0 items
El meu compte

Sílvia Bel: la dolça dama

Cada vegada que entrevistem algú per a la secció “Fora de context”, demanem al personatge protagonista que pensi un lloc que li agradi, un lloc on se senti a gust i que no formi part, si pot ser, del seu escenari de feina habitual. La Sílvia Bel ho va tenir clar de seguida: volia fer l’entrevista al Parc de les Tortugues, a Montjuïc. “Jo anava a l’escola Magòria i, com que era un centre petit, aprofitàvem el parc de Montjuïc com a pati. Anàvem a un parc que anomenàvem Parc de les Tortugues, perquè hi havia unes tortugues de ciment plenes de forats, i nosaltres jugàvem a posar-nos-hi a dins”. Fa temps que no hi va, però li fa il·lusió tornar-hi, tot i que no sap si encara existeix. De fet, no recorda ben bé com s’hi arriba. Necessitem les instruccions del seu pare per trobar-lo.

Pugem amb el cotxe des de plaça Espanya, on hem quedat que ens trobaríem. La Sílvia arriba en metro, i no ve sola; l’acompanya la seva filla, l’Ainara. Sembla que a totes dues els fa il·lusió veure el Parc de les Tortugues: a una, per redescobrir-lo al cap dels anys i, a l’altra, per descobrir-lo des de zero i saber on jugava la seva mare quan era més petita encara que ella. Però no hi ha sort. Trobem el Parc de les Tortugues, sí, però sense tortugues, i ja no té gràcia.

Després d’una mena de desencís inicial, com que la Sílvia és una dona de recursos i aquell és el seu barri d’infantesa, busquem una nova ubicació amb la qual se senti identificada. No resulta difícil: el Teatre Grec, “perquè es troba al barri on vaig créixer i està relacionat amb la professió que he escollit anys després. És un espai molt bonic, amb aquests jardins al voltant, tan plens de flors. I ara, a l’estiu, amb la calor que fa, sembla que aquí passa una mica més d’aire. A més, fa moltíssims anys hi vaig actuar, i guardo molts bons records d’aquest lloc”. Seiem allà, en un banc del jardí, i comencem l’entrevista. La Sílvia se situa, es concentra i em va contestant delicadament, amb un to de veu pausat i dolç, potser un punt nostàlgic. No sense deixar d’estar pendent del que passa al nostre voltant: una parella d’enamorats asseguda en un altre banc, algú passejant i el fotògraf fent-li fotos a l’Ainara davant d’una font que raja una aigua massa calenta com per eixugar-nos la set. Però deia que la Sílvia té un punt de nostàlgia, i després em reconeixerà que ho és, tot i que “últimament estic aprenent a deixar de ser-ho, perquè fa patir, et deixa una certa tristesa i, a més, et fa aferrar a coses que formen part del passat. No val la pena. Hem de saber desaferrar-nos del que ja és història i aprendre a mirar endavant”.

La Sílvia Bel, la darrera Colometa (no puc evitar anomenar-la així pel brillantíssim paper que va interpretar a La plaça del Diamant), va néixer a Barcelona el 24 de juny de 1970, i als 11 anys se’n va anar a viure a Molins de Rei, el poble de la seva mare. Fins aleshores, s’estava a Montjuic, al barri d’Hostafranç, on m’explica que va ser molt feliç. L’escola Magòria la va marcar profundament. “Era una escola de la qual tinc un record molt bo. No era de monges ni capellans, com la majoria de centres, sinó molt lliberal. Per sort per a mi, els meus pares van triar un altre camí diferent del més habitual. Allà ens ensenyaven, sobretot, a utilitzar el sentit comú. Mai per a mi va ser un sacrifici anar-hi, ni tampoc era un lloc on, si no et portaves bé, et pegaven amb el regle; al contrari: eren una colla de hippies que ens van ensenyar a estimar la vida per damunt de tot”.

Amb els anys, la Sílvia va tornar a Barcelona per començar carrera a l’Institut del Teatre. Era la primera de la família que ho feia, i en els orígens de la seva decisió hi torna a aparèixer la Magòria: “A l’escola portàvem a terme moltes activitats relacionades amb el teatre, com mim o expressió corporal, i a mi sempre m’havia cridat molt l’atenció. M’encantava veure què feien les actrius a les pel·lícules, i pensava com ho faria jo, però no tenia consciència que podia arribar a fer una cosa així. Ho vaig saber de més gran. Realment, no m’ho plantejava com una professió, sinó com quelcom que m’apassionava”.

El fet és que va acabar l’Institut del Teatre l’any 1996 i de seguida va començar a treballar. En pocs anys va viure un munt d’experiències noves i intenses: “Em vaig enamorar d’un actor, vaig tenir una filla i, durant un temps, vaig viure fora de Barcelona, per Madrid i el País Basc. Vaig voler aprofitar la maternitat i viure-la plenament, perquè en aquells moments m’ho podia permetre.

Quan la meva nena ja tenia uns tres anys, vaig reemprendre la carrera a través del teatre. Abans havia fet pel·lícules molt taquilleres, però la meva carrera professional no va donar un gir fins que vaig fer un espectacle a l’Espai Brossa de Barcelona (el que ara és La Seca). Es deia La xarxa, i era una història molt bonica sobre Tristany i Isolda explicada pel Brossa, amb el seu llenguatge surrealista. Jo interpretava l’Isolda. A partir d’aquell moment, la meva carrera va començar, com qui diu, a anar sola”.

“Tenies un pla b, per si de cas?”, li demano. O: “Què hauries estat, si no fossis actriu?”. Em diu que, la seva, no és una professió fàcil: “Costa obrir-te camí. No és una carrera de velocitat, sinó de fons. L’has d’anar fent a poc a poc i tenir-ho molt clar, però sempre havia dit que, si no entrava a l’Institut del Teatre o la professió se’m tancava, estudiaria filosofia”. I ho ha fet. Ambdues coses. “A les hores que podia i com podia”, es va amarar de filosofia i humanitats, uns coneixements que ha aprofitat tot desenvolupant una de les seves altres passions: l’escriptura. Sabia que ha estat, durant gairebé dos anys, col·laboradora habitual de l’Ara, però em sorprèn una altra notícia: que està escrivint un llibre a quatre mans amb una periodista. De moment, només em pot dir que va sobre unes cartes. Esperarem encuriosits. “Això d’escriure m’agrada perquè, al contrari del que passa amb el teatre, es pot fer en solitud. En teatre, en canvi, és molt difícil estar sol, ni que facis un monòleg. És un procés de creació col·lectiu, que a mi m’encanta, però l’altra vessant també està molt bé. Jo, quan escric, deixo anar la meva part creativa. I ho faig quan vull i on vull. Punt. Sense dependre de ningú ni de cap infraestructura”.
Això em porta a demanar-li si és més d’estar sola o acompanyada. S’ho pensa i em contesta que, probablement, és més d’estar voltada de gent, però que, en els últims anys, ha descobert el plaer de la solitud. “A mida que ha anat passant el temps, la solitud m’ha anat fent menys por cada vegada, i no és res que m’hagi plantejat, sinó que s’ha esdevingut així, d’una manera natural. Abans, estar sola m’angoixava, i ara, en canvi, em resulta molt necessària”.

Amb la solitud també té a veure un dels millors plaers de la vida de Sílvia Bel: llegir abans d’anar a dormir, i, de fet, llegir en general. Sílvia Bel és d’aquelles persones que devora els llibres, i els subratlla, i els torna a fullejar al cap d’un temps, i es demana per què havia subratllat aquella frase, i què devia estar pensant quan ho va fer... És tremendament reflexiva, penso. Però, a moments, sembla tot el contrari: tremendament impulsiva. En algunes ocasions llegeix més d’un títol a la vegada, però s’estima més anar-los assaborint d’un en un, i, si no pesa massa, se l’endú a la bossa per passar les estones perdudes quan no va acompanyada. Aquest estiu s’ha cruspit Océano mar, d’Alessandro Varicco; La pasión, de Jeannette Winterson, i ara ha recuperat Henning Mankell i la saga de l’inspector Wallander, “perquè són uns llibres que no et demanen cap esforç per entendre’ls, i en aquests moments de la meva vida necessito això: un llibre que no em faci pensar gaire i que m’arrossegui. A més, trobo que fa molt per vacances”. M’explica que els llibres l’han ajudat a evadir-se de moltes coses i de moments en què s’ha sentit dins d’un pou: “Sempre m’han ajudat a sortir d’aquests llocs. Per això, per a mi, un llibre és com un amic, com un amic que em transporta a un altre món i que, a la vegada, em fa tocar de peus a terra. Els llibres em recorden que la vida està en els petits plaers. Moltes vegades he trobat la pau llegint, i penso que si em traguessin aquests moments em farien una putada, perquè hi trobo molt plaer, en la lectura”.

Estudiar els guions, en canvi, no li agrada tant: “És molt pesat, però tinc la sort de tenir bastanta memòria. Quan estudio un text, me’l miro diverses vegades i, als assajos, incorporant els moviments i les intencions, em va quedant. O sigui que, en el mateix moment en què estic estudiant, vaig treballant el personatge”. I quins personatges! La Colometa de La plaça del Diamant –ja ho he dit–; Lady Windermere, o Natàlia Petrovna, d’Un mes al camp, són vertaderes obres d’art encarnades per la Bel, tot i que moltes persones l’identifiquen encara amb la Paula se la sèrie Infidels, que més d’un espera que torni. A ella li agrada qualsevol text, sempre que tingui volada, que sigui de qualitat, i no es decanta per un gènere o un altre, ni pel teatre, la gran pantalla o la tele. Tot i que ja fa anys que gairebé no la mira –diu que més d’una vegada ha pensat que se la podria vendre i no la trobaria a faltar, perquè ha après a viure en silenci, sense el rumor constant de la petita pantalla engegada perquè sí–, reconeix que els actors la necessiten per viure, i diu que, “si tens sort i ets respectuós amb el que fas, pots arribar a fer coses molt boniques, per a la tele”. El que està clar és que de tots els personatges que interpreta s’endú quelcom. Inevitablement. “Tots, en algun moment, diuen coses precioses, coses que ha escrit un altre i que tu no has llegit, sinó que has verbalitzat durant moltes nits al teatre, de manera que acaben formant part de tu per sempre. Penso que aquesta és una de les facetes més boniques del teatre”.

Sorprenentment, ella no s’acaba d’agradar. Un cop ha fet la feina, no es mira gaire, “el just per poder corregir coses, però potser menys del que m’hauria de veure”. És molt perfeccionista, es critica molt a ella mateixa i, de vegades, no es pot suportar, diu. Potser per això tampoc li agrada que li facin fotos. Fa tanta estona que parlem que està a punt de caure el sol i encara no les hem fet, les fotos. Baixem al Teatre Grec i ens hi estem una bona estona. Però encara em queda demanar-li una cosa més: vull saber què té l’illa italiana d’Stromboli que li agradi tant: “A Stromboli hi vaig anar fa uns quants anys perquè, durant un estiu, em va deixar el meu nòvio. Em vaig quedar tristíssima i uns amics meus que se n’hi anaven em van dir que els acompanyés. Jo no sabia ni on era, però, en aquella illa, vaig veure des d’una altra perspectiva tot el que em passava. Em vaig enamorar absolutament d’aquell lloc i de la seva gent, i, entre tots, em va ajudar moltíssim a poder gaudir d’un estiu que estava condemnat a ser tristíssim. Després hi vaig tornar a anar sola i ara hi vaig cada any, i, si puc, diverses vegades”.

El guarda de torn ens sobresalta amb el xiulet. Ens avisa que tanquen el parc i hem de sortir. Encara sóc a temps de demanar-li on la veurem a partir d’ara: potser farà unes quantes representacions més al costat de Montserrat Carulla, recitant uns textos d’un llibre d’Antoni Marí que es diu El vas de plata; està col·laborant amb el músic Jordi Savall en un projecte sobre la follia d’Erasme de Rotterdam, i al mes de desembre comença a assajar al Lliure uns textos del Ravenhill que dirigirà Josep Maria Mestres. Restarem expectants. I marxem ja de fosc sense haver-nos fet la foto de rigor durant l’entrevista.


Text: Mar Casas.

Article publicat al número 23 de D'estil.

Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/pictos-fora-context.png" >
Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies per que tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment pel seu ús. Més informació aquí

Accepto
Top