtic i a actuar d’extra en algunes sèries de TV3.

A Ràdio Tiana s’hi va estar gairebé cinc anys, i hi va fer de tot. Després, amb 20, ja era tan autosuficient que va passar a portar les regnes del matinal de Ràdio Ciutat de Badalona. Però, com que no en tenia prou, durant els estius va començar a buscar feina a Barcelona, i de seguida va entrar a RAC1. Més endavant ha passat per COM Ràdio, IB-3 Ràdio i Catalunya Ràdio. També ha tastat la tele: TV Badalona, Barça TV i TV3. Reconeix, però, que ella és dona d’ones hertzianes, que és l’espai on se sent més còmode. “Jo no jugava a nines, jo jugava amb un micròfon a fer ràdio. És com si formés part del meu ADN. En canvi, a la tele em cohibeixo, perquè tinc molts complexes i estic massa pendent de la imatge.

És com anar cada dia a un casament, i això cansa. Això no treu que els estigui molt agraïda, perquè projecten una imatge molt positiva de mi”.

“I què me’n dius d’escriure? Ets d’aquelles que sempre havia volgut publicar?”, li demano encuriosida. “No ho tenia pensat. Tot el contrari. Jo no sóc d’escriure. Ni tan sols tenia textos guardats al meu ordinador. Va ser la directora general d’Edicions 62 qui em va engrescar. Em va veure a la tele i em va dir que, per la manera com comunico, podia tenir un llibre. A mi em va semblar impossible, però em va assegurar que em podien ajudar. Volia una novel·la d’una noia que fos un alter ego de mi mateixa: una periodista de 30 anys que visqués a Barcelona, que treballés a la ràdio i a la tele i a qui li passessin coses. De seguida vaig intuir per on anava, i m’hi vaig sentir molt identificada, perquè tinc una part frívola de veure Sexo en Nueva York i llegir Bridget Jones. Vaig pensar que m’ho podia passar molt bé. Al cap d’un setmana, em vaig presentar a l’editorial amb 100 pàgines”. La novel·la la va escriure l’estiu passat entre Calella i el Pallars, on s’hi va aïllar durant una setmana. En total, va treballar cada dia al llarg de dos mesos. “Ara penso que no sé com el vaig escriure, que no seria capaç de tornar-hi”.

 

“Tinc una part frívola de veure Sexo en Nueva York i llegir Bridget Jones

 

Passant “de puntetes” per la universitat

La part frívola de la Núria la desconeixíem. A la tele no ho sembla gens, però ja sabem que el que surt a la pantalla “és mentida”. Aquesta banda més gamberra la treu a la ràdio i a la novel·la. Amb la seva gent ja es deixa anar del tot, diu. Va explicant i no perd mai el somriure. Parla i escolta alhora. No sé si se sent més còmoda a la seva banda o a la meva. Li pregunto i em diu que s’ha acostumat a que l’entrevistin, però que se sent millor preguntant. Ben mirat, té ulls de curiosa. I de patidora: “Quan m’entrevisten pateixo, perquè sé com som els periodistes i de vegades m’he obert massa sense voler”.

Ja que entrem en matèria, li demano sobre la llicenciatura de Periodisme. Ella n’és crítica. Diu que va passar per la universitat “de puntetes”, que va ser “un pur tràmit”, que va aprendre a fer de periodista amb 24 anys, quan va entrar a treballar a Catalunya Ràdio amb el Bassas.

“Ell em va ensenyar tot el que sé sobre criteri periodístic”. També va ser ell qui la va engrescar a acabar la carrera. Com que no tenia nota per entrar a Periodisme, es va apuntar a Humanitats, però, com que ja treballava i les assignatures no l’entusiasmaven, van anar passant els anys sense avançar. Es va quedar a tercer. Això va ser fins que va fer la prova d’accés a Periodisme, “sobretot perquè el Bassas em va dir que estava buscant una persona per treballar amb ell que tingués dues carreres. I jo no en tenia ni una! Em va dir que, si volia treballar a la Corporació, necessitaria el títol de periodista, i aleshores vaig accelerar una mica, però em vaig treure la carrera com vaig poder, sense anar gaire a classe. L’Alsius sempre em diu que no em recorda”. Torna a somriure.

 

A taula, com Josep Pla

Penso que la Núria és una noia presumida. Ella ho reconeix, però no es considera una fashion victim. El que sí fa és cuidar-se. És d’aquelles que, quan va al súper, es mira les etiquetes de tot, “com una malalta”. Per això hi va poc i només hi compra el més imprescindible. La resta, l’adquireix a botigues d’alimentació ecològica, i els caps de setmana va al mercat de Palafrugell, que li encanta. “La fruita i la verdura les compro del Montseny, i el peix, aquí (a l’Empordà), on sé que no és de piscifactoria. Jo sóc d’aquelles que van amb el cotxe fins a la finca del pagès a buscar el que necessito”.

 

És d’aquelles que, quan va al súper, es mira les etiquetes de tot, “com una malalta”

 

Ha hagut de vigilar tota la vida amb l’alimentació, perquè “tenia mals de panxa i no me’n sortia. Vaig buscar terapeutes i terapeutes i em vaig anar trobant amb aquest món. M’agrada molt la gastronomia i la cuina, però el que més m’interessa és la vinculació de la nutrició amb la salut. He descobert que els beneficis que aporta el fet d’alimentar-se de forma saludable són totals.

El menjar industrial, la brioixeria i els sucres refinats han fet molt mal, i aquest mal el podem evitar, sobretot nosaltres (la cuina catalana), que disposem d’uns productes molt bons”. Precisament d’aquesta preocupació ve etselquemenges.cat, la revista digital que dirigeix des de fa tres anys i que el 2012 li va reportar el Premi Bones Pràctiques de Comunicació no Sexista per a les iniciatives tecnològiques i el foment del periodisme digital. La versió en castellà està a punt de ser una realitat.

Coherent amb aquesta filosofia d’alimentació saludable, a la Núria li agrada cuinar, però ho fa de forma senzilla. Forn o planxa. “Cuino per a mi i per a la meva parella, que menja com jo, afortunadament: molts cereals, quinoa, mill, pastes o arròs integral... No menjo sofregits, ni salses, ni xup-xups, tot i que m’he criat en una casa on em feien carn amb suc i bolets, i m’agrada molt, però, en el meu dia a dia, menjo molt suau. Sóc una mica com el Pla, que deia que li agradava el producte bo però sense gaires floritures: mongetes, llenties, espinacs o cigrons, tot tipus de peix...”.

 

De Calella amb la vista a Vullpellac

Fa estona que conversem. Nosaltres ens hem demanat un entrepà petit i un suc de taronja natural. La Núria s’ha pres un cafè, però ja fa estona. Potser fins i tot aquest és el segon de la jornada, perquè m’explica que cada dia del món es lleva a les sis del matí, com un autòmat, i comença a treballar per etselquemenges.cat. Aviat anirem a fer les fotos a la cala Port Bo i ens tornarem a retrobar amb l’esperit de Josep Pla. Només d’arribar m’ha explicat que quan era petita venia a Pals i a Begur a estiuejar. Va ser al cap d’uns anys quan va descobrir Calella. “El meu pare va morir, i ma mare, a qui li agradava més el mar, va començar a venir-hi sovint. El meu germà i jo la vam començar a acompanyar i ens va anar enamorant. Fa un parell d’anys que hem llogat un apartament aquí i hi venim molt sovint, a banda de l’estiu. Hi estem molt bé”.

Ella, però, ha començat a descobrir l’Empordà interior i diu que encara li agrada més. “Calella és com una postal, i l’aprofito per anar a la platja i per caminar pels camins de ronda, que m’encanten, però amb la meva parella ens passem les hores somniant que algun dia tindrem una casa de pedra a Vullpellac”. Si segueix com fins ara, segur que ho aconsegueix. Mentrestant, haurà de continuar vivint al rovell de l’ou de Barcelona, al seu àtic de Gràcia. És tot el contrari del que havia planejat, perquè se sent molt maresmenca, però almenys aquesta vida de ciutat li ha permès ser capaç d’escriure una novel·la amb aire urbanita que potser aviat passarà a ser una tv movie o una obra de teatre. Tractant-se de la Núria Coll, per manca de projectes, que no sigui!

 

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 27 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top