0 items
El meu compte

Sempre torrons

 

T’agradaran o no, però, per Nadal, no solen faltar mai els torrons a taula. Partint del clàssic de Xixona, el ventall d’opcions és cada cop més ampli i sorprenent.


Els orígens del torró

Els torrons, una de les icones gastronòmiques més identificadores del Nadal, tenen una antiguitat que es remunta a més de 500 anys d’història. Algunes fonts apunten que, durant les celebracions commemoratives de la presa de Granada, el 1492, es va obsequiar amb torró els músics; d’aquí que es digui que la paternitat d’aquest dolç pertany als àrabs instal·lats a Granada en aquella època. Els estudiosos, però, asseguren que van ser els grecs qui van inventar aquesta llaminadura d’alt contingut nutritiu. El que és segur és que el primer document escrit on figura el torró data del 1588 i descriu una transacció comercial entre un torroner i un notari de Xixona.

 

"Els torrons tenen una antiguitat que es remunta a més de 500 anys d’història."

 

Una vianda molt consumida

Sigui com sigui, el que va sorgir davant la necessitat d’aprofitar determinats productes que existien en abundància (en aquest cas, les ametlles i la mel) s’ha convertit en unes postres imprescindibles durant les festes nadalenques que cada cop prenen més textures i sabors, i que no només es consumeixen a les llars espanyoles, sinó que han pres un gran protagonisme a països com França, Alemanya o el Regne Unit.

Per fer-nos-en una idea aproximada, només a Espanya es consumeixen més de 35.000 tones de torró cada any, de les quals, un 85%, és a dir, gairebé 30.000 tones, s’ingereixen durant l’època prenadalenca i nadalenca.

 

"Només a Espanya es consumeixen més de 35.000 tones de torró cada l’any."

 

Torrons de torroners i torrons de confiters

Els fruits secs, la mel i el sucre són les tres primeres matèries a partir de les quals s’elaboren els dos tipus bàsics de torró que coneixem. Els torrons de cocció, com els d’Alacant, Xixona o crocant, eren elaborats pels torroners, perquè no portaven sucre. En canvi, els torrons de molada, que inclouen els massapans o el torró de pedra, eren fets pels confiters, perquè no duien mel. Així era com s’organitzaven en l’antiguitat.

 

El torró de Xixona comença el camí cap a la industrialització

Tot i que l’origen del torró no es pot situar a la pròpia Xixona, foren els torroners d’aquest lloc els qui saberen transformar, a la segona meitat del segle XIX, l’elaboració artesanal i familiar del torró, que s’elaborava entre octubre i desembre a les llars, en un procés industrial gràcies al qual es distribuïa a les grans ciutats durant els dies previs a la nit de Nadal.

Avui, la gran majoria dels torrons es produeixen de forma industrial, però queden encara torroners i, sobretot, mestres confiters que treballen durament amb les seves pròpies mans per recuperar cada any el sabor dels torrons de sempre. A aquest sector també s’han unit els anomenats torrons ecològics, que estan elaborats artesanalment amb productes ecològics de primera qualitat.

 

"El torró de rovell és quasi coetani amb els originals, el de coco va sorgir al segle XVIII i els de xocolata i de fruites van arribar a la dècada dels trenta."

 

Torrons per a tots els gustos

Com en tot, el sector del torró ha evolucionat moltíssim amb el temps i cada any ha tret al mercat nous sabors sorprenents capaços de reactivar el gust per un dels dolços més universals. El torró de rovell és quasi coetani amb els originals, el de coco va sorgir al segle XVIII i els de xocolata i de fruites van arribar a la dècada dels trenta. Avui, torrons de licor, de cafè, de nata amb nous, de fruits secs, d’arròs amb llet, de crema cremada, de cereals, de taronja, de fruites del bosc, de mousse de xocolata, de xocolata blanca, de tiramisú, de formatge, de pebre, de pastís de poma i, fins i tot, de síndria i pinya (sense oblidar els que estan lliures de sucre i/o colesterol), desafien els paladars més curiosos cada nova temporada, però, d’entre tots aquests, els torrons tradicionals, durs i tous, són els que s’emporten la palma, seguits dels trufats i dels pralinés.

 

 Article publicat al número 2 de D'estil. 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top