0 items
El meu compte

Pilarín Bayés, mig cor a Tona

Hem pujat fins al Castell de Tona, on, de fet, a dia d’avui no hi ha cap castell, sinó una església, la de Sant Andreu, que, per cert, està en procés de restauració. L’antiga fortalesa apareix documentada per primera vegada l’any 889 i fou propietat dels comtes de Barcelona. Avui només se’n conserva una torre de guaita de pedra de nou metres d’altitud, que està acompanyada d’una bandera catalana.

Hem deixat el cotxe al capdavall del turó, anomenat del Castell, i hem pujat a peu, xino-xano. Som amb la Pilarín Bayés, una de les il·lustradores més reconegudes i entranyables de casa nostra (per no dir la que més). La Pilarín va més equipada que jo. Molt encertadament, estrena un barret de palla que li han regalat aquest estiu, perquè damunt les nostres testes peta un sol de justícia. De pujada, ens creuem amb tres caminants que deuen haver estat més matiners que nosaltres, perquè ja van de tornada. La Pilarín m’explica que la primera vegada que va pujar a aquest lloc va ser amb una amiga seva de Tona. “Aleshores no hi havia carretera, però, com que teníem 14 o 15 anys, vam pujar com unes daines”. M’ho diu alegra, somrient, com sempre. El darrer cop que va venir va ser quan la van fer roseraire, fa uns cinc anys, per a l’Aplec del Roser. Ara hi tornem, la Pilarín, el fotògraf i jo, perquè és l’espai que ha triat per fer aquest “Fora de context”. I té lògica, molta lògica, perquè enguany, al seu germà i a ella els han fet fills adoptius de Tona. La Pilarín i la seva família hi han estat molt vinculats, a Tona. De menuda passava els estius al balneari Ullastres, propietat de la família Bayés. “Amb Tona hi tinc un vincle molt important, perquè el nostre besavi (Antoni Bayés i Fuster) va ser metge d’aquí. Va descobrir les aigües pudentes i les va portar a analitzar a la Madame Quirí, des d’on li van dir que eren molt importants. De fet, d’aquí van néixer els balnearis de Tona, tot i que la gent se’n reia. Deien: “On va ara aquest, amb les aigües pudentes?!”. Però realment van canviar molt l’estil de vida del poble, perquè es va tornar un lloc d’estiueig”.

 

“Amb Tona hi tinc un vincle molt important, perquè el nostre besavi (Antoni Bayés i Fuster) va ser metge d’aquí. Va descobrir les aigües pudentes”

 

Però la història dels Bayés amb Tona ve de més lluny encara. Gran part del que es va construir a aquell turó es va fer en temps de Pere III i de Martí l’Humà, que era el marit d’una parenta de la família Bayés. Des del segle XVIII, són a la zona de forma permanent. “Els Bayés són uns emigrants que van venir fins aquí a causa d’una gran fam que hi va haver, i es van establir a la falda del Montseny. Se’n van anar a Taradell i un d’ells es va fer veterinari. El següent ja va ser el meu besavi, el metge, i els últims anys de la seva vida els va passar a Vic”. Ella va néixer a la plaça de la Catedral i ja no s’ha mogut de la seva terra, tot i que és una gran turista.

Des del Castell de Tona hi ha una visió de la comarca d’Osona espectacular. S’hi veuen des dels Pirineus fins a més enllà del Montseny. “És un punt privilegiat per fer-se càrrec del que és la plana de Vic, voltada de muntanyes grosses, com deia mossèn Cinto. Totes formen aquesta mica de palangana que fa que tinguem la boira, que queda ficada aquí dins i li dóna tota la seva personalitat”. Parlem fa estona. Parlem i observem. La Pilarín té històries per a tot, tot s’ho sap, i el que no, ho busca o ho demana. És una persona tremendament curiosa que, degut la seva feina (tot i que estic segura que si s’hagués dedicat a una altra cosa hagués fet el mateix), s’ha hagut de documentar a carretades. Res del que ella explica és inventat. Li dic que en sap un pou, de tot, i ella em contesta que tot el que sap no ho ha estudiat, que s’ho ha trobat, i que ho recorda, i que li encanta recollir històries i explicar-les als seus néts. En té vuit, de néts; quatre fills i vuit néts. Li pregunto si certament va escriure el Punyeta! Consells d’una àvia als seus néts per ells (i/o per a ells). Em diu que sí, que li va fer molta il·lusió escriure’l, que li agrada que se sàpiguen els seus pensaments i, en general, els de la seva generació, sense ànim, però, de sentir-se’n la portaveu. “Per un malentès amb l’editorial, van posar que eren consells, però jo crec que és molt difícil donar-ne a la gent del segle XXI, perquè el context que vaig viure jo i el seu és molt diferent”.

La contemplació del paisatge ens torna a Tona. També hi té una anècdota amb el seu pare, que era el metge del balneari: “Els oncles de la meva mare eren els cònsols d’Argentina a Barcelona i, un dia, van venir a prendre les aigües al balneari dues bessones molt divertides que rondaven els 20 anys. Vet aquí que el meu pare es va enamorar d’una d’elles, i nosaltres sempre fèiem broma i li dèiem que de quina s’havia enamorat, perquè eren idèntiques. Elles també el duien de corcoll. Per anècdotes com aquesta, nosaltres hi tenim una part del cor, a Tona”, conclou. I continua: “Després, l’avi Càndid, que era el fill del que va descobrir les aigües, té una anècdota molt divertida que encara s’explica a Tona. Resulta que durant les guerres carlines va venir el general Weyler, i ell n’era molt admirador, però va veure que feia pipí al carrer i va dir: “Ja no l’admiro més, perquè la meva mare m’ha dit que no es pixa pel carrer!”. Així que va passar de veure’l com un heroi a veure’l com un mal educat. Una vegada ho vaig explicar a Ripoll i em van dir que allà també estava escrit un episodi similar. Es veu que aquell senyor tenia una incontinència important i s’anava pixant per tot arreu”.

Així és Pilarín Bayés, una treballadora incansable que dibuixa 15 hores al dia sense descans. Per a ella, però, no és una feina, és la seva passió, és un luxe, igual que és un luxe per als nens i les nenes (i per molts adults) llegir un llibre il·lustrat per “la Pilarín”, com se l’anomena carinyosament. De petita, fou una nena malaltissa, amb freqüents crisis d’acetona que li permeteren quedar-se a casa a dibuixar, però, al contrari del que solia passar a la resta de llars de l’època, per a la família de la Pilarín no era res estrany que ho fes, ni tampoc ho va ser que s’hi acabés dedicant professionalment. El seu besavi Joaquim Vayreda ja era pintor i fundador de l’escola de paisatge d’Olot.

El primer llibre que va il·lustrar la Pilarín és de 1964. Va començar un any després d’haver acabat la carrera de Belles Arts. “Em vaig casar l’any 65 i me’n recordo que vam anar a cobrar el primer llibre. Ens van donar 5000 pessetes i a nosaltres ens va semblar que allò era “la pera!””. Ara, el 23 de setembre inaugura, al Museu de l’Art de la Pell de Vic, una exposició antològica de diverses obres seves que es podrà visitar fins al 8 de gener de 2012. Han passat gairebé 50 anys i els seus dibuixos, ingenus però plens de gràcia i ironia, agraden a cada generació que creix, no només perquè són bonics, sinó perquè ajuden a entendre i a estimar la cultura i la història de casa nostra. Segurament per això li han concedit el Premi Serra d’Or i la Creu de Sant Jordi, i enguany, a més, la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic. “Em fa molta il·lusió perquè al meu avi també li van donar. Però penso que el meu avi devia solucionar problemes importantíssims de la gent; en canvi, jo només dibuixo. Potser han volgut reconèixer la tasca que fem les persones que treballem en aquest camp, que som el primer graó de la cultura, allà on un nen s’“enganxa” a la cultura, on s’“enganxa” al coneixement i a l’estimació pel seu país. Jo no me’n faig el càrrec. Han estat molt bona gent i molt amables”. I jo penso: “Tan bona gent i tan amables com ho ets tu”.


Text:
Mar Casas.

Article publicat al número 18 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest espai web utiliza cookies pròpies i de tercers per tal de millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisis de la seva navegació. Si continua, entenem que accepta el seu ús. Pot informar-se sobre la nostra política de cookies aquí

Accepto
Top