0 items
El meu compte

Núria Esponellà ens presenta els seus cirerers

Núria Esponellà està pletòrica, pletòrica i feliç. Fa pocs mesos va ser premiada (i ben premiada!) amb el tretzè Néstor Luján de novel·la històrica en català per la seva darrera obra: Rere els murs, publicada per l’editorial Columna. Ambientada al monestir de Sant Pere de Rodes a principis del segle XII, és un particular homenatge a un dels temples de culte més antics i poc coneguts de Catalunya. Però no només ha representat això, sinó que és el resultat d’un minuciós exercici de paciència que ha ocupat gairebé quatre intensos anys de la vida de la filòloga i escriptora: dos de recerca d’informació i d’elaboració de guions i més d’un d’escriptura continuada. El resultat? Una novel·la entranyable i tremendament completa que parla de la llibertat i del perdó enmig d’un escenari tel·lúric impressionant. “Per a mi, escriure aquest llibre ha estat terapèutic, un punt d’inflexió en la meva vida, perquè, en un moment en què estava passant una crisi interior important, em vaig plantejar escriure textos que parlessin molt més clarament de l’ésser humà, i d’aquí sorgí la necessitat de marcar-me un gran objectiu: escriure una novel·la històrica sobre Sant Pere de Rodes, que és el lloc que em venia de gust desgranar”.

Així aconsegueix els seus propòsits Núria Esponellà, amb feina, disciplina i voluntat, i, sobretot, intentant fluir amb tot el que fa. Em diu que el seu lema de vida és: “Qui persevera, triomfa”. Però no es refereix al triomf que passa, sinó al que implica arribar a ser feliç amb tot el que fas. Ella ho ha aconseguit, o, almenys, així se sent ara. El camí que va iniciar d’alguna manera als onze anys, quan “ja escrivia poesia d’una forma madura, i la sentia...”, continua florint amb més ímpetu que mai.

La Núria és una dona de ment forta i hiperactiva que es defineix com “variable i canviant de gustos, de manera de ser…”, tot i que té molt clars uns determinats aspectes de la vida que intenta mantenir dempeus de forma sòlida i convincent. El que més li interessa en aquest món són trets tan essencials com el gaudi del moment, el valor de les petites coses i l’estimació del que posseeix. Ella és el que en podríem dir una dona multifunció, una dona que té cura de casa seva i dels seus, que escriu, que és articulista, que imparteix tallers de relat i poesia... En fi, que per poder-ho tirar tot endavant, es lleva a les sis del matí i s’organitza rutines el millor que sap. Per estrany que sembli, però, l’agitació de la seva agenda no es transfereix a la seva persona. La Núria no transmet ni un polsim de nerviosisme, ans al contrari: el que intenta, de totes totes, és simplificar-se la vida i fer-se-la fàcil i agradable, a ella i als altres. L’especial connexió que manté amb la natura i la pràctica de la meditació i la kabbalah de ben segur que l’ajuden a assolir aquest objectiu.

Núria Esponellà va néixer a Celrà (Girona) el 4 de febrer de 1959, “en època de la revolució cubana i de la invasió del Tibet”, em diu somrient. El contacte amb la terra, per tant, l’ha experimentat des de sempre, però ara –de fet, des de fa temps–, un dels seus racons preferits es troba a Ventalló (Girona), on viu i treballa. “Vaig venir a parar a Ventalló per amor, d’ençà que el meu home i jo ens vam casar l’any 81”. És en aquest punt de la geografia catalana, doncs, al bell cor de l’Empordà, on la Núria ens descobreix el seu petit paradís: un camp de cirerers que té a tocar da casa. “Els cirerers em transmeten molta pau.

Quan hi vinc, em descalço i camino per damunt la terra. Aquesta connexió directa amb el sòl em recorda els nostres orígens i em permet desconnectar de la feina continuada i solitària d’escriure. A més, em transmeten molts records, perquè aquest era el punt de trobada amb el meu home”.

El seu home és en Pere Puigvert, un pagès de tradició amb més de 25 hectàrees d’arbres fruiters que ha sabut adaptar-se als nous temps engegant un enginyós projecte econòmic i social que permet a l’usuari apadrinar un dels seus arbres i gaudir del fruit que en neix. L’empresa en qüestió es diu Fruites Núria –“El meu marit té la mania de posar el meu nom a tot arreu”, diu la Núria rient–, i l’escriptora n’és també un important punt de suport. “Jo vaig treballar a l’empresa durant tots els estius d’ençà que vaig fer 18 anys per pagar-me els estudis, i ara segueixo compartint els projectes amb el meu home. Diguem-ne que fem camins paral·lels amb un punt de connexió. Som com un tàndem”.

Li demano si treballar amb les lletres i amb la natura li implica un gran esforç de bifurcació de la ment, si ha de separar en dues parcel·les diferenciades el seu cervell per poder-les realitzar, però em diu que no, que ella ho entén com un tot que es complementa. “A la vida, ens han ensenyat a parcel·lar-ho tot, i no és veritat”. De fet, la meditació, la kabbalah, el PNL, el reiki i els tallers de creixement personal amb què s’alimenta la ment i l’esperit també els concep com exercicis complementaris a la lletra, perquè, per a ella, l’escriptura és terapèutica. “Jo no crec en les receptes d’autoajuda, perquè considero que cada persona és un món, i que un mateix individu necessita coses diferents, segons l’època que estigui vivint. Penso, sincerament, que cadascú és mestre d’ell mateix, i que la responsabilitat individual és la base de tot. Nosaltres som artífex de la nostra vida, encara que ens faci por ser-ne conscients”. És amb perles com aquesta que et pot sorprendre, a qualsevol moment, una dona que al llarg de la trajectòria professional que ha anat traçant lligada al món de les lletres s’ha dedicat a l’ensenyament, tot i que ara aquesta és tan sols una petita parcel·la de la seva vida.

Tornant a la novel·la, i a l’essència de l’ésser humà, i a la vida..., em diu que, de fet, “res no ha canviat tant des del segle XII. Ja fa molts anys que governen unes determinades famílies al món, i les pors ens continuen dominant. Les persones estan compostes d’una part física, una mental, una emocional i una altra espiritual. Nosaltres som molt mentals i, per viure bé, encara hem d’aprendre a comprendre i a transformar les nostres emocions”. Així d’honesta es mostra Nuria Esponellà, perquè la honestedat i la coherència és el que més valora de les persones, “que facis la feina que facis, la facis el millor que saps, perquè, per a mi, si no, ho considero una estafa”.

Sens dubte, nosaltres no ens hem sentit gens estafats al seu costat. Núria Esponellà transpira sinceritat i autenticitat pels quatre costats. Aquesta dona, que ha llegit de forma insaciable i que sempre ha tingut una gran fam d’aprenentatge constant, es construeix a ella mateixa dia a dia per créixer en l’amor i per regalar-lo a tot aquell que se li acosta. La virtuositat amb què usa les paraules no és res més que el mitjà que ella ha escollit per comunicar-se. Qui la llegeixi, ho podrà constatar... De moment, esperem que el seu darrer somni es faci realitat: que Rere els murs arribi a tots els racons del món traduït en innumerables llengües.


Text: Mar Casas.

Article publicat al número 10 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top