0 items
El meu compte

Passi i segui

 

La cadira sempre ha estat un objecte funcional pensat, curt i ras, per seure a descansar. Amb el pas dels anys, però, també s’ha convertit en un preuat objecte de disseny i decoració que, en alguns casos, es pot elevar fins i tot a la categoria d’obra d’art reconeguda. L’ofici que les crea ja no està tant en mans dels artesans cadiraires com dels dissenyadors i creatius.

 

Sembla que, a l’Antic Egipte, l’escriba babiloni Ebih-Il va crear la primera cadira de la història unint dues potes i un respatller a una taula de fusta. Hi ha arqueòlegs, però, que asseguren que aquest objecte utilitari ve dels sumeris, que modelaren una estàtua de la deessa Inanna asseguda en un tron. Sigui com sigui, tant en un cas com en l’altre, ens situem en la mateixa època: cap al 3.000 a. C. Considerades inicialment un símbol de força, poder i riquesa, i fabricades amb marfil, or, banús o pedres precioses, les cadires només les podien usar reis i faraons. La resta dels mortals s’asseien, com a molt, en tamborets senzills o bancs de fusta.

 

“No fou fins al segle XVI quan aquest moble començà a ser un objecte d’ús quotidià”

 

Dins la cultura grega, l’exemple de cadira més antic que es coneix es remunta al 600 a. C. i comptava amb respatller. En canvi, les cadires romanes l’obviaven i tenien les potes en forma de tisora. Les més vistoses eren de marbre i estaven decorades amb figures de déus i deesses.
 

Després de la davallada de la cultura romana, a l’Edat Mitjana, les cadires eren un símbol de poder indiscutible per als reis, però també per a les autoritats eclesiàstiques, que, assegudes als seus trons, feien visible la seva superioritat dins la societat gràcies al poder que els havia atorgat Déu.

 

Quan les cadires van ser per a tothom...
 

A mesura que els segles han anat passant i les societats han anat evolucionant, els dissenys i el significat de les cadires també han anat canviant, però no fou fins al segle XVI quan aquest moble començà a ser un objecte d’ús quotidià. A partir d’aquest moment, l’ofici de cadiraire es va començar a estendre. Tot i així, la cadira segueix sent interpretada com un emblema d’autoritat a molts edificis governamentals d’arreu del món.

 

“A Catalunya, les cadires de boga eren les més esteses, i ho foren fins a la dècada dels 60 del segle XX”

 

A Catalunya, les cadires de boga eren les més esteses, i ho foren fins a la dècada dels 60 del segle XX. Per això es considera que la feina que desenvolupaven els cadiraires era un híbrid entre la del fuster i la del cisteller. El mateix cadiraire s’encarregava de buscar les matèries primeres que utilitzava per elaborar el seu producte, essencialment fusta i boga. Amb la fusta (normalment de pollancre), feia el bastiment de la peça, i el seient el creava principalment amb boga, una planta herbàcia perenne que es troba a lleres de rius i aiguamolls, tot i que també podia usar espart, fulles de blat de moro o palma.
 

Per construir una cadira, el primer que feia era tornejar la fusta i polir-la, especialment pels racons de les motllures. Després, hi feia els forats per als encaixos i la muntava. L’últim pas era bastir el cul de la cadira treballant l’enreixat del seient.
 

Les mides i l’alçada de cada peça eren variables, però, quan una cadira es feia malbé, rarament es llançava, sinó que era el cadiraire qui s’encarregava de reparar-la. Una cadira, per tant, podia durar tota una vida, o encara més. Tot aquest procés es pot conèixer de prop al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí.
 

Malgrat que encara existeixen cadiraires que treballen a la manera tradicional, a partir de la dècada de 1980, l’ofici va començar a patir una davallada notable que no s’ha tornat a recuperar. Avui, es mantenen principalment gràcies a les fires i mercats artesanals. Les cadires de disseny industrial, produïdes amb materials nous com el plàstic o l’acer inoxidable, entre d’altres, estan guanyant la partida.
 

Però no es tracta només d’una qüestió de producció i de materials, sinó que, actualment, les cadires són molt més que un objecte per seure. La seva concepció ha canviat: ara són també peces de disseny que poden arribar a ocupar espais destacats dins de museus tan prestigiosos com el British Museum de Londres.

 

“Actualment, les cadires són també peces de disseny que poden arribar a ocupar espais destacats dins de museus tan prestigiosos com el British Museum de Londres”

 

De peça funcional a obra d’art
 

És sorprenent adonar-se com la majoria de cadires de disseny industrial més aclamades avui en dia han arribat a complir ja els cent anys, però, malgrat això, són més actuals que molts dissenys contemporanis. Es tracta de grans clàssics dels dissenyadors industrials més brillants de la història.
 

Una de les primeres cadires considerades de disseny fou la Thonet 114, creada l’any 1910 pel constructor de mobles industrials Michael Thonet. Considerada la cadira clàssica per antonomàsia, destaca per ser la primera cadira de fusta corbada de la història. Des que es va crear, se n’han venut al voltat de 60 milions, sense tenir en compte les rèpliques que s’han anat llançant a un mercat assedegat de peces especials que decorin com ho pot fer un quadre.
 

Rere seu n’han vingut d’altres que són autèntiques meravelles, com la Cantilever, de Mart Stam (1926); la Tolix, de Xavier Pauchard (1934); la Lilla Aland, de Carl Malmsten (1942); la Eames Plastic Side Chair, de Charles i Ray Eames (1950); la Diamond, de Harry Bertoia (1952); la Serie 7, d’Arne Jacobsen (1955), o la Panton Chair, de Verner Panton (1967), entre moltes d’altres. 

 


Eames Plastic Side Chair. És una versió renovada de la llegendària Fiberglass Chair. La versió original va ser desenvolupada per Eames en col·laboració amb Zenith Plastics per al concurs Low-Cost Furniture Design, organitzat pel Museu d'Art Modern de Nova York, i va ser la primera cadira de plàstic fabricada industrialment. En les seves versions actuals de polipropilè, aquestes cadires ofereixen una comoditat encara més gran.

Amb una senzilla forma orgànica, la Plastic Side Chair s'ha convertit en un arquetip del gènere de cadires la carcassa de la qual es pot combinar amb diferents tipus de bases. Precisament, l'àmplia selecció de bases existent permet utilitzar aquestes cadires en diferents ambients: des d’un menjador o oficina domèstica fins a un jardí. La variada gamma de colors i entapissats disponibles proporcionen moltes opcions per combinar els seus components i adaptar-los a les necessitats individuals.


 


Panton Chair. Verner Panton va ser una de les personalitats que més va influir en l'evolució del disseny dels anys seixanta i setanta. A més d'experimentar amb les formes i els colors, es va sentir atret per les múltiples possibilitats del plàstic, un material nou en aquell temps. El seu objectiu era crear una cadira d'una sola peça que fos còmoda i que pogués utilitzar-se a qualsevol lloc. Després de buscar durant anys un fabricant que la produís, Panton es va posar en contacte amb Vitra el 1963. Junts van desenvolupar la Panton Chair, que es va presentar en societat el 1967.

La producció en sèrie de la Panton Chair es va iniciar l’any 1967. La peça va causar sensació i va rebre nombrosos premis. Un dels primers models d'aquesta cadira forma part de la col·lecció permanent del Museu d'Art Modern de Nova York. Actualment, la Panton Chair es considera un clàssic del disseny modern. La versió original, realitzada amb escuma rígida de poliuretà amb acabat setinat, es comercialitza sota el nom de Panton Chair Classic.


 


Vegetal. L'interès dels germans Ronan i Erwan Bouroullec per les formes orgàniques queda palès l’any 2004 amb el disseny d'Algues. A partir d'aquesta experiència, van emprendre un nou projecte que els va ocupar quatre anys: Vegetal.

El procés va donar lloc a la creació d'un gran nombre de prototips i a una exhaustiva exploració de la tecnologia d'emmotllament per injecció. L'objectiu era crear una cadira que s'assemblés a la vegetació natural i que, a la vegada, fos prou resistent, estable i còmoda. Les seves varetes planes, que recorden branques de plantes, estan entrellaçades de manera asimètrica en tres nivells per formar la carcassa del seient, que té forma de cercle irregular i es recolza sobre quatre potes que semblen brollar des de terra.

Vegetal es comercialitza en sis colors gens habituals quant a cadires de plàstic: negre, gris, ataronjat, crema, verd i marró. És apta tant per a interiors com per a exteriors i ofereix una gran flexibilitat en diferents entorns. En el procés de fabricació d'aquesta cadira, realitzada en poliamida 100% reciclable, se segueixen uns paràmetres d'alt estalvi energètic.


 

 Article publicat al número 33 de D'estil.

 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top