0 items
El meu compte

Roger de Gràcia: l’home comunicador per excel·lència

En Roger de Gràcia m'ha citat en un bar del seu barri el dia de Sant Medir. Després d'avançar pels carrers de Gràcia esquivant carrosses i llançaments de caramels propis d’una de les festivitats característiques de la zona, arribo al meu destí i, a través del vidre de la porta, el veig esperant pacientment. Ell, puntual, està assegut en una taula prenent un te i, quan entro, aixeca el cap i em mira amb un esguard de sorpresa que m'indica que es recorda de mi. No és la primera vegada que coincidim. Ja fa alguns anys vaig ser estudiant en pràctiques en un dels programes que conduïa. Després de la meva sorpresa en constatar que m'ha reconegut, comentem anècdotes de la tele i de seguida recordo el seu tarannà proper.

 

“Molts el vam descobrir en fer-nos riure amb el Mindundi del Ferran Adrià al Polònia, però el que, sens dubte, l'ha donat a conèixer definitivament al gran públic han estat els diferents programes que ha presentat de manera amena a tv3, com No me la puc treure del cap o Caçadors de paraules

 

En Roger és l’home comunicador per excel·lència, ho porta a dins. Només cal veure la facilitat que té per parlar i fer-se entendre amb tothom. Potser és per això que s'ha sabut moure com peix a l'aigua per tots els mitjans de comunicació i en situacions ben diferents. Molts el vam descobrir en fer-nos riure amb el Mindundi del Ferran Adrià al Polònia, i també en diversos espais a la ràdio, però el que, sens dubte, l'ha donat a conèixer definitivament al gran públic han estat els diferents programes que ha presentat de manera amena a tv3. L'hem pogut veure en espais tan divertits com No me la puc treure del cap o Caçadors de paraules, però també ha estat al capdavant de projectes amb continguts seriosos i solidaris, com va ser el cas de No serà fàcil i de La Marató de tv3. A més, des de fa un temps el podem llegir habitualment al diari Ara.

Però, per si tots aquests mitjans no fossin suficients, en Roger, com a persona amb inquietuds que és, m'explica que, a la vida, t’has de marcar reptes. Ell, ara, ha decidit afrontar-ne un que no és gens fàcil, precisament: ha escrit la seva primera novel·la. Acostumat a processos creatius tan dinàmics com la ràdio o la televisió, fer un llibre ha estat una bona manera de posar-se a prova i d’esbrinar, alhora, com és l'experiència de treballar en solitud després de tants anys de fer-ho en equip. De fet, ha estat un treball individual però compartit amb els diversos cambrers (i amb els clients habituals) dels bars del barri, que, pacientment, li han servit desenes i desenes de tes entre la remor constant de les converses alienes. En aquest context, m'explica que, durant el procés creatiu de la novel·la, el noi amb auriculars que seu just a la taula del costat ha estat una mena de company de feina (ell segueix dibuixant i pintant a tot color en una petita llibreta sense desconcentrar-se ni un instant de la tasca que l’ocupa). Vés a saber la quantitat d'hores que han passat l’un al costat de l’altre!hi. Tota una divisa vital que practica cada dia amb la gent que l’envolta, especialment amb la seva família i el seus alumnes, esdevenint tota ella, així, una xarxa de connexions. Talment una bella metàfora. “És molt bonic”.

En Roger va començar a escriure amb la impaciència que porta implícita la novetat, però poc a poc s'ha anat adaptant a aquest nou tempo i ha entès el ritme dels processos llargs. Ell ho defineix com una marató: “Al principi, penses que no podràs acabar, però poc a poc entres en la dinàmica i l’hi trobes l'encant”. Finalment, es confessa entusiasmat per l'experiència d'escriure: "Tot s'acaba transformant en una mena de droga que et transporta a un món on només hi sou la teva creació i tu".

Però, com en totes les històries, no tot el recorregut ha estat senzill. També hi ha hagut moments complicats, sobretot al final del procés, quan, durant els darrers dies d’escriptura, va haver de canviar els bars i els cambrers còmplices per l’aula d’estudi de la biblioteca del barri, arribant a fer jornades d’entre 10 i 12 hores. Quina situació tan diferent de la que explica al llibre!

 

“Ara ha decidit afrontar un repte que no és gens fàcil: ha escrit la seva primera novel·la, titulada 60 dies a Cuba”

 

Segurament, més d’una vegada hauria volgut traslladar-se dins la novel·la; no a la situació que s’hi produeix, sinó al lloc on es desenvolupa. El plantejament inicial és clar i contundent: una parella en crisi decideix viatjar a Cuba i visitar-la per separat durant 60 dies. Passat aquest temps i moltes peripècies, decidiran quin rumb pren la seva relació. El més sorprenent de tot plegat és que, encara que pugui semblar mentida, es tracta d’una experiència real viscuda pel propi Roger ara fa deu anys, tot i que matisa que, en el llibre, hi apareixen alguns elements novel·lats. És una història que tenia ganes de treure de dins per poder reflexionar-hi a fons.

M’interessa molt el tema; no per la situació de parella que explica, sinó perquè fa temps que em ronda pel cap la idea de visitar Cuba, així que aprofito l’ocasió i li comento a en Roger per si m'ajuda a decidir-me. No dubta ni un segon. El primer que em diu és que no m'ho pensi, que hi descobriré un món totalment diferent, on cada racó amaga una bellesa extraordinària, de vegades en forma de llum, de color, de so o de personatges peculiars. Comentem la fusió curiosa del clima tropical amb el comunisme, pensant també en els canvis que darrerament s’han produït –i que es produiran¬¬– en un indret que ha romàs hermètic i que ara s’obre a marxes forçades a la resta del món. Potser la Cuba del llibre aviat desapareixerà donant pas a una nova època... Només cal veure la visita d’Obama a l’illa o l’actuació dels Rolling Stones. Potser per això en Roger s'havia plantejat tornar-hi abans d'escriure el llibre, però ho va descartar per no distorsionar el record del viatge que hi va fer fa deu anys. Ara, un cop ha escrit la novel·la, seria un bon moment per tornar-hi, però se li ha girat feina aquí.

Vull saber sobre els seus projectes de futur. "Tot està obert", em diu, i ho fa d’una forma tan genèrica que entenc que, possiblement, aviat el tornarem a veure, sentir o llegir en algun mitjà. Com a bon professional que és, no m'explica res més fins que no estigui tot lligat. El que sí em diu és que, després de l'apassionant procés d'escriptura que ha experimentat amb 60 dies a Cuba, creu que en el futur repetirà amb més novel·les, “perquè escriure és més un vici que un ofici”. Pensa que, mica a mica, s'atrevirà a anar entrant en la ficció, tot i que la seva vena periodística també li demana dosis d’històries reals.

Li desitjo sort amb els crítics, i també amb els lectors, és clar! Els podrà conèixer de primera mà per Sant Jordi. M'acomiado i penso que potser, com ha passat avui, ens tornarem a trobar en el futur.


Text: Maria Martínez.

Article publicat al número 37 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top